Impressions

Reinicia't, home!

08/12/2017

Tenim una imatge de l'home masclista: és un home baixet amb una samarreta de tipus imperio -aquelles de tirants, interiors, blanques- des d'on brota pèl axil·lar. El nostre homo masclista tapa les seues clarianes amb filigranes de perruqueria i presenta un flotador pendulant a l'abdomen. Per a ell la higiene personal no és prioritària, per això la samarreta és de fa dies i allotja les taques més diverses, suor i vi principalment perquè, a més, té un problema d'alcoholisme. És racista, homòfob, enyora Franco i té una idea distorsionada d'ell mateix que el fa veure's com Bruce Willis en Arma letal. Es gasta els diners -que no té- en les màquines escurabutxaques del bar on veu esports que no practica, i té problemes de comprensió lectora i càlcul bàsic.

Als homes ens és còmoda aquesta imatge, a la majoria ens allunya de la categorització estètica del masclisme. La vida seria més senzilla, per a homes i dones, si aquest espècimen identifiqués els masclistes a primera vista. No és tan fàcil.

Moltes vegades m'he interrogat sobre les violències masclistes i m'he vist en les formes més subtils de masclisme invisible. Reconec que m'ha horroritzat preguntar-me sobre les visibles, perquè quan em diuen que "no", jo retrocedisc dos passos, però diria que en alguna ocasió, des de la meua adolescència, segurament he estat un apegalós i probablement en algun moment més recent del qual jo no em podria excusar. Ara ja no tinc cap excusa, el feminisme ha aixecat els llençols i ha deixat les vergonyes al descobert. I tot això no és perquè tu, en concret, sigues un perill per a la integritat física d'elles, sinó perquè la nostra masculinitat no resolta, elevada a comportament social, serveix de coartada a llops solitaris i ramats de bèsties que estan matant, agredint, assetjant i violant dones –cada dia!- al nostre voltant. Sé que et causa nàusea i ràbia però: fes alguna cosa, collons!

Els homes miràvem a les dones o/i als homes però només admiràvem homes: els homes eren cromos i les dones desplegables

Els homes ens sentíem molt sols fins a l'adolescència amb tantes preguntes. No enteníem massa bé perquè el nostre horari de tornada a casa era més flexible que el de les nostres germanes o perquè ens ensenyaven a configurar qualsevol aparell multimèdia però no la rentadora. Miràvem les dones o/i els homes però només admiràvem homes: els homes eren cromos i les dones desplegables. I això era només la superfície, de quan els assassinats masclistes eren anomenats "crims passionals".

El blau d'una habitació no fa masclista a un xiquet però, entre això i convertir-lo en "l'home del sac", hi ha un macramé de nusos emocionals que s'han de desfer quotidianament. El més semblant que hem tingut a l'educació sentimental és l'educació sexual, clínica, profilàctica, plena de perills i culpa. I en l'afecte, les cures, l'amor... havíem de ser autodidactes. Per sort teníem les cançons: com aquella que fa 15 anys deia en la primera frase "Ave María ¿Cuándo serás mía?". Va vendre més d'un milió de còpies i, els qui no la vam comprar, la vam escoltar fins a vomitar. I això només és un minúscul pedaç de la merda líquida que cada dia regalima pels auriculars adolescents del món. Busqueu "cançons masclistes" a un cercador d'internet, flipareu amb la quantitat de misèria que us sabeu de memòria.

Ningú ens va vacunar contra el masclisme: ens l'han inoculat i l'estem transmetent també els que no sabem que el nostre organisme és ple de masclismes: les hem denigrades, les hem apartades del joc, de la reunió i del treball, no les hem deixades parlar o les hem interrompudes constantment. A penes les coneixem, o les coneixem molt menys del què diem, en la mateixa proporció en la qual ens desconeixem a nosaltres mateixos com a homes.

Ningú ens va vacunar contra el masclisme: ens l'han inoculat i l'estem transmetent també els que no sabem que el nostre organisme és ple de masclismes

Durant dues dècades he viatjat i treballat les nits dels caps de setmana, i he tingut algunes experiències desagradables amb dones (i homes) que no entenen mai un primer -ni un segon- "no", però són anècdota comparats amb el que pateixen les dones. Una anècdota, però, que em serveix perquè el que em conten les dones del meu voltant –cada dia!–, no em semble d'un altre planeta. La gran diferència amb les meues amigues és que jo no tinc por per la meua integritat física quan camine sol pels carrers més foscos de la ciutat, o almenys no la seua mateixa por.

És difícil escriure aquest article, un home ha de mesurar cada paraula quan parla dels seus masclismes, és comprensible, les dones estan lluitant per la seua vida i no s'estan amb miraments, i els homes tampoc hem donat a entendre que es pot confiar amb nosaltres per a canviar-ho (tot). Tot i això és necessari parlar-ho, conscient que t'exposes a la crítica i a la correcció que et fan créixer o, fins i tot, a la reprovació. Però, és que les nostres aliades contra el masclisme no s'hi exposen cada dia?

Sense dones no hi ha existència humana a la terra. Pensa-ho cada vegada que, amb les nostres formes, ens convertim en alfes de pacotilla en una assemblea on no les deixem parlar. Cada vegada que acomiadem una dona embarassada o la desnonem, quan fem invisibles les actrius de més de 30 anys, quan participem en el disseny d'smart cities per on tampoc poden caminar tranquil·les. Pensa-ho, sobretot, quan cries el teu fill. Posa't les ulleres del feminisme i mira't mirant cada cosa que fas, conscient o no.

El feminisme té un software lliure, adaptable, que ens podem descarregar gratuïtament. Reiniciem-nos

Personalment, i gràcies a les meues col·legues músiques, tècniques, gestores o activistes com Fusa Activa, he aprés a diferenciar els privilegis que provenen del meu gènere d'allò que prové del resultat del meu treball, m'he interrogat sobre la proporció d'homes i dones dintre dels meus referents en la música i la poesia i, allà on intervinc, malde per exigir escenaris sense privilegis patriarcals. No és just que qui fa bona música no tinga el mateix espai pel simple fet de ser dona. I no és perquè les xiquetes necessiten dones referents als escenaris, és perquè sobretot els xiquets les necessiten. I tu també!

Arribats ací, pots pensar que el meu escrit es queda curt, que no aprofundeix en com hem d'escombrar el masclisme que ens habita. Jo parle per mi però, veritat que saps com combatre el feixisme? Veritat que saps identificar-lo i envoltar-lo de cordons sanitaris? Per què no hauries de saber –o aprendre- com es combat el masclisme?

El sistema operatiu dels homes no s'actualitza automàticament mentre dormim. El feminisme té un software lliure, adaptable, que ens podem descarregar gratuïtament. Reiniciem-nos.

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: