Territori

Renaix el País Valencià

El periodista i documentalista valencià, David Segarra, proposa un viatge a les arrels del País Valencià per fer front a les problemàtiques actuals
David Segarra
05/10/2016

El tercer mil·lenni va començar al País Valencià amb la batalla de La Punta. El projecte d'ampliació del port per tal de fer espai a la Zona d'Activitats Logístiques es va convertir en una guerra de baixa intensitat. Les forces de la globalització triomfant es van presentar amb tot el seu poder sobre un tros d'horta del sud de València. Al llarg de segles l'horta valenciana havia generat una comunitat de llauradors propietaris de les seues cases i terres. Un sistema que per generacions havia consolidat un món d'equilibri entre plantes, dones, homes i animals. Un espai on la cultura i la llengua dels valencians era impermeable a la uniformització castellanitzadora. Però finalment aquest territori va ser esborrat del mapa. Els companys del periòdic L'Avanç vam fer crònica, impressionats. Vam contar com la policia armada va expulsar la gent de les seues terres mentre les excavadores enderrocaven les seues alqueries i barraques. Mentrestant, la majoria dels valencians ja vivia d'esquenes al camp. La gent de les ciutats no s'escoltava el clam ni les llàgrimes de la gent de la terra. L'orgia d'hedonisme, hipoteques, discoteques i consum tot ho ensordia i emmudia. Fins que el miratge del desenvolupament il·limitat va esclatar. La Punta va desaparéixer, però el port no es va ampliar. Només una parella de barraques van quedar com a testimoni silenciós. Fins que es van desfer en pols al mig d'un espai erm que avui ens recorda la banalitat del mal. Ens va quedar a la memòria que havíem viscut una tragèdia, però també un miracle: vam descobrir que en ple segle XXI hi havia persones que vivien com a valencianes completes, com a persones completes. En harmonia amb la terra. En comunitat. I això no ho oblidaríem mai. Aqueix seria el nostre cresol en aquesta llarga nit.
 

L'home i la dona de la terra han representat tots els mals que la modernitat havia de deixar enrere. Un punt de consens indiscutible per a dreta i esquerra

Durant dècades ser de poble ha sigut retratat invariablement als mitjans associat a incultura, estupidesa i retard. L'home i la dona de la terra han representat tots els mals que la modernitat havia de deixar enrere. Un punt de consens indiscutible per a dreta i esquerra. Fins i tot els intel·lectuals nacionalistes i esquerrans van acceptar els marcs mentals del poder. L'única manera de resistir als opressors era ser com ells, adoptar la seua forma de vida, ens van dir. Van escriure infinits llibres i pamflets. Fora de la ciutat hi és la selva. Fora de la civilització industrial i moderna hi és la barbàrie. Fora de la màquina hi és la superstició, l'obscuritat i el retard. Ens ho han repetit des de tots els mitjans, des de tots els partits, des de tots els púlpits. I ho han aconseguit: per primer cop des del naixement de l'espècie humana hi viu més gent a les ciutats que al camp. Més d'un 80% al nostre país. Fa seixanta anys, a la Sueca d'arròs i albufera, Joan Fuster va escriure en Nosaltres els valencians: Homes del camp, treballen el camp amb les pròpies mans i veuen en la terra una prolongació de la pròpia vida. Són una gent limitada però ferma. I com, deia sant Vicent -"los llauradors, qui sostenen lo món"-, "de allò que ells treballen, tots ne havem de viure".
 

Qui s'ha mantingut fidel a la llengua al llarg de tres-cents anys des de la desfeta d'Almansa? Qui ha mantingut les nostres cases, les nostres rondalles, les nostres paraules, les nostres tradicions, les nostres històries i els nostres sabers?

Malgrat l'oblit i el menyspreu dels grans pensadors i líders polítics, podríem, doncs, fer-nos unes senzilles preguntes: qui s'ha mantingut fidel a la llengua al llarg de tres-cents anys des de la desfeta d'Almansa? Qui ha mantingut les nostres cases, les nostres rondalles, les nostres paraules, les nostres tradicions, les nostres històries i els nostres sabers? Qui? No ha sigut la burgesia de les ciutats no, venuda a cada invasor nouvingut. Han sigut els llauradors del camp qui han guardat fidel la nació en solcs, séquies i aljubs. Potser és que ens hem mirat massa temps el món, i casa nostra, amb ulls aliens. I tal vegada per això no hem pogut veure'ns. Invisibles a nosaltres mateixos. Al llarg dels últims segles els moviments renovadors nostrats han mirat a ciutats llunyanes per tal d'inspiració: Nova York, Moscou, Berlín, París, Londres i fins i tot Beijing. Què és el que ha fet que mai ens miràrem a nosaltres mateixos? Per què no hem buscat respostes als Ports, als Maestrats, a les Marines, a les Riberes o a les comarques centrals? Per què hem preferit artefactes forans i utopies de fum abans que la saviesa dels nostres majors, el llegat de la gent de la terra?

 

És a l'Horta valenciana on al llarg d'un mil·lenni generacions de llauradors han desenvolupat el Tribunal de les Aigües. Considerat com la institució de justícia més antiga d'Europa. Aquesta Cort de Sequiers deu els seus orígens a la gestió de l'aigua per a reg del riu Túria que en feien els llauradors del Xarq Al Àndalus. Al Fur XXXV, atorgat al naixent Regne de València pel rei Jaume I el conqueridor, es recull la gestió tradicional de les aigües: "En axi que puscats daquelles regar, e pendre aygues sen alcuna servitut e servici, e tribut, e que prenats aquelles aygues segons que antigament es e fo stablit e acostumat en temps de sarrahins".

Al Tribunal de les Aigües no poden ser síndics aquells propietaris de terres que no les treballen o que manen a altres a treballar-les. El càrrec es renova obligatòriament cada dos o tres anys

Al llarg del temps l'organització comunal va generar la Comunitat de Regants, on milers de llauradors i llauradores són copropietàries de l'aigua. Aquests comuners elegeixen una Junta composta per huit Síndics. I així, aquells que jutgen l'actuació dels regants són elegits pels mateixos comuners i ixen dels mateixos comuners. A més, no poden ser síndics aquells propietaris de terres que no les treballen o que manen a altres a treballar-les. El càrrec es renova obligatòriament cada dos o tres anys, i d'aquesta manera s'obstaculitzen l'autoritarisme i la corrupció. No es demanen títols per al càrrec, però s'exigeix saviesa i una trajectòria vital d'honestedat. A causa de totes aquestes característiques i condicions, el tribunal posseeix allò que tot Estat desitja: Autorictas o autoritat moral. La millor garantia és que durant la seua llarga existència la paraula ha bastat perquè les sentències s'acompliren. Per descomptat la llengua que el tribunal utilitza és la nostra. Més sorprenent encara és el fet que el tribunal no posseeix forces policials ni presons. I malgrat això l'obediència és general. Fins i tot els mateixos Síndics es troben sota l'autoritat del tribunal i són jutjats i condemnats quan cometen alguna infracció en el reg de les seues terres. L'any 1987, en la inauguració dels tribunals de la ciutat francesa de Rennes es va realitzar un estudi sobre el Tribunal de les Aigües valencià. Aquest afirmava: "Ens admira constatar que l'Estat espanyol, que té la missió d'administrar justícia en tot el territori d'Espanya, fa renúncia de part de la seua autoritat de jutjar en eixes 17.000 hectàrees de terra regada que encerclen la ciutat de València, i entrega aquesta facultat a uns senzills llauradors".

El que sabem és que durant, almenys un mil·lenni, aquesta terra ha disposat d'un sistema d'autogestió comunal. I potser, el més important: d'una sostenibilitat sorprenent. La Cort dels sequiers de l'Horta ha sobreviscut a Jaume I i a Felip V, als soldats de Madrid i als de París, al règim de Franco i al règim del 78. Fins i tot les multinacionals han hagut de negociar amb l'autoritat dels Síndics. Una lliçó de resiliència. I resistència. Si la volem escoltar. Perquè la sobirania dels llauradors de l'Horta és només un cas entre molts d'una història popular del País Valencià que ens han amagat. Què en sabem del tornallom? Què en sabem de les terres comunals? Què en sabem de com s'organitzaven els masos i les alqueries?

 

En l'actual món líquid i imprevisible es dilueixen les certeses, però també naixen oportunitats i possibilitats. En una Europa en declivi, l'avanç de la nova dreta amb la seua renovació del discurs de l'odi sembla imbatible. Les societats europees abracen la promesa de control implacable per mantenir un benestar exclusivista, abandonant atemorides un moribund liberalisme. Mentrestant, les alternatives progressistes no alcen vol. Ni ho faran. I és que totes les noves, i velles, formes de política encara idolatren un progrés materialista que se'ls desfà a les mans. Europa és un arbre sense arrels. I no disposa de sàvia viva per enfrontar la seua caiguda. A casa nostra, però, les coses poden ser diferents. Amb l'afebliment de les estructures econòmiques i estatals hegemòniques apareixen oportunitats d'explorar models renovadors. Però aquest cop el fet nou pot estar inspirat en les experiències de la nostra llarga tradició popular. Des del municipalisme i les mancomunitats fins a l'autoorganització no estatal i intermediterrània, des de les xarxes d'energia, producció i consum autònomes fins als vincles culturals transfronterers. Perquè de sobreviure i trencar fronteres la nostra gent en sap molt.

No és potser aquesta la principal virtut de la societat valenciana al llarg dels segles? Saber viure d'esquena al poder és el nostre secret

Justament si alguna cosa ens caracteritza als valencians i les valencianes és la capacitat de generar xarxes autònomes i horitzontals. Tal vegada no s'ha estudiat suficientment el cas d'Escola Valenciana, una de les organitzacions cíviques més importants i potents d'Europa. Des de baix, des de les escoles, els mestres valencians han mobilitzat anys i anys a centenars de milers de pares i mares, xiquets i xiquetes. D'una manera inclusiva, integradora i engrescadora han fet avançar l'educació i l'ús del valencià. Sense grans banderes ni proclames, sense utopies ni promeses de paradisos. Amb fets. Autònoms del poder polític i econòmic. I és aquesta la clau. Però és que els músics valencians, i en valencià, no han fet el mateix? Sense suport del poder, de manera independent i sobirana, no han generat xarxes autosuficients que han dinamitzat centenars de milers de persones? I Per l'Horta i tants altres Salvems? No han activat centenars de milers de valencians per defensar la terra i el patrimoni? No han sigut capaços de protegir El Saler, el Túria, El Botànic, El Xúquer, El Cabanyal, L'Horta, L'Auir, Els Peixets i La Mola? No és potser aquesta la principal virtut de la societat valenciana al llarg dels segles? Saber viure d'esquena al poder és el nostre secret.

 

Precisament és la nova societat popular que naix de l'Escola, dels Músics i dels Salvems la que enllaça amb la tradició popular del Tribunal, el Tornallom, el Mas i l'Alqueria. D'aquesta simbiosi i retrobament és que podrem reconstruir un país digne. El País Valencià renaixerà de les arrels, dels orígens. Orgullós d'un llinatge de resistència i perseverança inesgotable. El nostre poble viurà moments històrics d'inestabilitat i de canvis imprevisibles. Dies terribles i extraordinaris s'apropen. No tinguem por, potser no tenim ja grans utopies a oferir, però seguim tenint arrels de terra, aigua i foc per enfrontar les tempestes. I, potser, per renàixer.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: