La Ronda d’en Tarrés, el precedent vuitcentista de les UNOC

Una banda de sicaris que patrullava per Barcelona a la nit va torturar i assassinar dissidents polítics sota les ordres del govern espanyol a mitjan segle XIX
10/02/2015

Som a la dècada de 1840 i, a la capital catalana, hi batega un afany general d’insurrecció. Les revoltes populars contra la monarquia d’Isabel II se succeeixen i, alhora, són durament reprimides per l’exèrcit espanyol. El 1842, Espartero bombardeja la ciutat des del castell de Montjuïc; el 1843, ho fa el general Prim. El 1848, una onada revolucionària sacseja Europa. Marx publica el Manifest Comunista, el moviment obrer creix de manera exponencial. A la Catalunya rural, les milícies carlines s’enfronten a les tropes governamentals en una guerra de guerrilles. Barcelona, d’altra banda, s’inclina cap al republicanisme laic i progressista, que s’oposa al règim liberal-conservador, autoritari, clerical i militarista del regnat d’Isabel. La ciutat està ocupada per 50.000 soldats a les ordres del general Pavía, que rep instruccions del president espanyol –el també general Narváez, conegut com l’Espadón– d’imposar ordre al més conflictiu dels seus territoris.

Malfactors al servei de l’autoritat

El govern opta pels mètodes de la guerra bruta. S’encarrega al militar Manel Gibert, comandant d’un dels batallons de Pavía, la creació de la Comissaria Especial de Vigilància de Barcelona, la patrulla nocturna de la qual serà responsabilitat del comissari Ramon Serra i Monclús. Serra delega les funcions operatives en Jeroni Tarrés, un assassí, lladre i proxeneta local que fa de confident de la policia. El personatge recluta una vintena d’esbirros, companys seus de presó i de malifetes. Tota la colla, armada amb navalles i garrots, conformarà un cos policial secret que operarà en paral·lel a la Policia General del Regne i la Guàrdia Municipal, dependent de l’alcaldia, que des de 1843 agrupava serenos, fanalers i altres funcionaris.

Entre 1848 i 1850, l’escamot podria haver detingut fins a 1.500 persones, moltes de les quals també van ser torturades

Els sicaris passegen per la ciutat a la nit amb ganes de gresca; combinen les pallisses a militants polítics opositors –o simples vianants– amb el control de les màfies de la prostitució i el joc. Entre 1848 i 1850, la patrulla podria haver detingut fins a 1.500 persones, moltes de les quals també van ser torturades. L’animadversió popular cap a la que va ser batejada com a Ronda d’en Tarrés es va estendre ràpidament per la ciutat. El govern, en canvi, estava molt satisfet amb els resultats obtinguts i va decidir incrementar els efectius de la patrulla de vint a trenta agents i assignar-li un pressupost exorbitat.

El 1851, hi havia eleccions generals. Tot indicava que els republicans rebrien molts vots; el poder monàrquic se sentia amenaçat. En plena campanya electoral, Tarrés rebé l’ordre d’assassinar un jove periodista i revolucionari, Francesc de Paula Cuello, director del diari El Republicano. Per evitar noves revoltes, es pretenia dissimular l’atemptat fent-lo passar per una baralla de borratxos. Amb aquest objectiu, la patrulla va preparar una emboscada a de Paula la nit de Sant Joan, mentre passejava amb els seus amics. A la cantonada de Sant Pere Més Alt i les Basses de Sant Pere, els sicaris van increpar el grup de joves fins a forçar l’inici d’una baralla. Al senyal de Tarrés, van aparèixer més esbirros, armats amb ganivets; les víctimes van acabar esteses a terra, entre bassals de sang. De Paula Cuello, que va rebre set punyalades, va morir hores després.

Descrèdit i desmemòria

El crim va marcar la caiguda en desgràcia de la Ronda d’en Tarrés. El veïnat de Barcelona no es va creure la versió falsa de les autoritats i va brindar un enterrament multitudinari al periodista. L’assassinat va dur a l’obertura d’un primer procés judicial. Tres dels homes de Tarrés van ser condemnats a penes que es van considerar irrisòries, de dos a quatre mesos d’arrest. El mateix 1851, però, Tarrés va ser condemnat a catorze anys de presó per un nou assassinat. Va estar tancat vuit anys a diversos presidis fins que li van convalidar la pena per allistar-se com a voluntari i anar la guerra colonial contra el Marroc, on va morir en combat. El 1854, va esclatar una nova revolta a Barcelona. I el poble, que no havia oblidat les atrocitats comeses, va executar els darrers membres de la colla d’en Tarrés.

Agents de la Guàrdia Urbana vestits de gala desfilen pel centre de Barcelona
Agents de la Guàrdia Urbana vestits de gala desfilen pel centre de Barcelona

 

La història d’aquest grup va tenir molt de ressò en la cultura popular i l’imaginari col·lectiu de la Barcelona de la segona meitat del XIX. Se’n van fer diverses obres de teatre de gran èxit. Els manuscrits de la primera d’elles, La Ronda d’en Tarrés: drama en quatre actes y en vers, d’Armengol Marquès (1871), es poden consultar en línia al Fons de Biblioteques de Catalunya.

Tot i així, posteriorment, els fets van quedar en un cert oblit i la historiografia oficial no ha mostrat interès a reivindicar-los. El web de la Guàrdia Urbana de Barcelona, que dedica un ampli apartat als seus orígens històrics, no en fa pas menció. El 2012, va ser publicat un article sobre el tema al bloc El robot pescador. El periodista Xavier Theros també va escriure’n una notícia a El País. La publicació de la novel·la històrica Memòria de Sang, d’Enric Calpena, juntament amb l’esment del cas al programa televisiu Memòries de Catalunya, ha revifat l’interès per aquest episodi, que guarda certs paral·lelismes macabres amb esdeveniments succeïts dos segles més tard.

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: