Impressions

La revolta de les escales

20/04/2015

Voy a sonreir intermitente / y a pedir un poco más / siempre más / Voy a interrumpir constantemente / y se me tiene que notar / mucho más / Voy a ser el enemigo/ disparando pan de higo / ojo no te vaya a dar.

Rosendo

20 d’abril de 2015, dia històric. Els treballadors i les treballadores fixes més combatius de Telefònica fan vaga en solidaritat amb els seus companys externalitats i precaritzats com a falsos autònoms, o via contracta o subcontractes. Surprise. Aquella gent que només veiem si ensopeguem amb les seves escales mentre caminem pel carrer mirant el whatsapp, o si ens peta internet a casa, estan en vaga indefinida. In-de-fi-ni-da. I a més s’ha trencat la insolidaritat de classe. El “la culpa és dels que estan en plantilla que no volen treballar”, “la culpa és dels autònoms que accepten treballar a preus de merda”. Si hi ha 20.000 tios en vaga indefinida des del 7 d’abril a tot l’Estat i la majoria dels mitjans no ho expliquen (malgrat els call centers rebentin de queixes per avaries), i si quan ho fan és per criminalitzar-los de la manera més bruta, és que van bé. La por comença a canviar de bàndol.

Les empreses de telecomunicacions són l’eix del mal. Frontissa i punta de llança del neoliberalisme. I Telefònica, empresa icona del PP, 100% capitalisme d'amiguets i refugi de gàngsters. Rato va posar a Alierta de president a Telefònica l’any 2000 per acabar de privatitzar-la (sí, era una empresa estatal, existien no fa tant). Des de llavors ha pagat sous milionaris a tots els polítics en retirada que van fer possible el gran negoci. No fa ni dos anys que Alierta va tornar el favor a Rato fitxant-lo com a conseller. Malgrat Bankia i les targetes black li paga 100.000 euros l'any i ha contractat a la seva filla. El padrí de la cerimònia de graduació de “la nena” va ser Luis de Guindos. El mateix que ahir mateix deia que les reformes estructurals de l’economia espanyola han estat un èxit i que el FMI vol més #FemForaALaMàfia.

Telefònica ha passat de tenir 10 milions de clients els anys 80, a tenir-ne més de 300. Pel  camí s’ha desfet de 50.000 treballadors i els han substituït per milers de subcontractats que formen part d’una perversa piràmide, amb diferents nivells i condicions d’esclavitud. A la seva última memòria de “sostenibilitat” l’empresa presumeix de  “condicions laborals justes, equitatives i d’excel·lència”. Atac de fetge. Catorze anys després de l’akampada dels treballadors de Sintel, del primer megaERE i la primera megacontracta sacrificada, 3.001 milions de beneficis a base de collar, fins a l’asfixia, als últims de la cadena. Fins que els àngels de la guarda de la nostra vida digital (2.000 de 600 empreses només a Catalunya) han dit prou. La multinacional vol rebaixar-los un 75% el preu del seu treball. A una gent que ja posa el cotxe, la gasolina, el cos i l’escala per 700 euros al mes.

Aviat començarà a oferir serveis Eticom-Som Connexió però igual, per anys, les condicions laborals a les operadores de telefonia seguiran essent el “nostre” problema. Les tarifes no es poden reduir més, els falsos autònoms han de passar a plantilla, necessiten un conveni propi. Sense instal·ladors i tècnics, sense els cables que tiren, connecten o reparen amb les seves mans ben reals, no hi ha societat ni revolució digital. La revolta de les escales és tan perillosa i estratègica com ho eren (ho són) les revoltes de transportistes. Està en joc la circulació de les mercaderies més preuades: les dades. Malgrat els 45 milions d’euros anuals de publicitat de Telefònica, malgrat les pressions de les principals contractes i les pors induïdes dels grans sindicats, vaga total gràcies al treball perseverant dels sindicats més petits i valents, i de molta gent que tot i acumular decepcions per omplir containers, mai no s’ha rendit i ha aprés a combinar les tàctiques de les velles lluites obreres amb els mètodes quinzeemeros, perquè l’instint de classe, en brollar, tingués on i com arrelar.

Escales a la #ResistènciaMovistar, com a la batalla del Mont Vesuvi. Llavors les milícies romanes, ben organitzades i multiplicant-los en nombre, van assetjar Espàrtac i els seus esclaus fugits esperant que morissin de fam i de set. Van deixar, però, sense protecció un pendent impossible de la muntanya. Els homes d’Espàrtac van fer cordes amb sarments de vinyes i amb elles escales per on despenjar-se durant la nit, i van atacar el campament militar. Roma, tan Telefònica, tan segura com estava del seu poder, va menystenir els esclaus i, justament per això, va perdre. Voy a ser el enemigo/ disparando pan de higo / ojo no te vaya a dar.

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: