Internacional

"La Revolució cubana ha de reinventar mecanismes de participació i ampliar espais de llibertat"

José Miguel Arrugaeta, historiador basc establert a Cuba des de fa 33 anys –va ser deportat pel Govern francès per la seva pertinença a ETA– fa balanç de l'escenari social i polític que s'obre a l'illa a partir de la mort de Fidel Castro
"A la Cuba d'avui conviuen valors molt diferents i contradictoris, alguns tenen a veure amb aquesta herència de Fidel, a la qual em refereixo, altres són les traumàtiques conseqüències de les enormes contradiccions que hem viscut en els últims 30 anys."
Xavier Artigas

Aviat farà un any que el president de Cuba Fidel Castro va morir i en fa ja pràcticament 34 que l'historiador i exmembre d'ETA José Miguel Arrugaeta va arribar a l'illa caribenya, on actualment és professor a la Universitat de l'Havana. A principis de 1984, juntament a Txutxo Abrisketa i José Ángel Urtiaga, va ser deportat pel Govern francès a Cuba, quan estava refugiat a Iparralde. Amb perspectiva històrica, conversem amb Arrugaeta sobre la figura del líder de la Revolució cubana, el que ha comportat la seva mort i de l'actual situació social i política a l'illa.


Mort Fidel, què hauria de quedar de tota aquesta etapa de vida d'una persona que va totalment lligada a la història i el desenvolupament de Cuba?

És evident que és un home que marca, no només la història de Cuba sinó la història internacional de les últimes sis dècades. Jo el qualificaria de gran revolucionari, que ha marcat una època internacional. Per descomptat, un home té moltes facetes, era polèmic i se l'ha acusat de moltes coses. Sempre va estar compromès amb la seva lluita i fins al final va complir la seva paraula. Diguem-ne solidaritat o amistat amb altres països i moviments. Sempre va ser fidel a aquesta forma de ser i de pensar. Crec que això és el que cal destacar. Després, podem parlar del Fidel a escala internacional, del qual es parla molt malament i es coneix poc el que ha fet. Era un home que, per exemple, va marcar bona part de la independència d'Àfrica. La fi de l'apartheid, tot i que sempre ho han silenciat, té molt a veure amb les posicions de la Revolució cubana en el cas d'Angola i Namíbia. Es tracta també de l'home que va donar suport als moviments guerrillers dels seixanta i els setanta. Més tard, va començar a intervenir per aconseguir processos de pau per poder normalitzar la vida política en altres contextos, com ha estat l'últim cas de Colòmbia.


I malgrat aquesta figura indiscutible, ens trobem en un país amb reformes pendents. No obstant això, té nivells de desenvolupament humà molt millors que molts països del seu voltant.

"És veritat que els cubans en general viuen de forma molt humil, però van cada dia a l'escola, mengen cada dia i ningú amenaça les seves vides"

La revolució cubana conté un pecat original que és que el líder que la dirigeix ​​és tan acaparador que deixa poc espai per als altres. Si bé la Revolució cubana compta amb una activa participació social en la dècada del 60, en menor mesura en els 70 i en bastant menys mesura en els 80 –i parlo de participació social molt activa, d'alfabetització, la invasió de Playa Girón, la crisi d'octubre, de la safra dels 10 milions de tones de sucre–, després va descendint obertament, s'institucionalitza. Era tan absorvent que no deixava molt espai per a la participació política i social dels altres. És clar, sempre sabia el que necessitàvem, i normalment solia tenir raó. El que passa és que llavors els altres es van convertir en acompanyants o companys de viatge. Crec que això ha marcat en bona mesura la fisonomia de l'evolució de la Revolució cubana, i qui sap si el seu futur i el de Cuba. Tot i així, amb pocs recursos, va aconseguir una educació, un sistema de salut i un sistema de distribució social bàsic. Qui conegui una mica l'Amèrica Llatina sap que és la regió del món amb la pitjor distribució de la riquesa, i això es tradueix en realitats que denigren milions d'éssers humans. És veritat que els cubans en general viuen de forma molt humil, però van cada dia a l'escola, mengen cada dia i ningú amenaça les seves vides. Potser és una conquesta petita, però és important. Jo crec que cal valorar-la en funció d'una escala de comparació. Hi ha una frase d'Eduardo Galeano que crec que retrata bé la Revolució cubana. Galeano va dir: "Cuba no va fer el que volia, sinó el que va poder fer". Es podria també substituir "Cuba" per Fidel: "Fidel va fer el que va poder fer en cada moment". Fidel no hagués governat tants anys si no hi hagués hagut un consens important en la societat cubana al voltant de la seva figura i de la seva obra.


Es parla molt del període especial (a partir de l'any 1992) com un punt d'inflexió en la relació del poble cubà amb el procés revolucionari. Quin rol va jugar Fidel davant aquella crisi marcada per una escassetat sense precedents?

El període especial marca una ruptura en la societat cubana: jo realment no me'l vaig creure quan va dir que resistiríem, perquè la situació era tan dramàtica que realment hi va haver un moment en què era una bogeria pensar que un petit país bloquejat –doblement bloquejat ja–, aïllat, sense amics, podia resistir a una situació que era un desastre. Tot i així, va tenir raó, com tantes altres vegades abans. No obstant això, hi ha una cosa que ni tan sols ell va poder predir: d'alguna manera, la societat cubana va perdre la seva ànima en el període especial. La situació va ser tan dura, que vam perdre els valors que acompanyaven la Revolució com a projecte. Allò no era socialisme, perquè era només supervivència, i el socialisme no es pot construir en una situació de mera supervivència i de carències extremes. En una situació de supervivència es sobreviu, a costa de qualsevol cosa. Llavors el socialisme cubà va canviar profundament des de tots els punts de vista: ideològic, teòric i pràctic, en les seves pràctiques quotidianes. L'economia cubana es va convertir en una economia mixta, amb tota l'ambigüitat que això comporta, i ho reconeixen els documents oficials d'aquells temps.

"La situació va ser tan dura durant el periode especial, que vam perdre els valors que acompanyaven la Revolució com a projecte. Allò no era socialisme, perquè era només supervivència." / Xavier Artigas



En algun moment es va tenir en compte el model de producció cooperativista com a possible alternativa a l'estatalització de l'economia, especialment en els temps de crisi?

Fidel mai li va prestar massa atenció a la cooperativització, amb l'excepció del sector camperol, és a dir, a sistemes no estatals de producció, en els quals l'ésser humà, el treballador, no només és l'amo dels mitjans de producció sinó que a més els administra i, per tant, es fa adult, conscient i responsable. Aquests van ser temes que a Cuba mai van tenir molt valor, perquè Fidel és hereu –jo crec que cal dir-ho– d'una tradició socialista d'inicis de la tradició marxista de la tercera dècada del segle XX. Una tradició que té a veure amb l'estatalització de la societat: El poble és l'amo dels mitjans de producció mitjançant l'estat, i l'estat és el representant del poble, i viceversa. Però aquesta regla de tres mai va funcionar. No va funcionar a la Unió Soviètica, no va funcionar en el bloc socialista i en el cas de Cuba només va funcionar durant la primera dècada i mitja, perquè durant aquests quinze anys, l'entusiasme va ser tan gran, que efectivament el poble era amo per fer coses, el poble era el protagonista. La campanya d'alfabetització no la va fer Fidel, la va convocar i després cent mil joves van alfabetitzar els seus conciutadans fins a l'últim racó del país. Això conté un valor moral i democràtic enorme. No és un valor econòmic, és un valor humà, social, perquè la solidaritat conté en si mateixa un valor. A la Cuba d'avui conviuen valors molt diferents i contradictoris, alguns tenen a veure amb aquesta herència de Fidel, a la qual em refereixo, altres són les traumàtiques conseqüències de les enormes contradiccions que hem viscut en els últims 25 o 30 anys.


Diversos artistes cubans van dedicar una cançó a Fidel després de la seva mort que diu: "Hoy quiero gritarte 'padre mío, no te sueltes de mi mano, aún no sé andar bien sin ti'". Il·lustra que el poble cubà no s'ha sabut emancipar tot i la Revolució?

"Hi ha els rojos a ultrança que no volen veure cap màcula, però el paradís no existeix sobre la terra i això no li fa bé a Cuba, realment no l'ajuda"

Quan un parla de Cuba i de Fidel des de fora, apareixen tota l'estona massa llocs comuns, per mal o per bé. D'una banda, hi ha els rojos a ultrança que no volen veure cap màcula, però el paradís no existeix sobre la terra i això no li fa bé a Cuba, realment no l'ajuda. Pensen que sí, però quan ets acrític i incondicional, que no té res a veure amb el suport i la lleialtat, estàs fomentant que el que no està ben fet persisteixi, es reprodueixi i, a més, els malfactors aconsegueixin apropiar-se de les nostres paraules, termes i conceptes. Després hi ha els que ho volen criticar tot, perquè, passi el que passi, la Revolució és malvada. Són personatges tristos i amargats que tenen poc a oferir, els guia sobretot l'odi i els seus interessos particulars, és una raça d'oportunistes polítics que van ser legió en les primeres cinc dècades de la República cubana. La societat cubana, fins i tot la contrarevolució, l'exili i la mateixa emigració no ha pogut, no es pot sostreure a la llarga ombra de Fidel. Són sis dècades marcant la vida del país. La vida de diverses generacions de cubans que han nascut amb ell, que l'han conegut de petits, després l'han odiat o l'han estimat ... i de sobte, mor. Aquí hi ha també una constatació: no hi ha ningú immortal i, per tant, ningú és imprescindible. Estic gairebé convençut que un dels sectors que més l'ha trobat a faltar és precisament la contrarevolució, perquè lluitar contra algú concret amb nom i cognom, dir que és malvat per se, que és el dimoni en persona, és fàcil. Una altra cosa és imaginar construir el futur d'aquest país, això és bastant més difícil.


Una de les coses que es van repetir en els mitjans espanyols és que Franco també va morir al llit i que al seu funeral també va anar-hi molta gent, que plorar la seva mort. En fer aquest paral·lelisme es pretén despolititzar la història?

A veure, si ens posem a comparar un nan ideològic com Franco, un general de poca volada, amb una persona que ha marcat la història del món en els últims cinquanta anys ... Ara, si t'estàs referint al tipus de sistema o règim que han muntat, com a historiador et diria que a cada lloc i a cada context es dóna una cosa totalment diferent. Franco va ser un dictador de tipus filofeixista, en realitat un oportunista perquè ni tan sols va ser feixista (per això va trair fins a la Falange i als Carlins). El seu únic projecte va ser donar suport als grans propietaris, a les velles elits de poder catòlic-conservadores, i es va aprofitar del suport del feixisme internacional per alçar-se amb el poder. Un home de mirada curta. Va concebre Espanya com un llogaret, l'enyorança d'un imperi perdut fragment a fragment. Va perdre els seus socis de la II Guerra Mundial i va aconseguir mantenir-se perquè va saber canviar d'aliances i es va fer amic dels gringos quan li va fer falta; quan començava la Guerra Freda. Al llit mor molta gent i no per això passen a la història. La transició espanyola no té res a veure, ni té els mateixos problemes ni té les mateixes circumstàncies. Ja s'ho faran els espanyols amb les seves comparacions, i que consultin els seus psicòlegs oficials, els altres no tenim per què pagar ni carregar amb els seus traumes, ni amb les seves oportunitats perdudes.


Parlant d'analogies amb l'Estat espanyol, a Cuba s'ha utilitzat sempre en sentit revolucionari el concepte d'Independència, una cosa que al nostre país moltes vegades es redueix a una qüestió nacionalista. Què podem aprendre d'aquest ideal d'emancipació lligat al projecte revolucionari?

"Què és independència? Una bandera? No. Independència i sobirania són conceptes complexos, perquè és el dia a dia d'una societat el que la defineix constantment"

Què és la independència? Una bandera? No. La independència i la sobirania són conceptes més complexos, perquè és el dia a dia d'una societat el que la defineix constantment. No és un tema de fronteres, ni d'exèrcits, ni de capitalitats, és una altra cosa. La independència és que una societat tingui dret a emancipar-se, a créixer i a canviar constantment de projecte i a armar una llar que pot tenir una llengua o en pot tenir diverses, pot tenir una religió o diverses, pot ser multicultural ... No és el nacionalisme en el sentit estricte del segle XIX. José Martí té una frase que per a mi té un sentit molt profund i crec que Fidel va aplicar-ho: "Pàtria és humanitat". És aquest sentit de pàtria que no treu allò cubà, però que té molt a veure amb qualsevol projecte que suposi un canvi social i, per tant, un canvi de paradigmes humà i personal. La revolució cubana va canviar el sistema de propietat, de producció, polític ... i fins el Che es va atrevir a parlar en un moment determinat de l'home nou. Ara, els homes nous es pareixen amb homes vells, no s'improvisen. Canviar les persones és bastant més difícil que canviar els títols de propietat o fer una reforma agrària. Es pot canviar la propietat de la terra, però no es poden canviar als camperols de la nit al dia. Com convences que la cooperativa, per exemple, és una manera de producció superior? I més pràctic? I a més, l'ajuda mútua els permet millores personals, com les vacances o el treball comunitari? Treball comunitari que, per cert, al meu poble té un nom: es diu auzolan. Es tracta del treball col·lectiu per arreglar la casa d'un, quan se li ha volat el sostre, per fer un camí o per ajudar un veí que està malalt. Hi anem tots i llaurem el camp del veí per ajudar la dona. Aquests són valors del socialisme: davant l'egoisme, solidaritat; davant l'interès individual, el col·lectiu... i això no treu el desenvolupament personal.


Hi ha risc que desapareguin els valors dels quals parlaves?

Fidel va dir l'any 2000: "aquí l'únic que pot derrotar el socialisme i tombar-lo, som nosaltres. Nosaltres mateixos". Des de fora ho han intentat i mai no ho han aconseguit, i no ho aconseguiran, perquè finalment el socialisme sí que va deixar com a herència determinats valors socials que han arrelat a la societat cubana. És això de "tothom compta, els pobres i els menys pobres, però tots som cubans i tots valem igual". Aquí, la major part de la societat entén, per exemple, que la política social costa diners però és necessària. Tothom et qüestionaria que retallaessis beneficis socials, a diferència d'Europa, on és el que estan fent: estrènyer el cinturó i que es fotin les classes treballadores. La gent aquí no entendria això, perquè fots els vellets, els nens, els malalts o la gent marginal. És un valor que va arrelar. Es nota poc perquè no es pot mesurar amb un termòmetre, però és molt evident. És cert que qualsevol canvi de qualsevol tipus genera perills. També hi ha un perill a la verticalitat del poder de la qual hem parlat, que hi hagi determinat sector dominant en l'estructura piramidal o en l'estructura de poder. Avui dia, per exemple, si un analitza bé el govern cubà i els alts càrrecs en les seves estructures econòmiques, trobaria una presència important de militars: generals i coronels que es van formar a Angola. No són de la generació de la Revolució, no van ser guerrillers. Després tens un grup de civils que sí, que estan en el govern també, i són diferents; un civil no pensa com un militar. D'acord amb l'organigrama actual, en realitat el que ha de ser el pròxim president és [Miguel Mario] Díaz-Canel, un funcionari del partit i, a més, un enginyer que sempre ha estat un polític, és eficaç. Jo el conec des de fa temps i sempre el van enviar a llocs on hi havia dificultats i va saber manejar-les, va saber redreçar situacions. Ha estat secretari del partit a Santa Clara i a Holguín. És un home amb experiència, una mica fred en la seva manera de ser –no és un home molt carismàtic– però aquí hi haurà un equilibri, quan es produeixi el moment del canvi. Llavors, tu em parles d'un risc. Sí, pot haver-hi un risc, perquè podria ser una sortida relativament fàcil trobar una solució d'aquest tipus, és a dir, mantenir determinada estructura política de clan –per dir-ho d'alguna manera– o d'alt nivell, que al seu torn es recolzi en un desenvolupament de sobte vertiginós i que la societat aplaqui les seves inquietuds amb aquest desenvolupament econòmic, material. I entremig queda una nebulosa en la qual seguim usant termes marxistes, llenguatges, estructures, etc. però buidades de contingut.

"En un moment determinat, el poder popular sí que era un element, un lloc de debat de barri, de participació directa, de democràcia directa de barri. Jo he estat en aquestes reunions. No seran perfectes però complien determinat paper de participació per a la gent, amb la gent." / Xavier Artigas


Com s'entén la llibertat sota una figura com la de Fidel, aquest avi del qual parlaves que marcava l'agenda de tot?

"Crec que la Revolució cubana o la mateixa societat ha de reinventar mecanismes de participació, cal ampliar els espais de llibertat individuals"

No ho sé. En la dècada del 70, dins el procés d'institucionalització [de la Revolució] es van estructurar una sèrie de mecanismes de participació política popular: un sistema de poder popular, els delegats, el tema sindical... Hi ha un munt d'instruments que estan pensats per organitzar, però també per participar políticament (la FEU [Federació d'Estudiants Universitaris] o la FMC [Federació de Dones Cubanes]). Però tot neix d'una manera, tenen un desenvolupament, i després va canviant de naturalesa. Ara estan absolutament burocratitzades, anquilosades, mortes, et diria. No obstant això, encara hi són. Tot això són organismes socials, de societat civil cubana, molt massius. En un moment determinat, el poder popular sí que era un element, un lloc de debat de barri, de participació directa, de democràcia directa de barri. Jo he estat en aquestes reunions. No seran perfectes però les he vist funcionar, complint determinat paper de participació per a la gent, amb la gent. En el període especial això va perdre el seu esperit. Crec que la Revolució cubana o la mateixa societat ha de reinventar mecanismes de participació, cal ampliar els espais de llibertat individuals, això és clar. Abans has parlat de perill, però potser aquí el perillós és quedar-se quiets, aturats en el mateix lloc. Perquè pot ser que moris de mort natural, com diuen en el Mus, de mort dolça, que no te'n vas adonar i ja havies perdut la partida. És el risc de qualsevol projecte social i de qualsevol país. Ara a Catalunya esteu duent a terme un repte però, tens el resultat? No. Saps el que passarà? No. Cada un té el seu full de ruta, cal portar-lo fins on es pugui i després cal inventar pel camí. La Catalunya de fa deu anys ja va morir. I a Cuba és el mateix, és a dir, està sota el repte. Crec que la Revolució cubana està obligada a moure's perquè la generació que la va fer està desapareixent físicament. Un fa les revolucions per al seu temps, d'acord a les seves necessitats i per als seus fills. Però ara els néts volen canviar la casa i pintar-la d'un altre color i reordenar els mobles. Quan aquesta revolució va triomfar, els dirigents eren uns joves. Si ells ho van fer llavors, les generacions joves de cubans tenen també aquest dret i a més ningú els hi pot negar, perquè precisament això és el que els va ensenyar la Revolució: que una persona amb 27 anys pot haver estat comandant com Camilo Cienfuegos, o que una persona de 24 anys podia ser el director del teatre nacional, o de la biblioteca nacional, perquè era un país per a joves. En aquest moment, Cuba no és un país per a joves, perquè no veuen possibilitat de desenvolupament humà i personal.


Existeix realment una fugida de gent jove de l'illa?

El fet migratori ha crescut exponencialment en els últims tres anys, i és la gent jove la que se'n va. Quan parles amb ells –jo entreno un equip de futbol, de nois– t'adones que són gent humil, treballadors, bons nois, amb les seves idees. Volen tenir una possibilitat de fer alguna cosa, tenir projectes, i veuen que és una societat a la qual li costa canviar, que està molt tancada. O que econòmicament té poques oportunitats per a ells. A mi em fa molt de mal –aquest any per exemple tres han marxat del país. Els ritmes de transformació hauran d'accelerar-se. Els joves són fonamentals, són el futur de qualsevol societat.
 

 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: