Drets

Els reptes del sindicalisme musical: de la factura a l'Estatut de les artistes

Les treballadores de la música exploren noves formes d'associació com a resposta a la insatisfacció amb l'actual marc regulador, malgrat que hi ha diversitat de parers respecte com abordar les possibles solucions
Miquel Felip (Sindicat de Músics), retrata la situació actual: "Per norma general, la concepció individualista del treball artístic –sent nosaltres mateixos els primers a tenir-la– ha dificultat la nostra organització i identificació com a classe"
Josep Tomàs
21/12/2016

El creixement del volum de treballadores culturals i l'aparició de noves organitzacions sindicals en el panorama artístic obre el ventall polític per la millora de les condicions laborals del sector musical. Tot i que la majoria aspira a un model inspirat en el règim de l'Estat francès, hi ha diversitat de parers respecte com abordar la situació actual: normalitzar la facturació com a autònomes?, pressionar pel compliment del règim d'artistes?, entre altres.

La necessitat de revisar l'actual Règim Especial d'Artistes va propiciar que, durant el 2015, tots els partits polítics que tenien representació al Congrés espanyol assumissin el compromís d'elaborar l'Estatut de l'artista. Aquesta proposta va sorgir de la Unió d'Actors, tot i que inclou el sector musical. Segons el recent informe del Ministeri de Cultura, més de 170.100 persones consten com a treballadores culturals a Catalunya, Illes Balears i País Valencià l'any 2015, és a dir, l'equivalent a la població de Castelló. El creixement del total respecte l'any anterior es deu a la incorporació de 6.700 persones com a treballadores no assalariades en el conjunt de l'Estat espanyol –l'informe no desglossa la xifra. Aquest creixement de figures externes al Règim Especial d'Artistes està relacionat amb la precarietat professional del sector.

Més de 170.100 persones consten com treballadores culturals a Catalunya, les Illes i el País Valencià l'any 2015, és a dir, l'equivalent a la població de Castelló

Per a la majoria de les treballadores musicals, les opcions més freqüents per treballar amb cobertura de la Seguretat Social són o bé ser assalariades, ser autònomes, constituir una cooperativa; o bé facturar a través d'un seguit d'entitats de facturació. Els efectes, pros i contres de cada model, no tenen consens. Mentre el Sindicat de Músics, Intèrprets i Compositors (d'àmbit estatal) i el Sindicat de la Música –recentment nascut en l'àmbit territorial dels Països Catalans– fan molt d'èmfasi en la necessitat de bastir "consciència de classe dins del sector" i apostar per la negociació de convenis col·lectius i l'Estatut de la música, entitats com l'Associació Professional de Músics de Catalunya (Musicat) ha optat per integrar cooperatives de treball i facilitar la facturació a través seu, mentre intenta negociar un nou marc normatiu.


La cooperativització del treball musical

Les associacions professionals "podem crear cooperatives i la nostra associació ho va fer al seu moment", explica Guillem Arnedo, de l'Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya (AMJM). Tot i que puntualitza: "Per a una associació petita és un perill sostenir una cooperativa, et genera molts problemes de tresoreria haver d'avançar l'IVA i ho vam abandonar". És freqüent que associacions d'artistes estableixin acords amb entitats que s'hi dediquen; també va ser el cas de l'AMJM: "Per Musicat, que fa molts anys que té molts artistes, és sostenible, però nosaltres vam trencar amb això". Arnedo no només enraona motius pràctics sinó també de caràcter polític-sindical: "La nostra associació ha decidit no tenir cap conveni amb cooperatives d'aquest tipus perquè el que volem és que s'apliqui la llei, no aprofundir en dreceres, volem que es reconeguin els nostres drets com a treballadors, [facilitar el model mercantil] seria com naturalitzar que un cambrer hagués de pagar per servir-te a tu un cafè."

La Pittsburgh Symphony Orquestra va estar 55 dies de vaga durant la tardor de 2016 fins aconseguir una pujada salarial


Musicat ho afronta des d'una altra perspectiva. Hereva del Sindicat de Músics de Girona –fundat l'any 1905–, es defineix a si mateixa com "una associació professional de caràcter sindical", que actualment compta amb més de 3.000 socis. El seu complex organigrama inclou diverses cooperatives de treball associat i una de serveis, a través de la qual es facturen "els treballs dels artistes donats d'alta com a autònoms". Sigui quin sigui l'encaix, "tothom ha de ser músic i, sí o sí, afiliat a l'Associació", puntualitza Josep Reig, president de l'entitat.

Articat és una gestoria especialitzada en el treball artístic i les arts escèniques que es dedica a fer tots els tràmits administratius i s'anuncia com "nou concepte empresarial basat en el baix cost"

Articat, una gestoria especialitzada en el treball artístic i les arts escèniques, es dedica a la realització de tots els tràmits administratius. S'anuncia com "nou concepte empresarial basat en el baix cost". Compta també amb una "cooperativa de treballadors autònoms, on els assessorem sobre les bonificacions...", explica Albert Corracher, copropietari de l'empresa. Al seu web contraposen els avantatges de la cooperativa respecte al règim d'autònoms. Corracher (Articat) també ens explica que "els artistes que no són autònoms o no poden facturar per altres mitjans poden contactar amb nosaltres, que fem d'intermediaris amb els ajuntaments, les sales, etc.". Corracher considera que una de les seves principals preocupacions és protegir la integritat del catxe, "el catxe és com el salari, les despeses de la Seguretat Social, els nostres honoraris, totes les despeses te les ha de cobrir la persona que et contracti". Talment, Articat admet que no pot pressionar perquè es respecti sempre aquest nivell, "hem de ser realistes, tot i que intento donar suport sempre a l'artista, però sempre dins d'un marge, tothom ha de posar de la seva part", replica.

Segons Reig (Musicat), "el decret [que regula el règim de les artistes] és una norma que pràcticament no la compleix ningú i per això s'ha potenciat molt el model mercantil". "Si fóssim un país normal, es compliria la llei, però el que s'ha de fer és una llei adaptada a la realitat actual, els requeriments no són realistes per a una professió tan irregular", explica. Admet que el recurs a la figura de l'autònom fa assumir als músics "unes obligacions que en principi no haurien de cobrir". Reig insisteix a desmarcar la tasca que fa Musicat respecte a una plèiade de societats limitades, falses cooperatives i altres fórmules empresarials conegudes com a cooperatives de gestió: "gestories que s'han aprofitat del 'model de negoci' que hem obert, facturen qualsevol cosa, facturen a persones que no són sòcies de la cooperativa i això és, a la pràctica, operar com una Empresa de Treball Temporal però sense tenir-ne l'autorització corresponent. Aquestes entitats de gestió són una estafa."


Entitats de facturació i falses cooperatives

Però quines són aquestes altres entitats de facturació? Poden tenir diverses formes jurídiques –cooperatives, societats limitades–, i no sempre s'orienten estrictament en l'àmbit musical i/o artístic, sinó que solen cobrir qualsevol tipus d'activitat freelance: Smartcooper i Tefacturamos en són dos dels múltiples exemples que podem trobar fent una cerca ràpida a Internet. Tefacturamos és un domini registrat pel mateix propietari que Cooperativaonline, el qual, a canvi d'una quota i un 6% de comissió, promet "una via legal per facturar sense ser autònom". Malgrat que se solen anunciar fent esment a què la seva activitat és "alegal", el cert és que la seva activitat planteja seriosos dubtes, especialment pel fet de cobrar comissions pel volum de facturació, fet que mostra l'emergència d'un segment d'intermediaris que parasiten la debilitat de les treballadores del sector. Per Miquel Felip (Sindicat de Músics), "si haguéssim d'escollir un mal menor, en la meva opinió s'hauria d'escollir la consideració de treballador per compte d'altri".

Concert en acústic a la sala Jamboree de la ciutat de Barcelona / Josep Tomàs


Segons Reig, el seu "no és un negoci" i fa èmfasi a dir que l'objecte de Musicat és "sindical i sense ànim de lucre", la facturació com a mínim garanteix un marc de drets a les treballadores de la música. L'entitat assegura que la seva actuació té el vistiplau "d'un informe vinculant d'Inspecció de Treball". Albert Corracher (Articat) afirma que "el 99% dels artistes que treballen amb nosaltres estan encantats". Articat i Musicat consideren un tema prioritari la reforma del marc legal, però creuen que la seva fórmula –que insisteix a desmarcar-la de les falses cooperatives– és necessària, veient les poques possibilitats actuals d'aconseguir la reforma. Per Reig, és sorprenent que "sindicats d'estil anarquista estiguin reivindicant l'aplicació d'una normativa franquista" en referència al Manual de Bones Pràctiques –que reclama l'aplicació de la legalitat vigent– que estan plantejant des del Sindicat de Músics.


El malestar en la cultura

Les veus reticents al plantejament dels sindicats deixen caure la possibilitat que la fórmula de treball assalariat obri la porta a limitar l'autonomia artística sobre l'escenari: "s'hauria de discutir si haurien de ser treballadores per compte d'altri de debò", rebat Reig. Pel president de Musicat, "més enllà d'un dia i un horari, els grups no tenen cap més obligació" respecte a la seva actuació. Amb l'exigència de normalització "assalariada" del sector –amb les seves especificitats– o la denúncia d'unes condicions laborals molt precàries, és freqüent sentir una corresponsabilització cap a les artistes - la part dèbil de la relació-, a les quals se'ls considera per regla general poc implicades, tant pel que fa a la seva situació contractual com respecte a aspectes clau de la professió com ara el cobrament de drets d'autor.

El rebuig a l'SGAE front l'acriticisme amb què són rebuts Spotify o Youtube en el sector –com assenyala el Sindicat de Músics– formen part d'aquesta "manca de consciència de classe"

A tall d'exemple, Lluís Cabrera, del Taller de Músics explica: "M'he trobat a mi mateix omplint la fulla perquè el músic declari i cobri els drets d'autor i que, en demanar el repertori, et diguin, 'Va, home, si ja t'ho saps!'". El rebuig a la SGAE enfront l'acriticisme amb què són rebuts Spotify o Youtube en el sector –com assenyala el Sindicat de Músics– formen part d'aquesta "manca de consciència de classe".

El Sindicat de Músics comparteix el diagnòstic de Musicat: la facturació a través de cooperatives o entitats de gestió està naturalitzant noves pràctiques. El desacord s'evidencia quan valoren els seus efectes en clau negativa: a la pràctica, facilitar la facturació està estenent l'anomalia mercantil contra la qual lluiten. No és una mesura que aprofundeixi en la consideració del treball musical com una feina amb els mateixos drets que qualsevol altre sector.


Les alternatives

Però, quin seria el model al qual s'hauria d'aspirar? Tots els entrevistats coincideixen a mirar cap a l'Estat francès. Allà el treball artístic es contempla com un sector laboral de règim intermitent: si una persona acredita que es dedica professionalment a les arts –i declara els impostos corresponents– és donada d'alta dins d'un règim especial que li garanteix un salari mensual mínim, un mes de vacances pagades, cobertura de la seguretat social, dret a l'atur, etc. Unes prestacions laborals que es modulen en funció dels ingressos anuals de l'artista. A banda de les polítiques públiques, la força dels sindicats d'artistes nord-americans és evocada per Arnedo (AMJM): "Allà són molt forts; per signar un contracte legal has d'estar afiliat a un sindicat i tenen molts recursos per pressionar." La força històrica dels sindicats musicals va ser il·lustrada per Frank Zappa en una entrevista l'any 1981 on, malgrat ser afiliat, expressava les seves queixes per poder enregistrar una actuació si no pagava al sindicat els salaris del personal tècnic de la sala.

Cartell històric de la CNT-AIT durant la Guerra Civil que reivindica la cultura com un element cabdal. Va ser el primer sindicat en comptar amb una secció de músics


Més enllà de les diferències polítiques, les condicions laborals de les treballadores de la cultura troben un obstacle afegit i sorprenent. És freqüent que des de les institucions públiques, la política cultural es faci ressò de les reivindicacions de la "patronal" del sector –sales, promotores, etc.–, invisibilitzant les de les treballadores de la cultura. El malestar global del sector amb l'IVA del 21% o els requeriments pels locals de música en directe, tenen a veure amb la política cultural, però no són les prioritats denunciades pels sindicats ni les associacions professionals del sector.


"Si l'escenari sembla un 'photocall' no és un concert"

Malgrat que les reivindicacions dels sindicats emergents en l'àmbit de la música centren els seus esforços a crear organització i reclamar drets laborals, salarials i de cotització, les reivindicacions també inclouen la democratització de les gestions de drets d'autor, reduir la presència de marques comercials en les actuacions, però també la denúncia del treball voluntari a canvi de l'entrada en l'organització dels grans festivals.

L'omnipresència de marques comercials durant les actuacions, sovint sense consentiment –o amb la negativa– dels grups, és una de les reclamacions que apunten a la reapropiació del producte de treball

Tot i el creixement de les treballadores autònomes, l'autonomia artística respecte els patrocinadors no sembla millorar. La campanya que fa el Sindicat de Músics sobre la presència de marques comercials als espectacles, ho assenyala: "Si l'escenari sembla un photocall, si el patrocinador imposa les condicions, no és un concert, és publicitat!". L'omnipresència de marques comercials durant les actuacions, sovint sense consentiment –o amb l'expressa negativa– dels grups, o la limitació de l'ús de les seves creacions artístiques, són reclamacions que apunten a la reapropiació del producte de treball (intel·lectual), en un intent d'evitar que la mercaderia s'aixequi contra les treballadores que l'han fet possible.

Segons Víctor Lenore, autor de Pijos, hippies i gafapastas, aquesta és "una actitud minoritària, fagocitada per l'acceptació acrítica de la mercantilització de la cultura", però recentment n'han sorgit alguns exemples en sentit contrari. És el cas de Pablo und Destruktion, en procés judicial –amb campanya sindical inclosa– contra l'ús fraudulent per part de La Sexta d'un tema, o la proclama de Nacho Vegas, al Palau de la Música, contra el Banc Sabadell i a favor de la PAH.


Del corporativisme al sindicalisme musical de classe

L'associacionisme dins l'àmbit cultural a l'Estat espanyol neix durant el segle XIX, al voltant del col·lectiu d'editors –d'on també sorgiria el nucli fundacional del partit socialista i comunista–, que donaria pas l'any 1932 a la Societat d'Autors d'Espanya (SAE). La trajectòria del sindicalisme cultural es veuria truncada primer per un gir corporatiu i anti-obrerista de la SAE als inicis del segle XX i, després, per la dictadura que va dissoldre totes les organitzacions dins del Sindicat Vertical. Fins a la Transició, l'empenta de les cantautores excloses del sindicat –per manca de la titulació musical exigida– i del col·lectiu d'actrius, revifaria els ànims. Malgrat tot, la música ha estat un segment històricament poc organitzat i encara menys interessat a confluir amb la resta de la classe treballadora i el moviment obrer, tal com es recull a Breve història del sindicalisme en el sector musical, de David García Aristegui.

Miquel Felip (Sindicat de Músics), retrata la situació actual: "Per norma general, la concepció individualista del treball artístic –sent nosaltres mateixos els primers a tenir-la– ha dificultat la nostra organització i identificació com a classe". El Sindicat de la Música ho remarca: "Cal reivindicar el treball musical com a feina. Per això és imprescindible que les persones que es dediquin al treball musical s'organitzin sindicalment." Un clam, el d'integrar-se dins les lluites de totes les treballadores, que feia amb vehemència l'anarquisme històric l'any 1911 per boca d'Anselmo Lorenzo: "Obertes de bat a bat teniu les portes del sindicalisme; ningú no els priva de constituir-se en sindicats de producció intel·lectual; per exemple, en la defensa dels seus drets d'autor contra l'explotació editorial; perquè, més o menys privilegiats, i de vegades més mísers que els obrers de camisa, sota el seu vestit decentment presentable, sou assalariats."

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: