Richard Stallman:"Si l’Estat o les empreses saben massa sobre la gent, la democràcia no pot perdurar"

Programador i activista
17/05/2016

Richard Stallman (Manhattan, 1953) és el pare del programari lliure i l’ànima de la Free Software Foundation. Creador de GNU i de la llicència lliure GPL, lluita per la sobirania tecnològica des de fa més de tres dècades. És un dels grans hackers dels inicis de la programació, una figura de la talla històrica de Bill Gates o Steve Jobs, però no surt a cap pel·lícula ni se’l cita als llibres d’autoajuda emprenedora. En un context dominat pel solucionisme tecnològic, Stallman reclama una informàtica al servei de les usuàries en lloc d’una informàtica que les utilitzi. Ens rep esmorzant i recitant al seu te els versos de Lorca: “Verde que te quiero verde”.

FOTOGRAFIES DE L'ENTREVISTA: GORKA LEIZA
FOTOGRAFIES DE L'ENTREVISTA: GORKA LEIZA

 

L'any passat va ser el trentè aniversari de la Free Sofware Foundation (FSF), quin balanç en feu?

Hem fet molts progressos. Aquí tens un ordinador on tot el programari que l'usuari pot canviar és lliure: el sistema operatiu, les aplicacions i, fins i tot, el programa d'arrencada. Tanmateix, no hem avançat molt pel que fa als controladors del hardware. Un controlador és el programa que es comunica amb el perifèric. De vegades, el perifèric requereix la instal·lació d'un programa anomenat firmware. Ens podem trobar dues casuístiques: és possible que el dispositiu es comercialitzi amb aquest programa ja instal·lat, però també que vingui buit i, aleshores, no funciona. Sé que dins del disc del meu ordinador hi ha un programa privatiu, que ve amb ell i és un perill perquè és reemplaçable des de fora. Si és reemplaçable, també és possible instal·lar-hi un programa que ataqui la seguretat de l'ordinador. En aquest aspecte, el fet de ser un perill real per a la seguretat, la FSF no ha avançat tant. Sovint es diu que la solució és construir discos de manera que només puguin funcionar amb programes signats pel fabricant, però, si l'Agència de Seguretat Nacional (NSA) l'amenaça o l'FBI emet una ordre com la que ha donat a Apple i exigeix que l'empresa signi programes d'atac, què hi podem fer? Aquesta no és la solució. I que hi hagi tants models de discos, cadascun amb el seu propi programa dins, complica les coses.

Sols recordar que la defensa de llibertat és un valor que, de vegades, exigeix sacrificis. I afegeixes: "Afortunadament, en el camp de la informàtica, són petits sacrificis".

Sí. Són petits sacrificis perquè només són costums. No cal sacrificar la vida o potser només cal en casos poc freqüents. Per exemple, si algun dia necessito un cor artificial o un marcapassos, tenint en compte que inclouen programari privatiu, refusaria tenir-ne un dins meu. Si conté un codi que no es pot canviar, podria tancar els ulls i acceptar-ho. Al cap i a la fi, no hi ha gaire diferència entre un programa que no es pugui canviar i un circuit. Però, malauradament, no és així. Sí que es poden canviar els programes a distància, per ràdio. També és possible matar algú instal·lant malware[programa maliciós] per ràdio, a distància, en aquestes pròtesis. He llegit que Dick Cheney, quan va necessitar la implantació d'un dispositiu d'aquestes característiques, va exigir que es trenqués l'antena. I va ser molt savi.

 

Quan evoques persones que sí que han hagut de fer veritables sacrificis per defensar la llibertat, en qui penses? Quins són els teus referents?

Nelson Mandela, evidentment. De fet, he proposat el mandela com a unitat de mesura del sacrifici. Un mandela equival a passar 10.000 nits a la presó per una causa. Mandela podria haver-ne sortit quan volgués, si traïa la seva lleialtat a una causa: la igualtat al seu país. Però no ho va fer. Si algú passa una nit a la presó per una causa, això suposarà un 0,1 milimandela o 100 micromandeles. Sembla graciós, però és una cosa seriosa. Jo mai no he hagut d'estar una nit a la garjola per la meva causa, potser seria capaç d'un milimandela, però no ho sé. També admiro el doctor Ambedkar, que no és tan conegut. Va lluitar per la llibertat dels intocables a l'Índia, en va ser el líder perquè ell també n'era. En contrast amb Gandhi, va ser secularista, racionalista, va rebutjar radicalment la religió hindú i qualsevol pensament religiós. Admiro el seu racionalisme. Va lluitar contra Gandhi per garantir els drets dels intocables i eliminar els sistemes de prejudicis sobre els anomenats dalits, que, encara avui, són forts a l'Índia. Tot i que el nom d'intocables no es fa servir i la llei prohibeix tractar-los com a tals, aquesta realitat continua perdurant. No els permeten accedir al pou de l'aldea, entrar a l'escola o fer servir els mateixos plats que usen les castes superiors. És un sistema molt opressiu i Ambedkar va perdre la lluita contra Gandhi en les discussions sobre el sistema electoral. Admiro molt la lluita del doctor i, de fet, a cada ciutat de l'Índia, hi ha una estàtua en honor seu.

A les teves conferències destaques el paper dels governs que, en fer servir programari privatiu, comprometen la sobirania del país i els drets humans de la població. Com es relacionen aquests conceptes?

"Hi ha un moviment per defensar els drets humans en les activitats digitals, però no està anant prou lluny perquè no considera problemàtic el fet d’estar digitalment sota el poder d’un tercer"

L'Estat ha de preservar la seva sobirania informàtica i també ha de respectar els drets humans. Són dos vessants que s'han d'abordar separadament perquè un no implica necessàriament l'altre. En aquest sentit, comença a haver-hi un moviment per defensar els drets humans en les activitats digitals, però les propostes no aprofundeixen en la idea de què és necessari per tenir drets humans. No estan anant prou lluny perquè no consideren problemàtic el fet d'estar digitalment sota el poder d'un tercer, que és el que passa quan fem servir programari privatiu o fem servir serveis com a programari i confiem els nostres arxius i dades als servidors d'una empresa. Per això, les reformes orientades a limitar el que poden i no poden fer aquestes empreses amb les teves dades són insuficients, són lleis que acostumen a tenir tres errades o falles. [No pot desaprofitar l'ocasió per fer un joc de paraules en castellà: “Saps per què la justícia no pot funcionar bé? Perquè els jutges continuen fallando"].

I quines són aquestes tres errades?

Facebook es compromet a no vendre dades identificatives com el nom o l’adreça, però sí que ven la resta d’informació a una altra empresa que pot identificar-te

La primera és que les empreses cerquen camins per complir formalment amb la llei i, alhora, destruir el seu propòsit. Facebook, per exemple, es compromet a no vendre les dades identificatives de les usades [usuàries], com ara el nom o l'adreça, però sí que ven la resta a una altra empresa que té maneres d'identificar la persona. Aquesta corporació, que no té cap contracte amb la víctima, no té restriccions sobre què pot fer amb les dades personals. Aleshores, les dues empreses, conjuntament, fan el que Facebook fingeix prometre que no fa. Un segon aspecte és que no es té en compte el risc d'usos no autoritzats, per exemple, per part de crackers [persones que violen la seguretat informàtica de l'empresa amb ànim de lucre o destructiu] o fins i tot per part dels mateixos treballadors de les companyies. Finalment, les lleis no limiten el que farà l'NSA amb la informació. Avui dia, fins i tot als països que es presenten com a lliures, la legislació contempla excepcions que permeten que l'Estat accedeixi a aquestes bases de dades. Poden existir lleis de protecció de la privacitat, però es poden saltar si s'invoca la seguretat nacional. I és fàcil invocar-la. Diuen que són mesures extraordinàries per combatre el terrorisme, però, mundialment, se sol anomenar terroristes als dissidents. Fins i tot als EUA, s'està invocant aquesta excepció per investigar dissidents polítics, des de grups en defensa del medi ambient fins a grups a favor de qualsevol dret humà. El que hem de fer és evitar que els sistemes digitals emmagatzemin dades personals, però també rebutjar la participació en aquests sistemes. En el meu cas, tinc targeta de crèdit –per emergències, per contractar vols o per llogar un cotxe–, però no la faig servir per comprar normalment perquè no vull donar les meves dades. Tampoc no compro mai per Internet perquè no hi ha manera de fer-ho anònimament.

Dins la protecció de la nostra informàtica, també hi ha la qüestió del xifrat. Tanmateix, hi ha la percepció social que no és necessari si no tens res a amagar. Què en penses?

"El que hem de fer és evitar que els sistemes digitals emmagatzemin dades personals, però també rebutjar la participació en aquests sistemes"

Tothom té coses a amagar! O no? Si no vols ser manipulada per les empreses, si estàs embarassada i vols amagar-ho als ordinadors i les bases de dades... Imagina't que un policia t'estigués perseguint arreu: no t'agradaria, oi? Tu, com a periodista, has d'amagar les teves fonts. Si l'Estat sap sempre qui parla amb qui, el periodisme estaria limitat a coses no molt importants. Si l'Estat sap massa sobre la gent, la democràcia no pot perdurar. Parlo extensament d'aquest tema en un article, “How Much Surveillance Can Democracy Withstand?”, on argumento que la democràcia no pot suportar tanta vigilància. No importa qui la dugui a terme, una empresa o l'Estat, perquè les dades acumulades per les empreses estan disponibles per l'Estat i perquè, un cop emmagatzemades, seran mal utilitzades.

 

La teva proposta és que, com que no podem controlar aquest emmagatzematge massiu, el millor és que no existeixi.

Exacte. S'han de dissenyar sistemes que no acumulin dades, que es puguin fer servir anònimament. Per exemple, Renfe ven bitllets per Internet, però exigeix els noms dels passatgers. El que fa Renfe és dolent i jo opto per comprar els passatges a l'estació per evitar haver de dir qui viatja.

És per això que dius que "els drets humans es cuiden els uns als altres" i et preocupa tant el pes de la sobirania informàtica en la defensa dels drets humans?

Fem servir la informàtica per coses molt importants. Si perdem el control de la nostra informàtica, es dificulta la defensa de qualsevol dret humà. Però, per tenir-ne el control, no només cal que el programari sigui lliure, també cal evitar altres formes de submissió a tercers, com ara els serveis informàtics al núvol, que substitueixen els programes.

Tornant a la perspectiva dels trenta anys, darrerament, expliques que aleshores hi havia una mena d'estàndard ètic social, fins i tot dins la comunitat de programadores.

L'any 1983, quan vaig decidir desenvolupar el sistema GNU, gairebé tot el programari era privatiu. Era impossible fer servir una computadora sense programari privatiu, tret d'equips vells i obsolets. Però el malware –és a dir, programar funcionalitats malèvoles dins els programes privatius– era molt inusual encara que fos tècnicament possible. Hi havia un estàndard ètic i les usuàries s'haurien enutjat i haurien rebutjat aquests programes. Les usuàries tenien més poder, solien ser empreses que gastaven molts diners i mai no haurien acceptat ser tractades així. Aquest consens ètic era conegut i compartit dins la comunitat de desenvolupadors. En aquells temps, trobar una porta del darrere a un programa privatiu hauria provocat un escàndol. Ara, pràcticament no hi ha sorpresa. Les usuàries estan desmoralitzades, s'han acostumat a ser trepitjades en l'àmbit informàtic i no s'atreveixen a denunciar aquests abusos.

I com valores l'evolució de l'estàndard ètic dels governs?

"L’Estat plutocràtic és un criat al servei de les corporacions i traeix el país. En canvi, una democràcia genuïna és una via que permet que la majoria pobra col·labori i sigui més forta"

Molt malament. El problema és la plutocràcia. Els estats no solament són maltractats informàticament, sinó que accepten que les empreses maltractin el poble i hi ajuden. L'Estat plutocràtic és un criat al servei de les corporacions i traeix el país. Un govern plutocràtic no és legítim, només la democràcia pot ser legítima. I no n'hi ha prou proclamant una democràcia formal. Una democràcia genuïna és una via que permet que la majoria pobra col·labori i sigui més forta que la minoria rica per evitar que aquesta última domini el país.

 

Per aconseguir una democràcia realment democràtica, trobes que és suficient promoure l'ús de tecnologies lliures o penses que també s'haurien de promoure altres fronts o organitzacions de la lluita social?

"Als EUA de l’any 1983, encara no havien corromput completament la democràcia. El president Reagan estava treballant en aquesta línia, però aleshores no ho sabíem"

El focus de la meva activitat es concentra en un tipus d'injustícia. No pretenc devaluar la importància de lluitar contra altres formes d'injustícia, únicament reconèixer que no puc guanyar totes les batalles a la vegada. Quan jo vaig començar, no existia el camp tecnològic com a camp de lluita. Ningú no va percebre el perill que s'amagava dins el programari privatiu i em va tocar a mi iniciar aquesta batalla. Tenia la sort d'haver viscut durant més de deu anys en una comunitat de programari lliure. Això em va permetre comparar i jutjar el futur que plantejava el programari privatiu i adonar-me de l'amenaça que representava. També tenia inclinació a abordar els fenòmens sota la llum de l'ètica. Quan va col·lapsar aquest grup, altres membres de la mateixa comunitat –vam ser més de cent persones– van acceptar el rumb que agafaven les coses. Molts trobaven a faltar la comunitat, però pocs van dir: "És horrible el que s'està imposant ara, és insuportable". Jo em vaig dir a mi mateix que l'horitzó que implicava el programari privatiu era molt lleig, que havia de fer alguna cosa perquè el futur no fos vergonyós. Perquè fer servir programari privatiu seria patir, seria estar sotmès. I desenvolupar programari privatiu seria vergonyós. Em vaig adonar que odiaria la meva vida si acceptava que el programari privatiu era el futur. Per això vaig llançar aquesta lluita. És clar que era conscient d'altres causes per la justícia, com la del dret a l'avortament o contra la desigualtat, però aquests fronts no estaven tan malament en aquella època, comptaven amb gent i organitzacions. Als EUA de l'any 1983, encara no havien corromput completament la democràcia. El president Reagan estava treballant en aquesta línia, però aleshores no ho sabíem. Potser ni tan sols havia començat la seva intervenció a Nicaragua. Encara no havia començat a vendre armament a terroristes que havien segrestat estatunidenques. Durant els anys vuitanta, teníem molts problemes, però encara no hi pensava tant. Més tard, a mesura que el panorama es va agreujar, vaig participar en altres lluites com una persona més. Per exemple, l'any 1988, el candidat Dukakis va ser atacat per Bush pel fet de ser membre de l'American Civil Rights Union. Bush el va atacar com si defensar la Constitució fos equivalent a ser comunista! Molts, fins i tot jo mateix, ens vam dir: “Si Dukakis n'era membre, com és que no en som?”. I m'hi vaig inscriure aquell mateix any, com molta altra gent. Va ser una petita aportació. Mai no he estat líder d'aquestes causes, però més tard vaig reconèixer que totes tenien relació entre si, que totes són part d'una mateixa lluita.

De quina lluita?

La lluita contra la plutocràcia.

No es tracta del capitalisme?

No. El capitalisme es basa en l'existència d'empreses privades. S'han de reglamentar perquè no facin mal, perquè no puguin maltractar la gent de manera organitzada. Però, avui dia, les empreses han pres el poder per sobre dels estats i aquests no compleixen amb el seu propòsit, ben al contrari, ajuden les empreses a maltractar-nos.

Es podria considerar que aquest fenomen forma part de la naturalesa del capitalisme...

Sí, però no hi estic d'acord. Perquè abans podíem reglamentar bé les empreses. Durant les dècades dels 1960 i 1970, als EUA, vam adoptar moltes lleis per limitar el poder de les grans corporacions. Lleis contra la contaminació, de protecció d'espècies en perill i moltes d'altres. Però, des de Reagan fins avui, hi ha hagut una desregulació progressiva que els ha atorgat més poder. Per descomptat, des de Bush, hi ha els tractats de la supremacia de les empreses, com l'Organització Mundial del Comerç, que s'han de destruir. Es tracta d'una organització per fer prevaldre els negocis per sobre de la democràcia: els tractats de l'OMC s'han de derruir.

 

En l'àmbit de les llicències lliures, coneixes la iniciativa del copyfarleft i el Das Telekommunist Manifesto? Es tracta d'un intent d'extensió del copyleft. Proposen que les empreses que tenen persones assalariades o no respecten els drets laborals no puguin fer servir obres amb llicències lliures.

"Quan vaig llançar la lluita contra el programari privatiu era conscient d’altres causes com la del dret a l’avortament, però aquests fronts no estaven tan malament aleshores"

No, no la conec, però, si és com dius, hi estic en contra. Sembla un intent d'empènyer quelcom molt pesant amb un espagueti [rialles], no es pot fer pressió amb un instrument tan flexible, així no poden canviar res del que fan aquestes grans empreses. Pensa en un editor de text o en un bolígraf. Què et sembla la idea de vendre bolígrafs sota la condició que no es facin servir en empreses que maltractin els seus empleats? És un mètode molt dèbil! Estic d'acord amb l'objectiu, però aquesta proposta no serveix, de fet, seria opressiu tenir la possibilitat d'imposar condicions sobre l'ús d'un bolígraf a algú que l'hagi comprat. La manera d'acabar amb el maltractament laboral és acabar amb els tractats que ho faciliten.

Com veus el relleu generacional a la Free Software Foundation?

No veig que hi hagi ningú com jo [riu]. Hi ha molts activistes autònoms pel programari lliure arreu del món, sé que el moviment continuarà sense mi.

De cop i volta, Stallman pregunta si coneixem la seva cançó dedicada a les persones empresonades a Guantánamo i, tot seguit, la reprodueix al seu portàtil. “La vaig enregistrar durant un viatge a Cuba amb músics de l'illa, vaig fer la lletra pocs dies abans i vaig aprofitar el viatge”, explica. La lletra diu: "Ha decidido el imperio tenerme por siempre preso. Y la cuestión es hacerlo, con o sin falso proceso. Guantanamero, soy preso guantanamero". Com la cançó del programari lliure, o la cançó dedicada a la lectura dels milers de correus electrònics que li arriben cada dia, la música s'incorpora a la militància. L'alegre melodia de “Guantanamera” no canta a José Martí, però sosté la cruesa d'una lletra sobre injustícia, tortura i imperialisme.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: