Ruth Bautista: "La política d’Evo Morales és antiindígena"

Sociòloga i activista boliviana
17/05/2016

Ruth Bautista va coincidir amb una dirigent de la Confederació Nacional de Dones Camperoles Indígenes Originàries de Bolívia-Bartolina Sisa (CNMCIOB-BS) a la universitat. Gràcies a aquest fet, va entrar en contacte amb els processos organitzatius i estratègics que aquesta plataforma, fundada l’any 1980, aplica sobre el terreny. Després, arran del seu interès pel moviment camperol, que a Bolívia està vertebrat al voltant de dues grans tradicions, la productivista –que el govern d’Evo Morales posa al servei de les corporacions estrangeres– i la que és respectuosa amb l’ecosistema i les cultures originàries, Bautista es va implicar en la lluita impulsada per aquest segon corrent. A través del Moviment Regional per la Terra, ella i altres sociòlogues formem acadèmiques i entitats perquè assenyalin aquestes experiències a fi de conscienciar la població de la viabilitat de viure del camp. Un objectiu paral·lel a l’apoderament de les joves, amb les quals treballa per crear teixit comunitari a La Paz i altres ciutats, on la pobresa no deixa d’augmentar.

/GORKA LEIZA

 

Quina és la realitat del camp a Bolívia?

Existeixen dos models antagònics. D’una banda, les organitzacions que ocupen terres al tròpic per posar en pràctica un model productivista basat en el monocultiu, un sector que estaria representat per diverses plataformes i pel Moviment Sense Terra (MST), similar al que existeix al Brasil, però amb menys pes. D’altra banda, hi ha les organitzacions arrelades al territori des de temps ancestrals, que, a més de viure de la terra, reprodueixen la seva cultura originària.

L’Estat pren partit per algun d’ells?

En un inici, el Moviment pel Socialisme (MAS) d’Evo Morales va enarborar la bandera de la pachamama i el bé comú. Però després, en canvi, s’ha dedicat a donar suport al negoci empresarial i a controlar les organitzacions que, com l’MST i els col·lectius afins, li van delegar les polítiques públiques.

L’altra cosmovisió actua de manera més autònoma?

Pateix una situació molt vulnerable. Sobretot d’ençà que l’Estat ha obert les àrees protegides a l’explotació d’hidrocarburs i aprova la construcció de carreteres i altres infraestructures. Tot i això, hem documentat centenars de produccions familiars, indígenes i afrodescendents que opten per un model agroecològic i sostenible molt interessant.

Com es defensen de l’ofensiva empresarial?

Els processos han estat diversos. Algunes persones han accedit a la terra després de negociar o mantenir litigis amb companyies que intervenien a la zona. Per fer-hi front, n’hi ha que fins i tot han obert camins per mancomunar escoles o serveis, fet que evidencia que l’Estat no té interès a protegir-les i aplica la màxima de Rafael Correa, president de l’Equador: “No vull repartir terres perquè no vull repartir pobresa”.

Se suposava que Evo Morales era sensible a les comunitats que vivien de la terra. No ha estat així?

No oblidem que ell pertany al grup d’organitzacions que aposten per l’extractivisme. Aquesta és la seva vocació personal i professional. Passat el període de bonança arran de la venda de petroli, durant el qual el govern va invertir en benestar, el país ha entrat en crisi. I, quan han arribat els problemes, Morales ha ensenyat el seu veritable rostre polític.

Quines han estat les conseqüències?

Promou l’entrada de les companyies fruiteres i, mitjançant un discurs molt paternalista i neoliberal, diu a les poblacions que l’explotació del sòl i el subsòl els resultarà beneficiosa. No confia que els camperols produeixin els aliments, raó per la qual ha començat a revisar la titulació col·lectiva dels territoris perquè les empreses hi puguin operar. D’alguna manera, la política d’Evo Morales és antiindígena, exactament com les dels governs de l’Equador i el Perú.

Com es pot revertir aquesta tendència?

Això és el que fem des del Moviment Regional per la Terra, visibilitzar les situacions en què preval una conducta lligada a l’autosuficiència i perfectament adaptada a les noves tecnologies. A Colòmbia i altres països sud-americans, hi ha testimonis que ho demostren. Expliquem que les ciutats, lluny de ser la panacea, no garanteixen la seguretat ni el benestar –de fet, sovint generen més bosses d’exclusió–, mentre que el camp pot oferir maneres d’organitzar-se i viure en harmonia amb l’entorn.

Cal articular una alternativa política perquè l’Estat canviï les seves prioritats?

És complicat. A les terres altes, el Consell Nacional d’Ayllus i Markas del Qullasuyu (CONAMAQ) ha desistit d’intervenir a l’esfera institucional. I, a les terres baixes, l’Estat ha decapitat les organitzacions de referència amb l’empresonament d’una trentena de dirigents indígenes.

No hi ha cap moviment que pugui reemplaçar-les?

De moment, no. Però, sistematitzant i fent visibles els casos, podem interpel·lar la societat –i, en particular, la gent jove– perquè vegi que el camp és un espai on es poden desenvolupar projectes viables i es pot tenir una vida digna.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: