Retornar l’esperit irreverent al Paral·lel

Una iniciativa popular vol recuperar el Teatre Arnau, un dels edificis més emblemàtics de la història del Paral·lel, i convertir-lo en un espai de simbiosi entre el sector artístic i el teixit veïnal

“La Raquel Meyer és el primer esglaó per recuperar el Teatre Arnau”, explica Xantal Gabarró, una de les membres de la plataforma Recuperem l’Arnau. La iniciativa, que va néixer l’11 de juliol de 2015, té com a finalitat reconstruir un dels edificis més emblemàtics de la història del Paral·lel i convertir-lo en un espai de confluència entre el sector artístic i el teixit veïnal. “És una oportunitat d’or pensar que podem decidir què volem socialment i artísticament de l’Arnau”, afirma.

Façana del teatre a mitjan anys 90
Façana del teatre a mitjan anys 90

 

La història del Teatre Arnau comença el 1894, quan l’arquitecte modernista Andreu Audet i Puig, especialista en teatres i sales d’espectacles, s’encarrega d’edificar el teatre. Des dels inicis, la programació del cabaret està molt lligada a la cultura i la música populars. Durant els anys 20, l’Arnau es converteix un dels punts neuràlgics del barri. Però la llum del teatre es va apagar el 1994, quan va tancar les portes al públic i va deixar el Paral·lel una mica més orfe d’aquell esperit irreverent que lluïa feia anys. Pocs anys després, el 1997, també es clausuraria El Molino.

Lligat al cabaret i la música popular, l’Arnau era un dels punts neuràlgics de la Barcelona cultural des de finals del segle XIX, però la llum del teatre es va apagar el 1994

Quan parlem d’esperit canalla, Gabarró ressalta que la intenció de la plataforma “no és formar part del nou Broadway del Paral·lel”. Un altre dels membres de Recuperem l’Arnau, Borja Lozano, afegeix que hi ha una caricatura del Paral·lel i explica que la zona era més que un barri embriagat per l’absenta: també amagava una dissidència contra els models polítics. Des de la plataforma, afirma Lozano, s’aposta per un model de cultura que no és habitual al barri. I s’assenyala la memòria històrica com un dels punts essencials del projecte: “Hi ha un nom, el de Salvador Seguí, que no està present enlloc del Paral·lel, tot i que ha estat una de les figures que han canviat la història del món”.

L’Arnau i l’administració

Per entendre bé el projecte de Recuperem l’Arnau, hem de tornar a l’any 2011. L’Ajuntament de Barcelona, que estava sota el govern del socialista Jordi Hereu, compra el Teatre Arnau per dos milions d’euros a l’Església Evangèlica Xinesa. Segons l’exalcalde, la compra era una de les potes d’un projecte estratègic: “Convertir el Paral·lel en un punt de trobada dels barris i un dels eixos culturals de Barcelona”.

Hi ha una caricatura del Paral·lel, però la zona era més que un barri embriagat per l’absenta: també amagava una dissidència contra els models polítics

Malgrat les promeses, l’abandonament de l’espai per part del govern municipal ha provocat que sigui necessària una inversió de deu milions d’euros per condicionar l’equipament, segons les xifres que va establir l’extinent d’alcalde de Cultura del govern liderat per CiU, Jaume Ciurana. Atès que el pressupost era “impossible d’assolir” per part de l’administració, Ciurana va proposar que la inversió privada assumís la reforma i la gestió de l’espai. Davant de la proposta de CiU, s’impulsa la plataforma veïnal Som Paral·lel, antigament anomenada Plataforma Veïnal Aturem el Pla Paral·lel. La iniciativa es crea per diverses raons. Primerament, vol denunciar la manera “poc participativa” a través de la qual es va decidir reformar l’avinguda del Paral·lel. En segon lloc, s’oposa a la proposta convergent i demana que el Teatre Arnau es converteixi en un equipament públic.

La primera denominació de l’espai va ser Salón Arnau
La primera denominació de l’espai va ser Salón Arnau

 

Salvem l’Arnau neix a partir de l’impuls del veïnat de Som Paral·lel. La seva finalitat és “convertir el teatre en un centre d’interpretació del Paral·lel, un museu de les arts escèniques i un espai on reneixin les arts oblidades”, segons explica un dels impulsors del projecte, l’historiador i escriptor Enric H. March, en una entrevista a Eldiario.es. En aquest context, neix Recuperem l’Arnau, plataforma que aglutina els col·lectius esmentats Salvem l’Arnau i Som Paral·lel, l’Ateneu Cooperatiu La Base, el grup teatral de Companyies, Sant Antoni, Xamfrà i la Sala Fènix del Raval, entre altres.

La nova plataforma incorpora noves sensibilitats. “Mentre que Salvem l’Arnau està més enfocada a salvar l’estructura del teatre, des de Recuperem l’Arnau volem fer que el teatre sigui una cosa viva, un lloc de cultura a la ciutat”, apunta Gabarró. Per altra banda, Lozano assenyala que, dins de la plataforma, hi participa molta gent jove que no participava a Som Paral·lel ni a Salvem L’Arnau, característica que relaciona amb un fet generacional.

A parer de Gabarró, els deu milions d’euros de pressupost que assenyalava l’informe de CiU i que ja s’havia plantejat sota l’alcaldia de Jordi Hereu “eren l’excusa perfecta per no reformar el teatre”. Tot i que mai no van acabar de definir el projecte que volien dur a terme amb l’Arnau, Lozano opina que el govern de Trias pretenia seguir amb el model assajat amb la reforma d’El Molino. Difondre una xifra inflada era una invitació perquè hi entrés capital privat.

Segons una de les membres de Recuperem l’Arnau, Xantal Gabarró, apuntar que calen deu milions d’euros per condicionar l’espai ha estat una excusa perfecta per no reformar-lo

Tot i que les relacions amb l’Ajuntament actual es mantenen “en un marc de normalitat”, tant Gabarró com Lozano destaquen que un dels punts del programa de Barcelona en Comú era la recuperació del Teatre Arnau. S’hi especificava la voluntat que l’espai es convertís en un projecte de gestió comunitària, model que defensen des d’una plataforma que, ara per ara, es gestiona en sis comissions diferents: gala, arxiu, memòria històrica, comunicació, negociació i, finalment, formació i procés participatiu.

A la recerca del model de gestió

L’inici de la participació popular a la plataforma comença amb una gala que es va celebrar el dia 11 de juliol. “L’acte ens va fer veure que hi havia molta gent interessada i vam ser conscients de la necessitat de construir alguna cosa nova que donés forma al projecte”, afirma Gabarró. “Era la primera activitat oberta que feien al carrer. Hi van aparèixer moltes persones que, fins aquell moment, no coneixien l’activitat de la plataforma i que, des de llavors, hi han estat participant”, puntualitza Lozano.

Algunes dones al bar de la sala als anys 20 /FOLIES BERGÈRE
Algunes dones al bar de la sala als anys 20 /FOLIES BERGÈRE

 

La gala de l’estiu va ser una de les accions més visibles del col·lectiu. Des d’aleshores, se’n organitzen mensualment i es duen a terme a la plaça Raquel Meyer “amb la finalitat de treure al carrer l’activitat que podia haver-hi al teatre”, exposa Lozano. “És una manera de reivindicar l’espai públic lligada al que nosaltres entenem que ha de ser la recuperació de l’Arnau”, afirma Gavarró. Lozano complementa que volen “recuperar la noció de públic en les seves relacions amb el que és el poble i el que és popular”.

Aquesta voluntat de fer xarxa i cultura des del carrer, però, pot estar amenaçada: actualment, el Paral·lel és un focus d’inversió molt important, fet que podria atraure el sector privat. Per combatre la possibilitat que l’edifici es convertís en un espai privatitzat, Recuperem l’Arnau treballa per aconseguir una gran massa crítica que contraresti les altres ofertes i asseguri un projecte amb voluntat de servei públic.

La Comissió de Formació Interna és un dels puntals del projecte: “No som un equip preparat per gestionar un teatre, per això la nostra intenció és formar-nos”, explica Lozano. Tot i que no tenen referents determinats, l’Ateneu Popular de Nou Barris s’acosta al plantejament de Recuperem l’Arnau en molts aspectes. Des de la plataforma, han insistit molt que el procés participatiu estigui liderat per elles mateixes, sense delegar-lo a cap empresa ni a les institucions públiques. “Hem de constatar que estem fent el procés d’una manera transparent, fet que ens assegura que podem fer-lo d’una manera democràticament radical”, afirmen.

A les primeres jornades de formació, hi van participar Can Batlló, l’Ateneu Popular de Nou Barris, el Casal del Pou de la Figuera i el Teatro Fronterizo de Madrid. Gabarró explica que les experiències dels altres projectes permeten a la plataforma “anar fent el puzle” del que podria ser el futur teatre. Tot i això, Lozano destaca que moltes iniciatives parteixen d’una okupació o d’un lloguer i la idea actual és començar amb una gestió comunitària.

“No ens cansem mai de repetir que encara no podem parlar de com volem que sigui l’Arnau, perquè creiem que ha de ser una decisió radicalment democràtica i radicalment oberta. Però, fins ara, tant a les jornades de formació com a les jornades del juliol, ens hem trobat que el veïnat i el món artístic estan molt interessats en el projecte”, afirma Gabarró, que destaca que encara queden moltes decisions per prendre. Segons ella, ara cal “explicar el que estem fent i qui som”. Com que el projecte encara està en les fases prèvies, encara no s’ha decidit quin serà el finançament de l’espai. En aquest àmbit, un dels models que es tenen en compte és el de l’Ateneu Popular de Nou Barris, que es gestiona amb un 50% d’autofinançament i un 50% de diners públics. A través d’una gestió sòlida, es voldrien generar llocs de treball dignes en clau d’economia social i cooperativa.

 

--------------------

Altres recuperacions veïnals reeixides

 

ATENEU POPULAR DE NOU BARRIS:
Un espai de referència que fa xarxa

“La independència del projecte és una de les bases més importants sobre les quals s’aixeca l’Ateneu”, explica l’educador social i membre de l’Ateneu Popular de Nou Barris Antonio Alcántara. El projecte es finança amb un 50% de subvencions de diferents administracions i l’altre 50% es genera des del mateix projecte amb els recursos propis. Segons Alcántara, aquesta última és una característica que dota el col·lectiu de llibertat.

El circ només es una part de l’activitat de l’equipament / ENFO
El circ només es una part de l’activitat de l’equipament / ENFO

 

La història de l’Ateneu Popular de Nou Barris ha estat marcada per les lluites veïnals, un camí que va començar el 9 de gener de 1977. Aquell dia, el veïnat va ocupar i desmantellar una fàbrica d’asfalt que atemptava contra la salut pública. Alcántara recorda que va ser a partir dels anys 80 que l’Ajuntament va reconèixer l’Ateneu com a projecte i va començar a reconstruir l’edifici i a dotar la iniciativa de subvencions. Malgrat l’ajuda que reben de les institucions, l’educador remarca que l’espai és gestionat per les veïnes i els veïns i destaca els valors de la transparència, la participació i la transformació social com a elements clau de la proposta.

Alcántara reivindica el circ com a eina educativa i recorda que, als tallers que fan, acullen joves i infants amb autisme o fracàs escolar. També apunta que les arts escèniques són una manera de fomentar la simbiosi entre cultura i transformació social. Segons explica, a l’Ateneu, es treballa amb unes infraestructures de qualitat i obertes a la participació. Es du a terme la producció i la programació de projectes professionals, però els grups amateurs també poden utilitzar les instal·lacions sense cap cost.

La història d’aquest projecte ha estat marcada per les lluites veïnals, des que el veïnat va ocupar una fàbrica d’asfalt que atemptava contra la salut pública

Xavi Urbano, membre de l’Ateneu Popular de Nou Barris i veí del Clot, explica que, a partir dels ingressos que genera la producció dels espectacles, poden finançar altres projectes. A banda de servir de mitjà per aconseguir recursos econòmics, aquesta manera de fer també ha servit per trencar amb una idea recurrent: que la producció professional només té cabuda al sector privat o institucional. Els muntatges de l’Ateneu demostren que una iniciativa associativa i cooperativa també pot afrontar la producció d’espectacles.

Urbano apunta que, els últims anys, diversos projectes comunitaris han intentat trencar amb un altre esquema tradicional: que sigui l’Ajuntament qui cedeixi l’espai. “No som subjectes que només reivindiquem, sinó que també aconseguim i construïm projectes propis”, explica. A partir de l’exemple pràctic i diari, es reforça la idea que els espais són recuperats per la ciutadania, que les institucions tenen el paper d’acompanyar o facilitar aquesta gestió, però no de ser-ne el centre.

Donar suport i compartir experiències

En aquest context d’emergència de nous projectes comunitaris i culturals, l’Ateneu Popular de Nou Barris ha donat suport a algunes iniciatives incipients, entre elles, Recuperem l’Arnau. “Intentem –no només amb l’Arnau, sinó amb tots els projectes que sorgeixen a Barcelona– compartir experiències que hem anat aprenent durant els darrers anys”, afirma Urbano. Un dels punts en què més assessoren és el del marc legal. “Moltes vegades, l’arquitectura institucional és una trampa que dificulta el procés de negociació amb l’administració”.

Un dels col·lectius a qui van assessorar més en aquest aspecte va ser l’Ateneu Harmonia. Urbano explica que, a l’inici, gent de l’Ateneu Popular de Nou Barris va acompanyar membres de l’Harmonia a algunes reunions amb el districte de Sant Andreu per ajudar-los a exposar les necessitats que tenien. De la iniciativa de Recuperem l’Arnau, en destaca la formació del projecte cultural. “És molt important treballar el cos social, però, si es plantegen proposar un espai cultural, també han de tenir un discurs amb l’ambient artístic i d’apoderament de la cultura com a element transformador”. Per facilitar la formació, l’Ateneu va posar en contacte Recuperem l’Arnau amb el Teatro Chévere, que va rebre el Premi Nacional de Teatre l’any 2014.

Des del coneixement que dóna el camí recorregut, l’Ateneu assessora i comparteix experiències. Però Urbano destaca que no hi ha cap voluntat d’esdevenir un model a seguir i reivindica que un dels punts forts dels espais comunitaris creats els últims anys és, precisament, la seva diversitat. Aquesta mena de projectes fugen del model repetitiu i estandarditzat dels centres cívics per assolir unes característiques úniques: cadascun s’amara molt més del territori, de les persones que el gestionen i de les forces polítiques que l’envolten.

 

CINEMA ALHAMBRA DE LA GARRIGA:
Salvat per la mobilització ciutadana

El Cinema Alhambra de la Garriga (Vallès Oriental) és un dels pocs cinemes de poble que encara es conserven a Catalunya. Ubicat en un edifici centenari amb façana modernista, fa quasi noranta anys que projecta pel·lícules. Al llarg de la seva història, ha estat seu d’orfeons i de mítings polítics, de balls i de teatre. Ara, compta amb una programació estable i una cartellera pensada per a totes les edats, centrada sobretot en el cinema europeu i d’autoria, amb projeccions en versió original i cicles especials. Des de fa anys, s’ha convertit en un referent a la comarca.

Gràcies a la implicació popular, aquesta sala continua projectant pel·lícules després de gairebé 90 anys /CARLOS PINO ANDÚJAR
Gràcies a la implicació popular, aquesta sala continua projectant pel·lícules després de gairebé 90 anys /CARLOS PINO ANDÚJAR

 

Aquest espai cultural, però, va veure perillar la seva existència l’any 2013. Com tants altres cinemes de poble, estava dotat d’un projector analògic de 35 mil·límetres i l’adveniment que, a finals d’aquell any, totes les pel·lícules es distribuirien en format digital va fer plantejar el tancament imminent als seus gestors. Van exposar el problema a la ciutadania i les administracions, posant èmfasi en la importància artística i històrica de la tasca de l’establiment, però no semblava que hi hagués una via convencional per aconseguir els diners necessaris per continuar amb el cinema.

Micromecenatge i inversió institucional

En aquest context, la plataforma ciutadana Cineclub la Garriga, una entitat sense ànim de lucre que s’encarregava d’organitzar sessions cinèfiles i activitats al poble, va decidir fer-hi alguna cosa. Un dels membres d’aquesta associació, Martí Porter, explica: “S’acabava el cel·luloide, estrenar en format analògic esdevenia impossible i només la compra d’un projector que no es podien permetre podia evitar el desastre”. Així és com, aquell estiu de 2013, van engegar la campanya SOS Alhambra amb l’objectiu d’aconseguir els 55.000 euros imprescindibles per comprar un projector digital, una pantalla i fer les adaptacions pertinents a la sala.

Els impulsors van crear un lloc web, gestionat per una comissió de veïnes vinculades al cinema, on es podien fer aportacions a nivell econòmic, apadrinar cadires o ajudar en la difusió i els actes. Hi van participar particulars, empreses i institucions públiques. A la promoció de la campanya de micromecenatge, hi van col·laborar personalitats conegudes del cinema català, com ara l’actor Sergi López, el director J.A. Bayona o la productora i realitzadora Isona Passola, entre d’altres. Amb un gran suport i ressò als mitjans locals i nacionals, també es van organitzar un munt d’activitats al mateix cinema, com ara un concert de La Troba Kung-Fú, un recital de textos a càrrec de Montserrat Carulla, actuacions de grups com Balago o Artistras i projeccions especials. Els diners recaptats en aquestes activitats es destinaven íntegrament a la campanya. SOS Alhambra va aconseguir una gran mobilització popular i, el novembre d’aquell mateix any, ja quasi havia arribat a la xifra objectiu que possibilitava adaptar el cinema a l’era digital.

Quan quasi s’havia assolit l’objectiu de comprar un projector digital, es va haver d’afrontar una reforma de l’edifici

Just abans d’acabar la campanya, però, unes esquerdes que van aparèixer a l’edifici van impossibilitar que es duguessin a terme els últims actes previstos. La sala tancava les portes al públic per un temps indefinit. Finalment, es va haver d’afrontar una despesa de 240.000 euros per executar les obres a l’edifici i adaptar la maquinària. A través de la campanya ciutadana, se’n van aportar 45.000. La resta van venir dels propietaris, la gerència, l’Ajuntament i ajudes de la Generalitat i la Diputació.

Quasi un any després que s’iniciés la campanya de crowdfunding, l’agost de 2014, es va reobrir el Cinema Alhambra gràcies a “un miracle aconseguit entre tots”, com ho qualificà el gerent del cinema, Josep Maria Miró, que el dirigeix des dels anys 70. Miró conserva un punt nostàlgic i la màquina de 35 mil·límetres s’ha mantingut per poder fer projeccions de cel·luloide de tant en tant per recuperar l’essència del setè art. L’Alhambra significava una oferta cultural i d’oci que el veïnat de la comarca i les rodalies no va voler deixar perdre.

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades:

Una porta oberta a NOLA

dimarts, 9 febrer, 2016

A la Nova Orleans posterior a l’huracà Katrina, la música a peu de carrer –des de les mítiques brass bands fins al rap urbà– revitalitza una ciutat qu