El robatori com una de les belles arts

L’amor a les obres d’art, o als diners que poden proporcionar, ha derivat en furts, atracaments i estafes de tota mena. Entre els casos més particulars, trobem un litigi judicial sobre part de l’herència del milionari Julio Muñoz Ramonet
22/03/2016

Des de fa més de vint anys, les filles del milionari Julio Muñoz Ramonet mantenen un litigi amb l’Ajuntament de Barcelona: les germanes es neguen a retornar al consistori uns quadres que el seu pare va deixar en herència a la ciutat. El pròxim 8 d’abril, s’inaugurarà una exposició sobre aquest afer local. Cinc fotògrafs mostraran la seva visió del conflicte precisament a Can Batlló, recinte industrial on trobem l’origen de la riquesa familiar.

 

Jardí del palau ubicat al carrer Muntaner 282 de Barcelona, heretat pel consistori de la ciutat / Xavi Piera


El cartell del Sónar 2005 va homenatjar lladres tan diferents com El Dioni –ídol popular que va fugir al Brasil, on esdevingué compositor musical, amb una furgoneta blindada que transportava 298 milions de pessetes– o el falsificador Elmyr de Hory. La llegenda sobre aquest darrer, immortalitzat per Orson Welles a Fraude, diu que molts dels quadres penjats a les sales de museus internacionals, teòricament pintats per Modigliani, Picasso o Manet, van ser suplantats amb còpies pintades per l’hongarès. Els originals estarien decorant domicilis o sales secretes d’una jet setfetitxista que aprecia en soledat l’aura de les obres autèntiques.

Estafes sonades i estafadores llegendàries

Fa pocs anys, el Códice Calixtino va desaparèixer de la catedral de Santiago de Compostel·la. De valor incalculable i datada el segle XII, aquesta obra es considera la primera guia del camí de Santiago. Per entendre com es podia haver produït el robatori, la premsa va entrevistar Erik el Belga, el lladre d’art viu –i ara confident de la policia – de més renom en el context espanyol. “M’hauria agradat robar La Pilarica” o “Jo no robava, simplement recollia obres que l’Església no sabia apreciar” són algunes frases que han sortit de la boca del belga, que va titular la seva autobiografia Por amor al arte. Segons ell, la desaparició del Códice calia atribuir-la a un magnat aliat amb algú que coneixia molt bé les interioritats de la catedral. Quan es va desvetllar tot, el gran milionari en qüestió no va aparèixer: el culpable de tot plegat és l’avui exelectricista de la catedral. Entre reparacions d’endolls i espelmes elèctriques, aquest reconegut cleptòman va aprofitar un descuit per endur-se el volum.

Les filles d’un gran industrial feixista estan imputades per sostreure una col·lecció artística que el seu pare havia llegat a l’Ajuntament de Barcelona

Segurament, un dels robatoris d’art més recordats i recents va tenir lloc a Noruega. A punta de pistola, dos homes van entrar dins un museu. Van atemorir el públic de la sala amb un “¡Se sienten coño!” exclamat en noruec. El crit d’Edward Munch es devia mirar l’escena entre escandalitzat i horroritzat, amb la seva expressió habitual, i els lladres el van despenjar, juntament amb la Madonna del mateix autor. La banda va sortir corrent amb els quadres sota el braç: a la porta principal, els esperava un Audi, que va arrencar a tot gas. L’escena ja és força còmica per si mateixa, més pròpia d’un pal del Vaquilla i el Torete que no pas de l’imaginari civilitzat nord- europeu. Però encara és més hilarant el fet que El crit ja hagués estat robat no massa temps enrere, el 1994. Una de les deu obres d’art més cares del món, valorada en 120 milions de dòlars en subhasta, va ser sostreta en dues ocasions en poc més de deu anys.

El cop artístic més mainstream, però, va ser el robatori de la Mona Lisa de Leonardo Da Vinci. Es pot dir que va ser la desaparició del quadre, aleshores poc conegut, la que el va catapultar a l’star system de la pintura. Un dia, Vicenzo Peruggia va entrar al museu del Louvre, que estava tancat, i es va endur la peça. Fins al dia següent, ningú no es va adonar que el quadre no hi era. La Mona Lisa va romandre desapareguda durant dos anys. De manera fascinant i surrealista, els relats de l’època expliquen que el públic contemplava embadalit el buit a la paret que havia deixat La Gioconda.

Les germanes Muñoz Villalonga i els quadres robats

Elmyr de Hory, l’electricista gallec, Erik el Belga, els noruecs de barriada i Vicenzo Peruggia tenen una cosa en comú. Són els rostres coneguts d’una trama molt més àmplia de compravenda il·legal d’obres d’art. En canvi, les cares dels potencials compradors –sempre milionaris– d’aquest mercat resten en l’anonimat.

Julio Muñoz Ramonet a la colònia tèxtil de Còdol Dret / Fons Raquel Castellà i Perearnau


I així arribem al nus central d’aquest escrit: les germanes Muñoz Villalonga i el litigi en el qual estan implicades. Julio Muñoz Ramonet, gran industrial feixista i propietari de Can Batlló durant els anys 40 i 50, va deixar una col·lecció d’art –que compta amb obres importants– i un palau ubicat al carrer Muntaner en herència al patrimoni públic de Barcelona. És coneguda la frustració de l’empresari per no haver tingut cap fill amb Carmen de Villalonga, tieta àvia de l’expresident de Telefónica Juan Villalonga. Del matrimoni, en van néixer quatre filles –Carmen, Alexandra, Helena i Isabel–, que van rebre en testament una considerable suma provinent dels negocis tèrbols del seu progenitor. Però, pel que sembla, totes elles havien posat Déu per testimoni –com Scarlett O’Hara a Allò que el vent s’endugué– que els quadres de Goya i El Greco no serien de titularitat pública si ho podien evitar. Les Muñoz Villalonga tenen un advocat de primera línia, el penalista Cristóbal Martell, habituat a tractar casos de corrupció. El seu currículum inclou clients com Josep Lluís Nuñez, Leo Messi, Jordi Pujol i Ferrusola i aquest quartet femení. Curiosament, les germanes s’enfronten a la fundació que porta els cognoms de son pare: la Fundación Muñoz Ramonet, que vetlla perquè els quadres tornin a ser patrimoni públic.

Una mostra combina l’ús de documents, la investigació històrica i l’especulació creativa per tractar del passat i el present d’aquesta família

Entre les hereves, trobem Isabel Muñoz, una reconegudíssima fotògrafa. Ha guanyat dues vegades el premi de fotoperiodisme World Press Photo. Ella vol sacsejar les consciències del primer món amb imatges sobre el drama de la immigració, sobre el dolor aliè produït a països com Mèxic, el Congo o Cambodja. Respecte a la seva mostra sobre aquesta temàtica, titulada La bèstia, va declarar: “A molts els interessa que la bèstia continuï existint perquè, així, allunyen del seu país el problema de la violència, les màfies i la corrupció, contra les quals són incapaces de lluitar”. Potser seria interessant convidar-la a debatre sobre el contrast entre la riquesa obscena del seu pare i la pobresa de les barraques i el proletariat que treballava a fàbriques com Can Batlló. En aquella època, les lleis migratòries expulsaven de la metròpoli tanta mà d’obra migrant com era possible. La connexió entre el passat familiar a l’Espanya franquista i allò que la fotògrafa Isabel Muñoz avui anomena la bèstia sembla evident.

L’exposició

La mostra sobre la família Muñoz Ramonet, De cognom, Espoli, s’exhibirà entre el 8 d’abril i el 8 de maig. Es tracta d’una segona versió del treball de cinc fotògrafs (Xavi Piera, Faustí Llucià, Gabriele Merolli, Joan Teixidor i Álvaro Sánchez Montañés), que ja es va exposar a la sala Barcelona Visions en el marc de la BCNegra 2015. La proposta es va inspirar en diversos llibres, com la novel·la Si te dicen que caí o la biografia Muñoz Ramonet, societat il·limitada, per mostrar una postguerra de misèria, estraperlo i corrupció.

Una de les sèries fotogràfiques tracta de la prostituta Carmen Broto, assassinada en circumstàncies poc clares, i Muñoz Ramonet / Joan Teixidor


L’aportació principal de CCCC (Cassius Clay Cooperativa Cultural) ha estat portar aquestes sèries fotogràfiques a un dels indrets on trobem l’origen de la fortuna de la família Muñoz Ramonet: l’antiga fàbrica de Can Batlló. També s’ha recopilat molt material d’hemeroteca que fa dialogar les imatges amb diversos continguts documentals. El missatge de l’exposició és ben clar: retorneu els quadres al patrimoni de la ciutat. Retorneu-nos-els.

Algunes de les fotografies que es poden veure van ser captades, precisament, després que –tal com informà el majordom– un tràiler es dirigís al palau del carrer Muntaner per carregar un total de 853 peces. El palau que mostren els fotògrafs va ser l’indret on es van rodar escenes del film Blancanieves, de Pablo Berger, i té alguna similitud visual amb el robatori de la Mona Lisa: a les parets, hi ha les marques buides deixades per l’absència de quadres com L’anunciació d’El Greco i La virgen del Pilar con Santiago y tres figuras de Goya, taxats en set milions d’euros. Per suplantar aquest buit, l’exposició incorporarà les còpies corresponents.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: