Revolta sense por al Rif

L’activista rifenya relata la mobilització popular que ha esclatat al nord del Marroc els darrers mesos, al crit de “Volem justícia i tindrem justícia”, i assenyala l’origen i els trets definitoris d’un conflicte social militaritzat
31/05/2017

Han militaritzat la vostra terra, han enviat un exèrcit de gent per boicotejar els vostres actes i agredir-vos. Què fareu? Farem una cassolada. Una cassolada? Com les que fem aquí, a Catalunya? En feu, a Catalunya? Ah, al Rif, els nostres avis i àvies ja en feien als anys quaranta per espantar la llagosta invasora. Pobres, vaig pensar. Estan acorralades, al carrer, tenen dos enemics: els militars i els paramilitars. Un panorama que ja van viure l’any 1984, quan les bales irrompien dins les cases com si res. Pobre Rif meu, una injustícia més. Doncs no. Aquesta vegada és diferent.

/ MARC VERS


A dos quarts de deu del vespre del 6 de maig passat, les que vivim fora del Rif ja estàvem plantades davant les pantalles per emetre un vídeo en directe amb cassoles a les mans i veure-les picar a d’altres. Aquestes eren les instruccions. És tot el que podem fer, de moment, per protestar contra la militarització massiva i l’ús de gent pobra en contra del nostre moviment. Val més això que donar-se per vençudes. Va ser una cercavila pels barris d’Al-Hoceima que anava congregant gent. El resultat, un concert de cassoles que només sabia compondre una música: volem justícia i tindrem justícia.

Ens van enganyar? Ens van deixar entendre que no sortirien quan ells tenien premeditat fer-ho? Sí, però tant se val. Una vegada més, ho van aconseguir aquests joves i dones que van fer seu el carrer des de la mort de Mohsin Fikri; aquests avis i àvies, el nostre Khalid amb síndrome de Down que es fa entendre amb tres frases –“ens fa mal el cap; no estem bé; qui va matar el meu germà Mohsin?”–; i nens i nenes orgulloses de contribuir a la creació d’una èpica de resistència i esperança. Finalment, Nasser Zefzafi, que, com un nen petit, amb un somriure d’orella a orella, pica com si fa dos dies no hagués patit un intent d’assassinat, extasiat perquè el carrer és del poble un altre cop.

Triturar un treballador en un camió de brossa és un crim imperdonable. Deixar passar sis mesos –des del 29 d’octubre de 2016, la nit de l’assassinat de Mohsin Fikri– per, finalment, condemnar els seus companys a sis mesos de presó i els responsables de la seva mort a vuit mesos és un segon assassinat del jove comerciant de peix a qui van confiscar la mercaderia i la vida. Ja n’hi ha prou de marginació històrica, de condemnar la zona a la misèria i abocar la gent a la desesperació. El jovent del segle XXI no podem tolerar més que a casa nostra no hi hagi hospitals ni universitats ni carreteres ni llocs de feina dignes. Si Mohsin n’hagués tingut, de feina legal, no hauria comprat un peix prohibit; si els cinc joves morts en un incendi provocat el febrer de 2005 almenys haguessin estat diplomats i a l’atur, Rifinox no hagués cantat contra el govern i no l’haurien trobat mort al bosc. Ja n’hi ha prou de fer la zona a la mida dels rics i les immobiliàries i convertir-la en un gran puticlub pels petrodòlars. Perquè no volem emigrar d’una terra que ens podria acollir perfectament si es cuidés. Perquè la terra, la identitat i la llengua no són per vendre, cal mantenir-les, defensar-les i enorgullir-se’n.

Per tot això i més, el moviment popular (hirak chaabi) del Rif va decidir revoltar-se per viure amb dignitat, amb un dinamisme i un pacifisme admirables, amb un discurs proper que tothom entén. Una revolta nascuda del poble, assembleària i molt rica en diversitat. Un sens fi de marxes multitudinàries registrades: d’espelmes, de flors, de mortalles, de dones... Marxes de poble a poble, concentracions i mítings, detencions, control, setge militar. Com més repressió hi ha, més adhesions neixen.

Una revolta nascuda del poble, assembleària i molt rica en diversitat

L’11 d’abril, Mohamed Jelloul surt de la presó després de complir cinc anys de reclusió per reivindicar drets bàsics. Surt envellit, essent jove. A la sortida, una allau de militants li encega els ulls i li omple el cor d’escalfor. El somni de veure el poble unit s’està fent realitat davant seu. El van acollir com un líder a la plaça Mohammed VI –rebatejada amb el nom de plaça dels Màrtirs– juntament amb moltes altres: Nasser, Naoual, Nabil, Salima, Mohamed, Ouarda. No hi ha líders, han dit per enèsima vegada. Som militants disposades a morir per la nostra causa. Parlem del plat que falta a la taula del pobre, de la medicació que li manca a la malalta de càncer, de l’autobús que no té aquell poble per poder dur la canalla al col·legi.

No som separatistes. Som un poble orgullós de la seva història, d’una història que també hauria d’enorgullir els governants. Perquè vam tenir un líder que va inspirar moltes guerres d’alliberament contra el colonialisme, perquè la seva bandera és la nostra i l’amaziga és la de la nostra llengua, l’amazic. Així vam néixer. “Pacifista, pacifista, sense pedra ni arma blanca”, aquest és el lema que encapçala la revolta. No volem enfrontaments. No volem morir, volem viure, però viure amb el cap ben alt.

Últimes notícies. “Els líders d’aquesta moguda seran condemnats perquè inciten a la violència i propaguen mentides sobre la situació socioeconòmica del Rif”, declaració del nou governador del Rif (El Yaakoubi) a l’agència France-Presse el 7 de gener. “La gent del Rif està sobrepassant les línies vermelles, és un moviment separatista fomentat per l’exterior i cal posar-hi fi”, declaren els partits de la majoria governant al Marroc el 14 de maig. Resposta del Comitè central d’Al-Hoceima: “Centenars de vehicles militars arriben al Rif per preparar la intervenció, després de la crida a omplir els carrers del Rif demà passat”.

Més desplegament militar, tendes d’acampada instal·lades per l’exèrcit, un hospital militar, vehicles i més vehicles travessen el Rif per arribar a Al-Hoceima, un poble de 180.000 ciutadans pacífics. 19 de maig: sensació de guerra, encongiment al cor, ràbia i impotència. Que no passi res, resàvem. El temps aturat, la mà al cor, tot esperant que arribin les cinc de la tarda (les sis segons l’hora europea). Que no intervinguin. Si ho fan, haurem d’enterrar el somni del canvi durant molt de temps. Des de cada barri d’Al-Hoceima, dones, nens, àvies i joves acceleren el pas fent camí cap a la plaça dels Màrtirs. En deu minuts, ja és plena de gom a gom. I encara arriba més gent, caravanes d’altres ciutats i pobles de dins i fora del Rif. Més de 200.000 persones amb un sol clam: “No tenim por, volem justícia i tindrem justícia”.

*Article publicat al número 432 de la Directa.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: