Llibertats

"El robatori de nadons va ser un delicte de lesa humanitat, una neteja ideològica del franquisme"

Entrevista a Luis Plá i Miguel Hernández, autors del documental 'Ladrones de vidas. Niños robados en la Comunidad Valenciana' amb el qual han intentat posar llum a diversos casos de robatori de nadons planificat i beneït pel règim franquista
El documental que han firmat Plá i Hernández es podrà veure per primer cop el dia 8 de novembre a la Facultat de Filologia de la Universitat de València (UV)
Lluïso García Llorens

El robatori de nadons planificat i amb la connivència de les estructures judicials, polítiques i religioses del règim franquista, va ser un dels episodis més negres i a la vegada desconeguts d'aquella etapa de la nostra història. Al País Valencià també s'han documentat múltiples casos de nadons robats. Miguel Hernández i Luis Plá han volgut posar un poc de llum a aquests episodis en el documental Ladrones de vidas. Niños robados en la Comunidad Valenciana. En aquesta entrevista ho detallen.


Quins objectius vos proposàreu en elaborar el documental?

Miguel Hernández. Les sèries de televisió que han abordat el tema s'han centrat en un enfocament sentimental, llevant-li qualsevol component polític. Nosaltres vam voler anar a les causes: per què va passar tot açò en un any determinat i per què es va prolongar després de la mort de Franco? Aleshores, ens vam plantejar analitzar les circumstàncies. Vam parlar amb experts i vam entrevistar víctimes que ens contaren la seua experiència personal.

Luis Plá. Va haver-hi un treball previ de documentació d'on vam extraure la conclusió que es tractava d'una qüestió totalment ideològica, que nosaltres qualifiquem de delicte de lesa humanitat. Va ser una neteja ideològica del règim.


Quin era el modus operandi del procés de robatori o segrest dels nadons?

"Allí on el nazisme va aplegar, el franquisme va tindre una cobertura per anar a segrestar eixos xiquets i tornar-los a Espanya"

L. No sempre s'operava de la mateixa manera. Hi ha adopcions particulars dins la legalitat franquista o casos de pagaments en negre per directament emportar-se el xiquet, però el modus operandi general consistia en llevar el fill a famílies considerades roges o simplement fer que aquest no apareguera. Falange tenia fins i tot un servei exterior per perseguir eixos xiquets a l'estranger, un dels més conegut era el de Rússia, però n'hi havia a Mèxic, el nord d'Àfrica, per tot Europa, etc. Allí on el nazisme va aplegar, el franquisme va tindre una cobertura per anar a segrestar eixos xiquets i tornar-los a Espanya. Aleshores, el rerefons de tot açò és el motiu ideològic. Es tractava d'exterminar una meitat d'Espanya que no combregava amb els postulats oficials de l'Estat i assegurar-se la tranquil·litat durant dècades.

M. De fet, l'Espanya actual es pot entendre perquè hi ha hagut una cobertura ideològica subministrada per l'església i una repressió política. Milers de xiquets que estaven destinats a ser de famílies d'esquerres, potser acabaren amb cures i monges. Se'ls va agarrar molt menuts i se'ls va adoctrinar just en el sentit contrari al que estava previst.


Per tant, hi havia una estructura administrativa que donava cobertura legal a tot el procés?

M.
 Inicialment, sí. Primer hi ha un decret que és una transposició d'un del règim nazi i després n'hi ha un altre. Un, pretenia eliminar els cognoms per dificultar la cerca i l'altre dóna la pàtria potestat a l'Estat. D'eixa manera, es trenca el vincle per tal que no es puga trobar a eixe fill. O siga, que hi ha una cobertura legal.


Quines diferències percebeu respecte al cas argentí?

M. Amb Argentina hi ha grans diferències. Allí només hi ha detectats 500 casos i mai va ser legal ni reconegut, però es feia d'igual manera. És més, hi havia xiquets que acabaren amb la família dels que mataren als seus pares biològics. En canvi, a l'Estat espanyol es calcula que n'hi van haver 300.000. A Argentina, les Mares de la plaça de Mayo van aconseguir un banc públic i gratuït d'ADN i que la justícia investigue. Ací no s'ha aconseguit res i el cas és molt més greu.

"El component ideològic mai es perd perquè qualsevol delicte d'Estat necessita una justificació ideològica, ja que si no es tractaria simplement d'una màfia" / Lluïso Garcia Llorens


Podríem dir que van existir dos períodes diferenciats respecte al segrest de nadons: un més influït pel contingut polític o ideològic i l'altre que responia merament a l'afany econòmic o de negoci?

L. Jo crec que el component ideològic mai es perd perquè qualsevol delicte d'Estat necessita una justificació ideològica, ja que si no es tractaria simplement d'una màfia. Eixa legitimació ve donada perquè ells plantegen que lleven el xiquet a uns pares que no poden donar-li una educació d'acord amb els principis del sistema, del règim. Per tant, l'acte no és purament mafiós, en el sentit de furtar-lo i guanyar uns diners com qui trafica amb droga. Ells, lleven els fills a xiques joves que es queden embarassades, mares solteres, prostitutes, etc., i estimen que estan fent un bé. Encara que no hi ha un blanc i un negre, en tot açò hi ha casos nus i crus de negoci. Episodis com el d'una dona que té bessons, li'n lleven un i li'l donen a una família benestant que li aportarà una "bona" educació. O siga, que hi havia de tot.


És cert que per les xiquetes es pagava un preu més alt que pels xiquets?

M. Sí. Cal dir que les dones es pagaven més cares que els homes, perquè elles també valien per realitzar tasques domèstiques, cuidar-te quan fosses major, etcètera. En aquella època, com que no hi havia mètodes com la reproducció assistida, si eres una parella d'uns cinquanta anys que no podies tindre fills, compraves una xiqueta i t'asseguraves que et cuidara en un futur.


Vos heu trobat amb molta opacitat per part de les institucions polítiques o eclesiàstiques a l'hora d'elaborar el documental?

"Cal dir que les dones es pagaven més cares que els homes, perquè elles també valien per realitzar tasques domèstiques, cuidar-te quan fosses major, etcètera"

L. El principal problema, com ens confessava un dels entrevistats, l'advocat i víctima Enrique Vila, és el mur de la judicatura. No ha hi hagut encara cap judici perquè quan es presenta una demanda, el jutge sol enviar els demandants a la parròquia de torn pels arxius, però allí qualsevol excusa val per no donar-te'ls i així s'acaba el tràmit. Aleshores, sense documentació no hi ha proves i els jutges ahí es queden. Amb la qual cosa, l'opacitat prové de qui té els arxius, que és l'església. Per una altra banda, referent al banc d'ADN, que ja s'ha comentat, ací és elaborat per empreses privades de l'Opus Dei. Això fa que la transparència siga nul·la.

M. En relació als estaments polítics, nosaltres vam intentar entrevistar tant el Partit Popular com l'arquebisbat valencià i no hem obtingut ni resposta. Que hi haja gent implicada que té connexions familiars amb representants del règim franquista i amb l'actual PP ho pot explicar.


Ni la Llei de Memòria Històrica que va aprovar el govern espanyol de Zapatero, ni la Llei Valenciana de Memòria Històrica que aprovarà el parlament valencià inclouen la creació de bancs d'ADN per a la identificació de víctimes, ni les enterrades en cunetes ni dels robatoris de nadons.

M. No ens estranya. A l'Argentina, primer van començar examinant-ho laboratoris de l'Opus Dei i no van aparéixer casos. Després, el govern va decidir que ho feren laboratoris públics i van començar a eixir els primers resultats de localització de xiquets robats, arran que el banc d'ADN estiguera en laboratoris públics. Amb la qual cosa, la primera reivindicació que fem nosaltres en relació a açò és un banc d'ADN públic i amb tota la transparència del món.

"El problema és que ací anem contra el temps. Arribarà un moment que ja no servirà l'ADN perquè ja no quedaran víctimes" / Lluïso Garcia Llorens


Això facilitaria que no s'hagueren arxivat més del 70% de denúncies que s'han interposat per casos de nadons robats a tot l'Estat?

L. Clar. Perquè ajudaria que es creuaren dades i, en la mesura que hi haguera un nombre respectable de casos, en l'àmbit social es crearia una gran alarma. El problema és que ací anem contra el temps. Arribarà un moment que ja no servirà l'ADN perquè ja no quedaran víctimes.


Els casos van començar a aparèixer al voltant de l'any 2009. Per què cregueu que van tardar tant a eixir a la llum?

L. Una pregunta interessant a plantejar-se és per què l'esquerra no ha donat el mateix tractament a aquesta qüestió que a altres relacionades amb la memòria històrica. Un dels objectius que teníem amb el documental era vincular-lo amb aquest fet, així hi haurà més possibilitats que arribe a la gent. Però aquesta és una d'eixes coses que políticament queda diluïda, no és políticament rendible.

M. De fet, hi ha una associació de víctimes que intenta desvincular-ho, intenta separar-ho perquè entenen que la memòria històrica és una cosa d'esquerres i el seu és un problema humà i personal que no té a vore amb aquestes coses del franquisme i la repressió.


La implicació de les estructures d'Estat (església, judicatura, poders econòmics, etc.) ha facilitat que durant anys s'haja mantingut silenciat?

"Una pregunta interessant és per què l'esquerra no ha donat el mateix tractament a aquesta qüestió que a altres relacionades amb la memòria històrica"

L. I que s'haja prolongat fins ben entrats els noranta. Si això no haguera tingut un suport per part de l'Estat, s'haguera tractat d'un grup mafiós que actua durant uns anys i després cau, però ací no. Té una continuïtat i no cau. El cas més proper d'arribar a jutjar va ser el de sor Aurora, una dona que va morir uns dies abans del judici.

M. L'únic judici en què algú pot ser condemnat és precisament contra una víctima, acusada de difamacions per denunciar públicament una monja. Aquesta víctima, probablement haurà de pagar una quantitat econòmica com a compensació, si no anirà a la presó.


A la ciutat de València destaca aquest nom per damunt de tots: Aurora Gallego. Quin paper juga en tot aquest procés?

L. El seu paper és icònic. Era la directora de la Casa Cuna, on més casos es van produir i on no s'ha permès accedir als documents i arxius. El Partit Popular va declarar Aurora Gallego filla predilecta de la ciutat de València. Les tres polítiques que hem entrevistat per al documental ens van dir que es comprometien a retirar el nomenament. És la representant del que es va fer ací, perquè és la persona que més portes ha tancat. Simplement obrint les de la Casa Cuna, hi hauria la possibilitat d'avançar una mica.

M. A banda d'honors, cal dir que també ha rebut subvencions públiques. Fins a l'any 97, els xiquets encara seguien dins la Casa Cuna.

"Som pessimistes, perquè com no pareix que d'una manera immediata vaja a haver-hi un canvi polític i el problema és fonamentalment judicial, el temps va passant" / Lluïso Garcia Llorens


Quin futur li vegeu a tot açò? Com creieu que pot acabar?

L. Som pessimistes, perquè com no pareix que d'una manera immediata vaja a haver-hi un canvi polític i el problema és fonamentalment judicial, el temps va passant. Les víctimes es podran trobar amb algun èxit puntual, però per a la majoria seguirà sent pràcticament impossible.


No cregueu que a nivell social, des del 2009 o 2010, els xiquets robats s'han posat d'una manera o d'una altra damunt la taula i, a poc a poc, el tema ha anat guanyant força?

M. Va estar de moda i ara ha anat perdent força.

L. Si el problema no és polític, sinó que fonamentalment és judicial i la judicatura és una casta que es reprodueix, el temps va en contra dels afectats perquè la gent va morint, els xiquets van fent-se majors, etcètera. Crec que quedarà per a la història com a una de les xacres que ha tingut aquesta societat per no haver sabut resoldre un problema tremendament humà.


Ja per últim. On podrem vore el documental?

M. El dia 8 de novembre el podrem vore a la Facultat de Filologia de la Universitat de València (UV), el 23 a la biblioteca municipal de Bunyol dintre d'un cicle de documentals, i el 29 a la Nau de la UV. D'una altra banda, al web www.fraguasocial.org podeu vore les entrevistes íntegres que vam fer a les polítiques Modesta Salazar, Mónica Oltra i Esther López i a María José Esteso, periodista de Diagonal i autora del llibre Niños robados, de la represión franquista al negocio. Posteriorment, tenim previst penjar-lo en Internet i difondre'l per la xarxa.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: