Internacional

Ruyman Rodríguez: "La gent no es farà anarquista escoltant el que dic, sinó veient el que faig"

Des de la Federació Anarquista Gran Canaria (FAGC), Rodríguez propugna una acció política d'immediatesa, de barri, plasmada en projectes com la Comunitat Esperanza, l'ocupació més nombrosa de l'Estat espanyol
"Deixem de mirar amb expectació Rojava o Chiapas i fem-ho en allò immediat, als nostres barris, amb la gent més colpejada"

Autodidacta, incombustible, directe i incendiari, pel cap i les mans de Ruyman Rodríguez han nascut i arrelat projectes d'envergadura com la Comunitat Esperanza –considerada l'ocupació més gran feta per famílies a l'Estat espanyol– o el primer sindicat de llogaters de l'estat, experiències sobre les quals actualment s'està preparant el documental Precaristas. A força de teoria i sobretot molta pràctica, assaig i error, el portaveu de la Federació Anarquista Gran Canaria (FAGC) ens explica les experiències i els límits de la seva acció i pensament polític rere aquests anys de (r)evolució en l'anarquisme combatiu de barri. Aquell que milita i s'enfanga en la realitat de les més excloses i desclassades, aïllades en una illa travessada per l'atur, la pobresa i els desnonaments.


 

Què és la FAGC?

Podríem dir que vam néixer amb el 15-M, a la plaça San Telmo de Las Palmas, tot i que ja existíem anys enrere operant des de les dimensions d'un anarquisme convencional. Al principi érem una federació a l'ús, molt crítics, però quèiem en dinàmiques d'autoconsum i reivindicació que enteníem que eren pròpies del folklore llibertari. Un dia, repartint pamflets contra Monsanto, vam acabar donant-ne a un home que rebuscava menjar a la paperera. Va ser un xoc, perquè ens vam adonar que estàvem demanant a la gent més pobra que discriminés què podia menjar i què no, que anés amb bici quan no deixaven cap petjada ecològica o que no creièssin en Déu quan tothom els havia abandonat i dormien cada nit a una barca a la sorra... Després de l'enlluernament que provoca el xoc amb la realitat, vam obrir els ulls i ens vam adonar que estàvem totalment allunyats dels problemes de la gent, de les seves necessitats bàsiques.


Quines diferències hi ha entre la FAGC i l'anarquisme que anomeneu convencional?

El nostre és un anarquisme de barri, fet i dirigit per les mateixes pobres. La majoria de persones que articulen la solució als seus problemes són les pròpies afectades. A més, el 90% de les integrants són dones. També s'ha d'entendre perquè, a través del que hem fet, desenvolupem la nostra teoria. No al revés. I així, exposem els fracassos d'aquesta pràctica i fem autocrítica.


Per què us vau centrar en la lluita per l'habitatge?

"A Canàries tenim entre un 35 i 30% d'atur, un 35% d'exclusió social, rècord de pobresa infantil amb un 35% dels infants, 735 desnonaments al trimestre, 138.000 cases buides i 35.000 demandants d'habitatge"

Igual que va fer aquell indigent, les dades sobre problemàtiques socials ens van escopir a la cara. Tenim entre un 35 i 30% d'atur, un 35% d'exclusió social, rècord de pobresa infantil amb un 35% dels infants, 735 desnonaments al trimestre, 138.000 cases buides i 35.000 demandants d'habitatge.

Hi ha un altre greu problema i és que la majoria d'habitatges dels barris populars no s'estan destinant a la població residencial, sinó que s'han enfocat a la turistificació massiva que patim. A les illes som dos milions d'habitants i rebem cada any més de 13 milions de turistes. L'expulsió del veïnat per la gentrificació genera un cinturó de ciutats dormitoris a l'extraradi, a on va a parar la població canària d'origen treballador. Per tot això vam considerar l'habitatge com el front més urgent des d'on començar a treballar.


I com va anar?

Vam començar parant desnonaments. Però com que soles no podíem, vam intentar fer un front d'habitatge amb la PAH i el moviment okupa. La PAH mai va voler implicar-s'hi. El moviment okupa si que ho va fer, i durant una època va estar a l'alçada, però les dinàmiques d'autoconsum el van absorbir. Prioritzaven les seves activitats i espais de meditació o reiki en lloc de reallotjar famílies desnonades. Així que ho vam haver de fer tot nosaltres. Ens vam aprendre el Codi Penal sencer per assessorar la gent legalment i vam seguir parant desnonaments amb mitjans mecànics. Bunqueritzàvem l'habitatge, clavàvem puntals, planxes de metalls i bombones amb hidrogen. Hem aturat tots els desnonaments a on hem anat. Avui dia, per sort o per desgràcia, ens hem fet un nom i els propietaris o bancs s'atansen a negociar quan estem pel mig perquè saben que patiran conseqüències en l'àmbit mediàtic i d'acció directa. Després d'això, vam començar a ocupar i reallotjar famílies, primer a través d'habitatges unifamiliars, i després a la Comunitat Esperanza.


Explican's aquest projecte...

És potser la nostra nau insígnia, el projecte més important que hem impulsat. Vam contactar amb la propietària d'una promotora amb quatre blocs d'habitatges embargats per Bankia i allá vam reallotjar a 210 persones que teníem en llista d'espera. Es va crear l'Asambleatorio i es va fixar una assemblea mensual, que regula la vida de la comunitat. Es van crear comissions com l'hort, manteniment, solidaritat, tresoreria i reallotjament, perquè les mateixes veïnes s'encarreguen de gestionar quan una família abandona la comunitat i quan una nova compleix els requisits per accedir-hi.


En quines persones o requisits prioritzeu en els vostres programes de reallotjament?

Un dels que demanem és que s'ingressin menys de 426 euros mensuals i es tingui família a càrrec. L'excepció és per a persones amb malalties cròniques o amb situacions molt greus. Un altre nucli important són els aturats de llarga durada. Hi ha població migrant, que sovint ja no té accés a sanitat. Hi ha moltes dones maltractades que tiren endavant amb els seus fills. També hi ha indigents crònics, gent que pràcticament mai ha tingut habitatge. La composició de misèria canària és un quadre que ningú mira en detall. Un quadre a on es ven sol, platja i vint-i-cinc graus de temperatura. Però, si t'acostes al quadre, hi ha traçades gruixudes; misèria, gana, gent vàlida que sap aixecar edificis amb les seves mans i que viu al carrer.

"Al principi no demanàvem cap documentació a la gent necessitada que venia, perquè a mi em semblava una cosa reformista. Però vam comprovar que molta gent sol·licitava habitatge quan ja en tenien un altre"  

 

Quins conflictes o contradiccions us heu trobat en tirar endavant aquests projectes?

Nosaltres partíem de la idea anarquista, molt infantil, de Kropotknin, que deia que si solucionàvem la qüestió del pa, tot se solucionaria. Jo creia en això fermament i que, canviant la realitat material, tot canviava. Creia que la gent era racista, masclista o maltractadora, no només per qüestions culturals heteropatriarcals, sinó perquè estaven en situacions de pobresa, sense les necessitats bàsiques satisfetes, assumint el discurs del sistema. I pensava que si aquesta gent millorava les seves necessitats, es plantejaria altres coses i no serien tan cabrons. Però em vaig equivocar.


Pots ficar un exemple concret?

Al principi no demanàvem cap documentació a la gent necessitada que venia, perquè a mi em semblava una cosa reformista, burocràtica, antianarquista. I ho vam provar així, a portes obertes. Però vam comprovar que molta gent sol·licitava habitatge quan ja en tenien un altre, tenien prou ingressos que volien estalviar-se o s'inventaven algun fill a càrrec. Avui dia demanem el certificat de l'atur i la seguretat social, el de patrimoni i el llibre de família. També exigim que la gent s'impliqui en l'ocupació del seu habitatge, de proveir-se de llum i aigua, i que ofereixi la mateixa solidaritat que se li ha ofert, aturant desnonaments o ajudant a reallotjar.


I sota aquests aprenentatges heu desenvolupat els vostres reallotjaments...

"Si ocupem per a cent famílies i només deu s'hi impliquen realment, vol dir que hem d'ocupar per a mil famílies per a tenir una militància de cent famílies. És ampliar, treballar més. Però és la solució"

M'he adonat que, quan iniciem un projecte d'habitatge, la qüestió està a arribar al màxim nombre de gent. Si analitzem un Centre Social Okupat, veiem que només un 10% del col·lectiu s'implica en la gestió i el treball brut. La resta ve i es pren unes birres. Si això passa en ambients militants, amb gent que s'ha llegit tot el que s'ha escrit, perquè li exigim més a la gent dels barris? Jo parteixo de què tindrem el mateix percentatge d'implicació en els nostres projectes socialitzats. Un 10%. Llavors he de ser més ambiciós. Si ocupem per a cent famílies i només deu s'impliquen realment, vol dir que he d'ocupar per a mil famílies per a tenir una militància de cent famílies. És ampliar, treballar més. Però és la solució. Perquè l'aprenentatge anarquista no és teòric. Quan més anarquista m'he fet és quan ho he confrontat amb la realitat. La gent no es farà anarquista escoltant el que dic, sinó veient el que faig.


Com s'evita caure en l'assistencialisme i empoderar a les reallotjades, evitant les dependències?

És un risc que sempre és allà. Es cau en l'assistencialisme quan soluciones necessitats bàsiques de la gent i busques l'estabilitat però no es generen nous conflictes. Quan l'Esperanza ha sigut més forta és quan s'han organitzat per lluitar, quan ha tingut l'amenaça de desallotjament, quan han anat a aturar un desallotjament a un altre lloc. I quan ha sigut més dèbil és quan ha estat en períodes d'estabilitat, quan tot anava bé. La clau per fugir de l'assistencialisme és generar conflicte, mantenir sempre la tensió social. Induir a la gent que ja té satisfetes les necessitats cobertes a què ara el que necessiten és llibertat i autonomia, que necessiten enfrontar-se a un sistema que els hi ha tret tot i els ha obligat a aconseguir-s'ho per si mateixa. Aquesta dinàmica de prendre el que sobra no pot acabar-se amb uns quants recursos bàsics. Hem de seguir prenent-ho. I si ja has satisfet la teva necessitat d'habitatge, col·labora amb la gent d'altres barris que no ho tenen satisfet. I llavors ens plantejarem altres fases, com ocupar un mitjà de producció com la terra o la fàbrica


Quin paper hi juga el sindicat d'inquilins?

En aquest temps hem aconseguit arribar a molta gent. La majoria del sector anarquista convencional s'ha quedat pel camí, però nosaltres hem seguit treballant amb la gent del barri. I per això, la majoria de gent que ara col·labora amb la FAGC mai ha sigut anarquista i potser ara no ho són ni ho volen ser. Així que ens articulem a través del sindicat, una eina molt més àmplia i transversal, amb gent de diferents procedències ideològiques. Això no afecta el fet que sigui totalment autònom i independent de partits i col·lectius. Per mi, el més interessant és que és una eina amb un discurs i pràctica integral d'habitatge. No ens centrem només en la hipoteca o el lloguer. Socialitzem subministraments, reallotgem a famílies sense sostre, recorrem a vagues de lloguer... Vol ser el tipus d'eina que era en els anys 30, però actualitzant-se als temps que corren. Creiem que el problema que vindrà d'aquí uns anys seran les precaristes; la gent que viu en ocupacions o en cessions sota condicions precàries. També treballem amb indigents, perquè tinguin veu i puguin defensar els seus interessos.

"Es cau en l'assistencialisme quan soluciones necessitats bàsiques de la gent i busques l'estabilitat però no es generen nous conflictes. Quan l'Esperanza ha sigut més forta és quan s'han organitzat per lluitar"

 

Com es podria replicar aquest model a contexts a on pot semblar que l'administració no està tan involucionada o no hi ha aquests indicadors socioeconòmics?

Hem d'ampliar l'espectre. Quan vaig a la península em diuen que allà no hi ha pobresa, que no és com a Canàries. Potser aquí la pobresa està més concentrada i és més visible. Però a la península també existeix. Sempre existeix, tot i que ens han dibuixat que no. Només s'ha de sortir de la zona de confort i començar a treballar amb la gent amb qui mai s'ha interactuat i s'adonaran. La gent amb les necessitats satisfetes no voldrà canviar això, perquè ja viuen a un món còmode. Mantenen una distància prudencial, perquè si tot canviés, el seu còmode món s'acabaria. I per comprendre això, potser hem de baixar al barri, començar a treballar i ser part de la gent més colpejada.


Què us ha suposat tota aquesta militància, en l'àmbit personal i polític?

Han estat els anys més durs de la meva vida. He renunciat a tot. D'una feina estable i una nòmina a final de mes, a viure amb 400 euros al mes. Dormo poc gestionant coses, és una militància a temps complet. Escanyat per multes i persecució policial. Li he allargat la mà a molta gent i molta d'aquesta gent m'ha partit la cara o apunyalat per l'esquena, i no simbòlicament. Però l'evolució ha estat aprendre que la idea fanàtica que jo tenia de la militància, exposant la meva pròpia vida, era un intent estúpid de donar-li un màrtir al moviment llibertari. Per seguir fent aquesta feina m'he de mantenir viu. En l'àmbit polític, per a mi el resultat global ha estat molt positiu. La gent més necessitada ha demostrat que es pot organitzar amb solidaritat i gestionant els conflictes per si mateixa. De què poden viure en els marges del capitalisme amb pràcticament no res. Perquè si aquí s'inunda la claveguera o es trenquen les canonades no ve l'Ajuntament ni ningú a ajudar-les. I adonar-te'n que estàs sola i que no depens de l'Estat et fa veure la teva utilitat. De què per tu mateixa vals. I que quan el sistema no t'ajuda, potser és que estàs millor sense aquest sistema.


Heu fet pública part de la vostra activitat. Heu ocupat prop de 400 cases i heu reallotjat unes mil persones. Heu calculat la dimensió repressiva que això podria tenir?

"La gent més necessitada ha demostrat que es pot organitzar amb solidaritat i gestionant els conflictes per si mateixa. De què poden viure en els marges del capitalisme amb pràcticament no res"

Els pals ja han arribat. Van intentar rebentar-nos colpejant-me a mi. La Guàrdia Civil em va torturar, em van imputar per agressió a l'autoritat i em demanen cinc anys. Per això ara tenim diferents portaveus. No ho van aconseguir llavors i tenen molt fotut implicar-nos res en l'àmbit penal ara, més enllà d'inventar-se acusacions. Què diran? Que ajudem i assessorem famílies sense sostre a aconseguir la seva llar? Això ho reconec demà mateix en seu judicial. Serà molt legal que la gent dormi a la platja, però per mi no és just. Estic orgullós d'ajudar a la gent a aconseguir casa. I si això és imputable, escupo en la seva legalitat. Hem patit la repressió policial i judicial perquè com anarquistes encapçalem aquesta lluita. Si fóssim un col·lectiu més neutral, el que passa aquí obriria totes les portades. Però estem aïllades. Iniciatives com la Esperanza o el Sindicat no han tingut la transcendència que mereixien.


Per què?

Perquè darrere no hi ha un grup legalista, que pacta amb polítics, ni tenim un regidor modern que es mou a Twitter. El que tenim son anarquistes, indigents, dones maltractades, mares amb divuit anys i tres fills a càrrec, toxicòmans, nens amb desnutrició. Gent molt fotuda. Un perfil que no li agrada a ningú; ni als anarquistes cool, ni a l'esquerra moderna, ni per descomptat a la dreta reaccionària. I per això no interessa que siguem notícia.


T'han intentat cooptar políticament?

El sistema porta amb rigor la tàctica del pal i la pastanaga. I ha assumit que el que no pot comprar ho trenca. I el que no pot trencar ho compra. Després de les tortures i de què seguíssim endavant, ens han ofert conselleries d'habitatge en ajuntaments, llocs de treball, subvencions, fama, tertúlies fixes a canals de televisió. Però no tenen diners suficients per aturar-nos i fer-nos callar. No serem la marca blanca de cap partit. No aplacarem el problema a l'ajuntament de torn, siguin els del canvi o els vells partits, perquè interpretem que la situació real de la gent de baix no ha canviat en absolut amb cap dels dos.


En els vostres comunicats teniu un discurs molt dur i crític, sobretot amb el moviment llibertari... 

No volem semblar molt càustics en el nostre discurs. Parlem així perquè ho fem des del dolor. I no és un recurs literari; estem amb gent que lluita dia a dia per sobreviure. I que ha acceptat aquesta lluita per la vida amb mitjans anarquistes perquè ningú més els hi oferia una eina. I em preocupa, perquè aquesta gent pot caure perfectament en el discurs de l'extrema dreta. Hi ha tanta misèria que estan predisposades a creure en qualsevol cosa. És una cursa i hem de veure qui arriba primer. A Canàries ha sigut l'anarquisme, però a alguns llocs de la península ho ha fet el feixisme.

 

 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: