Impressions

Riguem, riguem, o el món s'acaba

22/09/2017

Vaig començar a escriure aquestes línies diumenge passat, després d'haver-me sorprès amb un calfred d'emoció quan escoltava com la multitud aplegada a Madrid a favor del referèndum cantava “L’estaca” de Llach. Sorpresa, dic, perquè no recordava la darrera vegada que el procés em va fer vibrar d'aquesta manera. El 9-N, potser. Ha plogut. Des de l'any passat, de fet, me n'havia desconnectat gairebé del tot. Fa només un parell de mesos encara comentava en el meu cercle proper que estava desanimada i cansada amb el tema, que havia perdut la il·lusió. I de cop i volta, em trobo un diumenge al matí emocionada fins al moll de l'os amb un carrer de Lavapiés ple de gom a gom de gent que canta allò de Si estirem fort ella caurà.

No diré que les accions repressives de l'Estat espanyol no hagin pogut contribuir a aquests rampells emotius tot despertant una certa rebel·lia potser adolescent (?) (“que m'ho prohibeixes?, doncs ara que hi vaig”) amagada vés a saber on, però tot i els seus remarcables esforços, no poden endur-se’n el mèrit. Sé que tot va començar amb uns mots encreuats i una furgoneta. Amb Rufián, primer, i el seu comentari bonhumorat a la definició "granuja de ERC" que Marc Isern li havia dedicat en una horitzontal dels autodefinits d’El Periódico: "La de hoy era fácil", va dir el diputat; un somriure i bona jeia i seguim, allunyant-se de les susceptibilitats que omplien d’indignació els fòrums i les piulades sobre l’acudit. Però encara havia de venir el millor: a l'insult d'un usuari de Twitter que li deia "Había otra más fácil, pero de 9 letras: GILIPOLLAS", Rufián li va dedicar un: "Son 10, figura". I jo, que no sóc especialment de la broma, vaig experimentar una catarsi d’hilaritat que anava molt més enllà de l’impacte per l’admirada vivesa del diputat. Ja llavors em vaig preguntar què em feia tanta gràcia, ja veus tu. Però me’n feia, i no només això: sentia que m’alliberava d’alguna tensió que ni sospitava que existia i que probablement era una massa amorfa de frustració, indignació, cansament i desànim alimentada els últims anys a base de tertúlies infumables, messianismes insofribles, insults masclistes a diputades i regidores (femení no genèric) de diversos partits, rajoyades indignants i amenaces del Govern, per no parlar del pressingCUP. Aquella primera riallada aconseguia desfer una mica la bola que no em deixava tornar-me a il·lusionar amb el procés. Encara havia de venir el “granuja” amb el mateix somriure i una impressora sota el braç, "arma del delicte", i la seva papereta "per a consum propi", que també van contribuir al riure espontani i a seguir desintegrant tensions acumulades. Després va ser LA furgoneta. I el caragol, la sandàlia, el "jo-der" de Fernàndez, els ous trencats i batuts a ritme de mambo, i el trasto-procés (que algunes empenyíem amb més pena que glòria) estimbat literalment per un barranc que no, no era Ítaca, ja ho deia Reguant, ni s'hi assemblava de lluny. I Machado i Kafka per riure's de l'estupidesa dels demagogs i els tramposos, i Goldman i Kalho encetant el ball com dues núvies en un casament, "No hay nada más hermoso que la risa", i mentre apareixien a la pantalla les paraules de la pintora mexicana, la risa (el riure però sobretot la paraula) venia a mi com un torrent, ressonant-me per dintre amb una alenada d’oxigen, omplint-me totes les vísceres, com si fos un Om d’aquests que es fan a classe de ioga.

Bromes, ironies fines i somriures per contrarestar els insults, les amenaces i les violències. Per desfer nusos i obrir espais que deixin tornar a entrar la il·lusió, la convicció i les ganes

Bromes, ironies fines i somriures per contrarestar els insults, les amenaces i les violències. Per desfer nusos i obrir espais que deixin tornar a entrar la il·lusió, la convicció i les ganes. L’energia que mou el riure se m’ha revelat aquests dies molt més potent que la que genera la ràbia, potser perquè la primera obre i eixampla, mentre que la segona es mou amb una força centrípeta cap al nucli d’ella mateixa i avança reconcentrada i a cegues, sense deixar espai a la vida. Per primer cop, la frase “I amb el somriure, la revolta” deixava de ser un eslògan per travessar el cos i transformar el pensament i l’acció. Somriures i la vida al centre, expandint-se imparable i vinculant persones que fa dos anys (no hem perdut pas la memòria) s’haurien arrencat els ulls i el fetge les unes a les altres oblidant que totes arrossegaven el mateix trasto per la mateixa carretera àrida.

Aquests darrers dies, als mots encreuats i a la furgoneta s'hi han sumat ocurrències, metàfores, al·legories i acudits d'allò més originals i variats: paperetes de referèndum de xocolata blanca a la Dolceria Pujol de Berga, el Refreguèmlum del forn Baltà de Sants, que ens convidava a sucar el tomàquet en un pa "independent" acompanyat de sobres del sí i del no apetitosos i menjables, el domini referendum.lol rient-se a la cara dels repressors que s'apressaven a tancar pàgines web, els acudits a twitter ("¿Ha requisado ya la guardia civil el lunes?", @Niobeacua), etcètera etcètera. I m’he recordat d’una cançó que cantaven Els Impresentables, el grup on el meu germà gran tocava la guitarra per allà als anys noranta, i que repetia en bucle “follem, follem, que el món s’acaba”. I res, que si es pot, no deixem de follar, però sobretot, riguem, riguem, perquè si no, segur que el món s’acaba. I si s’acaba el món, ningú (més) no parlarà de vida.

(Avui, 20 de setembre, ens hem llevat amb un estat de setge repressiu tan brutal, que m’he preguntat si el que vaig escriure arran de la manifestació de diumenge a Madrid tenia gaire sentit. Però, justament, he entès que sí. Que més que mai.)  
 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: