Llibertats

Repressió amb ulls de mare

Recollim el testimoni de sis familiars directes de víctimes d'abusos policials, militars o judicials, o perseguides per la seva dissidència. Totes elles van unir forces dissabte passat a Barcelona
La primera Jornada Internacional de Familiars de Persones Represaliades, organitzada per la Xarxa Antirepressió de familiars de detingudes, es va celebrar dissabte passat al Saló del Tinell de Barcelona
Bart Grugeon
23/03/2017

Al Saló del Tinell, diu la llegenda, les parets no resistien la mentida. Si es mentia, les pedres del sostre es bellugaven i, si tan grossa era la falsedat, perillaven de caure damunt del mentider com a càstig o acusació. El dissabte 18 de març, les parets van aguantar immòbils el relat de mares, filles, fills i germanes de persones encausades, detingudes i fins i tot assassinades. Ha estat la primera Jornada Internacional de Familiars de Persones Represaliades, organitzada per la Xarxa Antirepressió de familiars de detingudes, entitat nascuda el 2014, arran de les detencions pels fets del Centre Social Autogestionat Can Vies. Un dels objectius de la jornada era traslladar a les forces polítiques un llistat de reivindicacions per "posar fi a la impunitat" dels cossos i forces de seguretat al nostre país. Hi van assistir Joan Tardà (ERC), Mireia Vehí (CUP-CC) i Jaume Asens (BeC). La trobada va culminar amb la representació de l'obra Ragazzo –inspirada en els fets de Gènova i l'assassinat de Carlo Giuliani–, dirigida per Lali Àlvarez i interpretada per Oriol Pla, i amb una espectadora d'excepció. Haidi Giuliani, mare de Carlo, va veure i viure l'obra des de primera fila. En finalitzar es va fusionar en una abraçada amb Pla, que representava el paper del seu fill mort fa setze anys. 


"Hem vist de prop la impunitat policial i judicial. Hem vist els nostres fills maltractats per participar en la protesta, per resistir-se a acceptar la injustícia. Tot això és una llosa molt pesada per dur soles. Per això ho volem compartir". Amb aquesta voluntat, sota les voltes del Tinell, dissabte es va reunir una gran família de famílies per intercanviar experiències, pors i anhels. Entre el públic, la família de la militant anarquista Núria Pòrtulas, l'extreballador de SEAT empresonat Carles Vallejo, activistes processats per lluitar contra el pla Caufec, l'encausat pel cas Pandora Quim Gimeno –a qui dos inspectors de la Policia Nacional espanyola van intentar captar com a confident–, Ramon Piqué –torturat el 1992– o el regidor de Vic Joan Coma, processat a l'Audiència Nacional espanyola, entre moltes d'altres. El reconegut advocat August Gil Matamala va pronunciar un revelador i emotiu parlament d'obertura, ovacionat dempeus per la sala. Les periodistes Mònica Terribas i David Fernàndez van conduir un acte que s'iniciava parafrasejant Walter Benjamin: "És una tasca més àrdua honrar la memòria dels éssers anònims que la de les persones cèlebres. La construcció històrica es consagra a la memòria dels que no tenen nom". També recordant, recollim alguns dels testimonis que van prendre la paraula. 


Haidi Giuliani: "Carlo Giuliani no ha tingut cap tipus de justícia"

"No vull que ningú més acabi a terra en una plaça, com el meu Carlo." / Miguel López Mallach


La seva vida es va truncar en pocs segons. Un carabiniere va disparar-li un tret durant la marxa dels Desobedients en protesta per la cimera del G-8 a Gènova, l'any 2001. Estès al terra de la plaça Alimonda, el Jeep policial va passar dues vegades per damunt del seu cos. Fins i tot, diversos testimonis van relatar que van veure com agents colpejaven el cap de Giuliani abans que arribés assistència mèdica. Amb tot, la mare de Carlo, va assabentar-se per la televisió de l'assassinat del seu fill: "No volia acceptar la realitat, em deia a mi mateixa que no era possible". L'endemà, els antidisturbis van assaltar l'escola Diaz, on s'allotjava una part dels activistes.

Per a Haidi, és un error pensar en pomes podrides dins les forces de l'ordre, així com explicar-ho tot dient que eren feixistes: "gossos guardians del poder"

El cas de Carlo Guliani va ser arxivat pels tribunals italians, que esgrimiren "legítima defensa" del policia, i Estrasburg va donar-los la raó: "Carlo Giuliani no ha tingut cap tipus de justícia", denuncia la seva mare. Per a Haidi, és un error pensar en pomes podrides dins les forces de l'orde, així com explicar-ho tot dient que eren feixistes: "són el que han de ser: gossos guardians del poder". Des d'aleshores, no ha parat de lluitar i vol seguir fent-ho "en defensa dels drets dels fills i filles de tot el món. No vull que ningú acabi a terra en una plaça, com el meu Carlo".


Elena Ortega: "El meu fill és víctima d'un muntatge policial"

"He après que el millor que podem fer és compartir el dolor. La gran experiència de la solidaritat em fa molt feliç." / Miguel López Mallach


17 de juny del 2015. 200 persones, davant la parròquia San Carlos de Borromeo de Vallekas. La policia detenia Alfon enmig d'un mur humà. El jove era detingut arran de la vaga general del 14 de novembre del 2012, empresonat preventivament 56 dies i, finalment, condemnat, acusat de tinença d'explosius.

La seva mare, Elena Ortega, subratlla que, amb el suport de la Plataforma per la Llibertat d'Alfon, van aconseguir que li retiressin el règim FIES (Fitxers d'Interns d'Especial Seguiment), que implica la restricció de les comunicacions. Ortega, membre del col·lectiu Madres contra la represión, sent que l'experiència viscuda comporta un "impacte i un desgast emocional" però, per fer-ho més suportable, afegeix que "he après que el millor que podem fer és compartir el dolor. La gran experiència de la solidaritat em fa molt feliç".


Ernesto Mozé: "El van segrestar en democràcia i el van assassinar en dictadura"

"Vaig entendre que el que li havia passat al meu pare, li havia passat a 30.000 persones a l'Argentina." / Miguel López Mallach


Ell tenia tres anys i el seu pare 25 quan el van segrestar a l'Argentina el 1975, en democràcia, i finalment va ser torturat i assassinat, un any més tard, ja en temps de dictadura militar. La seva mare també va ser agredida psicològicament i físicament, però va sobreviure. Gràcies a dotze dones que van començar a lluitar al carrer, les Madres de la Plaza de Mayo –explica Martin Ernesto Mozé–, va aconseguir una condemna per als policies que van segrestar el seu pare.

"Vivim un moment dur perquè hem aconseguit la condemna de policies i militars, però els civils de la dictadura governen"

Membre de l'agrupació Fills i Filles per la Identitat i la Justícia contra l'Oblit i el Silenci (HIJOS, en castellà) Mozé recorda que va passar pel dolor i, inicialment, es va resistir a saber, però finalment, amb el suport de Madres y Abuelas de la Plaza Mayo, va poder recuperar la seva història. Al mateix temps, assegura, "vaig entendre que el que li havia passat al meu pare, li havia passat a 30.000 persones a l'Argentina. Era el Pla Cóndor" de coordinació entre els serveis de seguretat de les dictadures militars del con Sud americà. Ara, lamenta, "vivim un moment dur perquè hem aconseguit la condemna de policies i militars, però els civils de la dictadura governen".


Isabel Pozueta: "Una baralla en un bar es va convertir en una acusació de terrorisme"

"Hauria d'haver estat atès pel jutge natural que correspon, de Navarra." / Miguel López Mallach


Des del 14 de novembre, han recorregut més de 78.000 quilòmetres per visitar els empresonats. Des d'aleshores, el fill d'Isabel Pozueta i dos joves més de la localitat navarresa d'Altsasu es troben en presó preventiva, en règim FIES, arran d'una baralla en un bar durant les festes del poble. L'incident, en el qual estaven implicats dos guàrdies civils de paisà i les seves parelles, "es va convertir en una acusació de terrorisme". Pozueta recorda que, l'endemà, s'havia convertit "en un fet mediàtic i en un muntatge policial". La delegació del govern espanyol va parlar de linxament per part de 50 persones, la Guàrdia Civil va denunciar una emboscada i associacions de víctimes d'ETA van denunciar "l'atac terrorista". A Altsasu, l'institut armat, tan sols durant el primer trimestre del 2016, va efectuar més de cent dispositius, amb policies fortament armats, escorcolls i identificacions.

Por, ràbia, incertesa i frustració són alguns dels sentiments amb els quals conviu Pozueta des de les detencions. El grup de suport i les familiars demanen la llibertat per als tres nois i, alhora, Pozueta insisteix en el fet que el cas mai hauria d'haver arribat a Madrid: "hauria d'haver estat atès pel jutge natural que correspon, de Navarra". Desitja que s'aclareixi el que va succeir i, alhora, reflexiona que, si regnés "la proporcionalitat i el sentit comú, no estaríem parlant de terrorisme".


Mariana Huidobro: "El meu fill ha de viure amb antecedents policials i ha de pagar una indemnització"

"A l'inici, em vaig sentir molt sola." / Miguel López Mallach


El documental Ciutat Morta, quan va ser emès al Canal 33, va marcar un abans i un després en el cas 4-F, tot i que, primer la revista de Ciutat Vella Masala i després la Directa ja havien apuntat les ombres i les contradiccions del cas. A l'inici, la mare de Rodrigo Lanza, un dels detinguts i condemnats, recorda que es va sentir molt sola. Van acusar diverses persones d'intent d'homicidi a un guàrdia urbà que, mentre se celebrava una festa a una casa okupada al carrer de Sant Pere Més Baix de Barcelona, va rebre un impacte d'un test –segons la versió oficial, d'una pedra llançada des del terra–, que el va deixar tetraplègic.

Malgrat les irregularitats del cas, "el meu fill ha de viure amb antecedents policials, pagar una indemnització i el detenen cada cop que ve a Barcelona"

Rodrigo Lanza va complir cinc anys de presó i dos de condicional i Juan Pintos, Àlex Cisternas i Patrícia Heras, tres anys i tres mesos; aquesta última es va suïcidar durant un permís penitenciari. Les condemnes només estaven fonamentades en les declaracions de dos policies: Bakari Samyang i Víctor Bayona. Malgrat les irregularitats del cas, "el meu fill ha de viure amb antecedents policials, ha de pagar una indemnització i el detenen cada vegada que ve a Barcelona", denuncia Huidobro. El Parlament va instar la fiscalia a revisar el cas 4F i l'Ajuntament de Barcelona a obrir una investigació interna, però Huidobro lamenta que el Consistori "no ha fet res i ens va donar una resposta força ofensiva".


Núria Formatger: "El testimoni de les forces de seguretat té molt més pes que la resta"

"El testimoni de les forces de seguretat té molt més pes que la resta." / Miguel López Mallach


Onze joves investigats, inclòs un menor d'edat. Aquest va ser el balanç de les protestes del 21 de maig de 2014 durant un acte del ministre espanyol del PP Cristóbal Montoro a Vilanova i la Geltrú, en el marc de les eleccions europees. Col·lectius i moviments socials de la localitat van convocar una protesta, arran de la qual algunes manifestants van ser acusades de desordres públics, atemptat contra l'autoritat, danys al vehicle oficial i lesions. És el que es coneix com a cas Montoro.

Núria Formatger, mare d'un dels joves que espera el judici, recorda que la comitiva del PP "es va saltar el protocol de seguretat per marxar de l'edifici". De fet, la concentració va acabar amb corredisses, dos manifestants contusionats per cops de porra i un detingut in situ. Formatger demana que s'escolti la versió de tots els col·lectius, perquè, per ara, "el testimoni de les forces de seguretat té molt més pes que la resta". Assegura que viu amb la sensació "d'impunitat cap a les forces policials", però, la Xarxa, afegeix, "et dóna força".

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: