Salvats per la butxaca

Repassem els casos més escandalosos de justícia per a vips, una pràctica que consisteix a confessar i pagar per eludir la presó després de pactar amb la fiscalia
06/09/2017

“Sí, ho ratifico”. El 12 de desembre de l’any 2015, la soprano Montserrat Caballé va cantar la més curta de les seves aclamades àries. Amb aquestes tres paraules, transmeses per videoconferència al jutjat penal número 13 de Barcelona, després que un secretari judicial llegís l’acord previ a què havien arribat els seus advocats amb la fiscalia, la cantant va admetre que havia falsejat la seva residència a Andorra ‒quan en realitat residia a Barcelona– com a via per eludir el pagament de l’impost de la renda l’any 2010. Amb l’arranjament, la fiscalia i l’Advocacia General de l’Estat, que l’acusaven, acceptaven imposar-li una pena de presó de sis mesos, molt menor que la que li demanaven, de manera que no hi hauria d’ingressar. Els advocats de Caballé van aconseguir que pogués materialitzar el pacte des del menjador de casa, argüint la seva salut precària, de manera que fins i tot es va estalviar el tràngol d’haver de desfilar pel jutjat i davant les càmeres de televisió.

Leo Messi abandonant els jutjats de Gavà


El cas de Montserrat Caballé exemplifica un modus operandi molt generalitzat entre persones riques o famoses quan s’han vist obligades a enfrontar una investigació judicial, sigui per casos de frau impositiu o per afers de corrupció politicoeconòmica. Famílies oligarques, artistes o esportistes d’anomenada solen recórrer al que en termes jurídics s’anomena “conformitat prèvia a judici” per liquidar els seus problemes judicials per la via ràpida i discreta, pactant una condemna de presó més baixa amb les parts acusatòries que els eviti haver-hi d’entrar; a canvi, declaren la seva culpabilitat en els delictes investigats, n’assumeixen la responsabilitat civil (en els casos de frau fiscal o apropiació indeguda, el retorn de les quantitats obtingudes il·lícitament) més una multa econòmica, sovint també negociada cos a cos amb la fiscalia.

La gran majoria de casos d’evasió fiscal mediàtics dels últims anys s’han resolt d’aquesta manera : la família Carulla (Agroalimen) va evitar el judici per ocultar beneficis multimilionaris al fisc pagant 4,9 milions de multa; els Carceller (cerveses Damm) van arreglar el seu frau continuat durant dècades, pel qual la fiscalia demanava més de cent anys de presó, amb multes de 103 milions; l’advocat Cuatrecasas es va deslliurar de la presó amb una multa de 5,5 milions; el futbolista del Barça Mascherano ho va resoldre amb 800.000 euros. Un altre astre blaugrana, Leo Messi, no va poder evitar la foto del judici, malgrat els esforços dels seus advocats, però igualment va aconseguir una condemna que evitarà que l’empresonin. En els casos d’evasió d’impostos, la fiscalia sol proposar una multa del 65% de la quantitat defraudada per forçar l’acord; però, com tot, és negociable. En el cas de Caballé, la seva defensa va aconseguir reduir la sanció a un 50% del que reclamava Hisenda, fins a deixar-la en 254.000 euros.


Una reforma legal obre la 'caixa de pandora'

L’any 2002, una reforma en la llei d’enjudiciament criminal estatal (la LeCrim, com se la sol anomenar) va introduir una sèrie de modificacions destinades a fomentar l’acord entre les parts abans del judici com una mesura per intentar pal·liar la lentitud de les instruccions judicials en els procediments penals. El mecanisme (descrit a l’article 787.1 de la norma esmentada) preveu la reducció de penes en cas que les acusades acceptin voluntàriament els fets delictius dels quals se les acusa i expressin la voluntat de col·laborar amb la justícia en la reparació del dany causat.

D’aquesta manera, la judicatura es veu obligada a dictar el que s’anomena “sentència de conformitat”, sense necessitat d’obertura de judici, sempre que el pacte sigui ajustat al Codi Penal. Val a dir que l’instrument de l’acord previ està previst únicament per faltes o delictes considerats menors (és ben habitual, per exemple, en les infraccions del codi de circulació) i en cap cas es pot fer efectiu per aquells que comportin peticions superiors als cinc anys de presó. Cal tenir en compte, però, que les activitats econòmiques fraudulentes solen comportar la imputació de diversos delictes que, encara que sumin penes superiors als cinc anys d’empresonament, no hi solen arribar individualment, de manera que la possibilitat de l’acord segueix oberta.

Gràcies al pacte de conformitat, els passadissos dels jutjats s’han convertit en una mena de mercat persa

Gràcies al mecanisme del pacte de conformitat, els passadissos i les sales d’espera dels jutjats s’han convertit en una mena de mercat persa on fiscals i advocades de les parts negocien mesos de presó i regategen euros de multa fins a l’extenuació, de vegades minuts abans de ser cridades a la sala de vistes. Però, en els casos de delictes econòmics, de corrupció i sumaris complexos, amb moltes peces i persones influents investigades, les negociacions poden arribar a allargar-se durant mesos i mesos. Les processades recorren a una elit de bufets d’advocacia amb prestigi, mitjans i contactes exclusius dins l’àmbit judicial i polític per aconseguir acords avantatjosos per a la seva clientela. Des de fonts fiscals, s’ha admès més d’un cop que, sovint, l’acord és un mal menor davant d’un procediment que es pot allargar anys i panys davant la capacitat de dilatar les instruccions amb recursos d’aquests bufets implacables. I en els grans casos d’evasió fiscal, l’Agència Tributària (representada per l’Advocacia General de l’Estat) sol conformar-se de gust amb el retorn de la voluminosa quantitat reclamada; així, per exemple, l’expresident del Banc Santander Emilio Botín i onze familiars seus van tancar per la via ràpida una investigació per evasió de capitals a través de comptes a Suïssa (era un dels noms que apareixia a la famosa llista Falciani) dipositant 220 milions d’euros a les arques públiques. Immediatament, l’Audiència Nacional espanyola va arxivar la causa.


Cas Nóos, el modus operandi

A les portes del judici del cas Nóos, la mateixa Fiscalia General de l’Estat va reconèixer, a través d’una nota, que estava negociant un acord amb l’equip de lletrades de l’expresident balear Jaume Matas que el deslliurés de la presó, no només per aquest assumpte, sinó també per tots els altres sumaris en què està processat: en concret, fins a catorze peces derivades dels casos Palma Arena i Son Espases. Cal recordar que Matas ja arrossega dues condemnes judicials (per pagaments injustificats al seu antic cap de comunicació i per un contracte fictici a la seva dona), pel primer dels quals ja va complir nou mesos de presó a Segòvia. Finalment, aquest acord de gran abast no es va arribar a concretar i l’exministre d’Aznar va ser condemnat per l’Audiència de Palma a tres anys i vuit mesos de presó i set anys d’inhabilitació pels pagaments injustificats a l’institut que presidia Iñaki Urdangarin.

El cas Nóos és il·lustratiu d’una estratègia dels ministeris fiscals, també habitual, en els macrojudicis vinculats a casos de corrupció: aconseguir la confessió de culpabilitat de persones imputades de menys rang per, d’aquesta manera, poder –com diu el tòpic– estirar la manta i assenyalar les principals imputades. En l’afer Nóos, fins a divuit de les processades van arribar a acords previs de reconeixement dels fets a canvi de rebaixes de les penes sol·licitades. Un cas semblant va passar amb la derivada valenciana de la trama Gürtel, que es jutja des del febrer passat a l’Audiència Nacional espanyola: fins a nou dels empresaris acusats (entre ells, Javier Cotino, germà de l’expresident de les Corts Valencianes Juan Cotino) van confessar, a canvi d’una reducció de penes, haver entregat diners als responsables de la trama, Francisco Correa i Álvaro Pérez, per finançar dues campanyes electorals del PP a canvi de concessions de serveis per a esdeveniments com la visita del papa a València l’any 2006.

En els grans casos d’evasió fiscal, l’Agència Tributària sol conformar-se amb el retorn de la quantitat reclamada

Els acords a l’engròs, en alguna ocasió, arriben a englobar totes les persones processades, de manera que judicis que prometien un gran interès mediàtic s’acaben liquidant als despatxos, lluny dels focus. El maig de 2014, el que havia de ser el primer gran procediment pel saqueig d’una entitat bancària rescatada amb cabals públics va acabar d’aquesta manera. L’expresident de l’antiga Caixa Penedès i tres membres del seu equip directiu van acceptar condemnes d’entre un i dos anys de presó per les pensions i les pòlisses milionàries que s’havien autoatorgat, en plena situació crítica de l’entitat. A canvi, totes les acusades es van comprometre a retornar els 31,6 milions que la fiscalia considerava com a apropiació indeguda. Cap a la mateixa època, quatre membres de la família Feliu (distingida nissaga d’advocats de les Illes) van aconseguir tancar els sumaris per la seva participació en les operacions immobiliàries fraudulentes –coneguts com a operació Llampec– mitjançant un únic acord extrajudicial, tot i que els casos s’estaven processant en sumaris separats en jutjats diferents de Palma. El pacte fiscal a les Illes va consolidar un modus operandi que s'ha estès com una taca d'oli. 


Una desena de casos representatius

Demetrio Carceller


El setembre de 2016, el president de la cervesera Damm, Demetrio Carceller Arce, i el seu pare, Demetrio Carceller Coll, van arribar a un acord amb la Fiscalia Anticorrupció, pel qual es reconeixien culpables de tretze delictes contra la hisenda pública per elusió continuada de pagaments dels impostos de l’IRPF, patrimoni i successions durant els anys 2003 i 2009 (exercicis anteriors investigats ja havien prescrit) a canvi del retorn de les quantitats defraudades –al voltant de 24 milions d’euros– més una pena de set anys de reclusió per al pare i de tretze mesos per al fill, ambdues substituïbles per multes de 92 milions d’euros.

Els propietaris de la cervesera Damm es van declarar culpables de tretze delictes contra la hisenda pública, i van evitar la presó pagant 92 milions

Amb aquest acord judicial, es posava fi al llarguíssim procediment penal que investigava l’activitat fiscal fraudulenta de la nissaga que ha controlat la cervesera Damm des del final de la Guerra Civil i un dels casos de frau a la hisenda de l’Estat espanyol més quantiosos perpetrat per part d’una sola família. Inicialment, el ministeri fiscal reclamava als Carceller quantitats defraudades per un valor de 73 milions, així com diversos delictes de blanqueig de capitals. En el primer cas, les quantitats van ser rebaixades i, en el segon, els delictes van ser eliminats, prèviament a la negociació amb l’advocat dels investigats.


Mercedes Daurella

És cosina de Sol Daurella Comadrán, la principal accionista actual de Coca-Cola European Partners, l’embotelladora europea més important del refresc. Mercedes també és accionista de la filial Cobega, matriu dels negocis de la família. El juny de 2017, va pactar una condemna d’un any i mig de presó i una multa d’un milió d’euros amb la fiscalia per sis delictes de frau a Hisenda entre els anys 2011 i 2013. També va reconèixer haver ocultat béns patrimonials en societats radicades a Mònaco, on assegurava que tenia la seva residència habitual, un aspecte que no ha pogut acreditar. La sanció econòmica imposada correspon al 65% de la quantitat defraudada.


Lionel Andrés Messi

El juny de 2016, el futbolista del FC Barcelona i el seu pare, Jorge Messi, van ser condemnats per l’Audiència de Barcelona a un any i mig de presó i multes de 2 milions i 1,5 milions –respectivament– per delictes fiscals, ja que es va considerar provada l’evasió de 4,1 milions d’euros, corresponents al pagament de drets d’imatge del jugador durant els exercicis 2007, 2008 i 2009, ocultats al fisc estatal mitjançant un entramat de societats. El Tribunal Suprem va confirmar la sentència de presó al futbolista i va rebaixar la del pare a 15 mesos. El cas està pendent de la resolució de l’execució de sentència. Tot i que, finalment, no hi va haver un acord extrajudicial explícit després de mesos de negociacions entre la defensa dels Messi i la fiscalia, ara, el mateix ministeri fiscal, a través d’un escrit dirigit a l’Audiència de Barcelona, ha demanat que no s’executi la condemna de presó i que aquesta sigui substituïda per penes multa de 500.000 euros atesa la falta d’antecedents i que els condemnats han acreditat haver retornat a Hisenda el total defraudat.


Javier Mascherano

El gener de 2016, el futbolista del Barça va ser condemnat a un any de presó i 815.000 euros de multa per dos delictes fiscals durant els exercicis 2011 i 2012, per ocultar les retribucions derivades dels seus drets d’imatge en societats radicades a Florida i Portugal. Mesos abans, havia arribat a un acord amb la fiscalia i l’advocacia de l’Estat mitjançant el qual el jugador es reconeixia culpable dels delictes a canvi d’una pena que no l’obligués a entrar a la presó, una multa i el retorn de les quantitats defraudades més 200.000 euros d’interessos.


Emilio Cuatrecasas

L’abril de 2014, l’aleshores soci principal del bufet d’advocats amb més facturació de l’Estat (i especialitzat, entre moltes altres branques, en assessorament fiscal) va acceptar una condemna de dos anys de presó, una multa de 2,5 milions i el retorn dels 4,1 milions d’euros que va admetre haver defraudat a Hisenda durant els exercicis 2006, 2007 i 2008. A l’escrit d’acusació pactat entre la fiscalia i l’advocat, Cuatrecasas va admetre que havia creat un entramat societari per fer passar com a despeses empresarials el que eren costos purament personals, com ara el lloguer d’un immoble del qual era propietari, diverses segones residències i una embarcació.


Gemma Montull

Els tres acusats principals del cas Palau de la Música –Fèlix Millet, Jordi Montull i la filla d’aquest, Gemma Montull– van pactar una retallada generosa de les peticions de penes a què s’enfrontaven amb el fiscal anticorrupció, Javier Sánchez Ulled, just a les portes del judici, que es va celebrar entre els mesos de març i juny passats a l’Audiència de Barcelona. En un principi, l’acord va ser segellat per Montull i la seva filla –Millet s’hi va afegir un cop iniciada la vista– i contemplava una rebaixa de la demanda d’anys de presó de 12 anys en el cas de l’antic home fort del Palau (de 27 a 14 i 8 mesos), de quasi 16 per al seu segon a la institució (de 27 a 10 i 8 mesos) i de 23 anys en el cas de l’exdirectora financera (de 26 a 3, un dels quals era substituïble per una pena multa). L’objectiu tàctic –gens dissimulat– dels advocats era aconseguir que Gemma Montull es deslliurés d’ingressar a la presó, comptant que els altres dos acusats –per l’edat avançada i per motius de salut– no hi entrarien en cap cas. A canvi, es van prestar a col·laborar amb la justícia i a admetre que part dels fons desviats del Palau eren donatius de Ferrovial que es destinaven a la Fundació CatDem, adscrita a CDC, com una forma de finançament il·lícit del partit a canvi d’adjudicacions d’obra pública per part del Govern de la Generalitat a aquesta constructora, un aspecte que havien negat en totes les seves declaracions prèvies. Fèlix Millet, Jordi Montull i Gemma Montull estaven acusats de delictes de malversació, falsedat documental i contra la hisenda pública per haver-se apropiat d’una quantitat d’uns 30 milions d’euros de la institució cultural i per haver col·laborat a desviar-ne uns 6,6 al partit de Jordi Pujol i Artur Mas. El cas està pendent de sentència.


Lluís Prenafeta i Macià Alavedra

El judici per l’afer de corrupció i tràfic d’influències conegut com a cas Pretòria s’està jutjant a l’Audiència Nacional espanyola des del mes de març passat. La vista oral va començar amb un acord entre el ministeri públic i diversos dels acusats (entre ells, els dos antics alts càrrecs de l’administració pujolista Alavedra i Prenafeta), que va fer que, durant les seves declaracions en el marc del judici, ambdós admetessin haver fet d’intermediaris en operacions urbanístiques a diversos ajuntaments del Barcelonès i el Maresme a canvi del cobrament de comissions i haver ocultat aquest lucre il·lícit al fisc (de 15 milions en el cas d’Alavedra i de 3,2 milions en el de Prenafeta). Després de les seves declaracions autoinculpatòries durant la vista, la fiscal del cas va anunciar que rebaixaria les penes de presó que es demanaven per a tots dos (que, fins aleshores, se situaven en sis anys i deu mesos) per evitar el seu empresonament.


Família Feliu

L’any 2014, els quatre germans Feliu (Josep, Miquel, Alexandre i Gabriel), membres d’una coneguda família d’advocats de Palma, van admetre la seva complicitat en diversos delictes fiscals en operacions de compravenda immobiliària de clients seus fetes a través de societats opaques radicades a l’estranger i titulades per testaferros, que ells havien dissenyat, tal com van confessar. D’aquesta manera, tots ells van veure substituïdes les peticions de presó (de fins a tres anys en algun cas) per multes. Tot i que els casos es processaven separadament en diversos jutjats de Palma, els Feliu van negociar el seu acord extrajudicial d’una tacada. Entre la clientela vip que va participar en les operacions dissenyades pel bufet de lletrats (i investigades en el que es va anomenar operació Llampec), hi havia la cantant Ana Torroja i l’actor Michael Douglas.


Josep Maria Bartomeu i Sandro Rosell

El desembre de 2016, l’Audiència de Barcelona va absoldre els dos últims presidents del FC Barcelona de dos delictes de frau fiscal vinculats al fitxatge del futbolista brasiler Neymar al FC Santos l’any 2011. La sentència –pactada mesos abans entre els advocats de les parts, la fiscalia i l’Advocacia General de l’Estat– sí que condemnava el Barça, com a institució, a pagar una multa de 5,5 milions d’euros com a culpable d’aquests delictes. Inicialment, la fiscalia demanava set anys de presó per a Rosell (que va dimitir quan va esclatar el cas, l’any 2014) i dos per a Bartomeu (actual mandatari blaugrana). L’acord judicial va generar una gran polèmica dins l’entorn blaugrana i la junta directiva va demanar que fos ratificat durant l’assemblea de socis compromissaris de l’octubre passat. Aquesta és només una de les derivades judicials del fitxatge de Neymar: actualment, Rosell, Bartomeu, Neymar, el seu pare i representant, el Barça i el FC Santos es troben a l’espera de judici a l’Audiència Nacional espanyola per un presumpte delicte d’estafa originat per una querella presentada per un grup empresarial titular de part dels drets del futbolista.


Família Carulla

L’abril de l’any 2014, cinc dels germans Carulla –hereus del hòlding alimentari Agrolimen i integrants d’una de les famílies més representatives de la burgesia catalana– van admetre haver defraudat 4.689 euros de la liquidació de l’IRPF de l’any 2006 i van acceptar una pena de vint mesos de presó (intercanviables per una pena multa de 7.200 euros) per a un dels membres del clan, Lluís Carulla, a qui la fiscalia i l’Advocacia General de l’Estat van assenyalar com a responsable i inductor de la resta de germans en l’operació fraudulenta. En virtut d’aquest acord, els Carulla es van comprometre a retornar la quantitat defraudada mitjançant la compra i la transacció d’accions d’una societat que, en realitat, ja formava part del seu grup empresarial.
 


Un homicidi amb pedigrí

Lluís Corominas és gendre del matrimoni Tous Oriol, propietari del grup de joieria i moda Tous, amb seu a Manresa. Professionalment, es dedicava a vetllar per la seguretat i la vigilància de les propietats de la família. L’any 2006, es va veure involucrat en la mort a trets d’una persona que fugia amb cotxe i que, presumptament, havia entrat a robar a la torre on vivien els seus sogres. L’any 2011, un judici amb tribunal popular el va absoldre d’homicidi en considerar que havia premut el gatell mogut per “una por insuperable”. Més endavant, el Tribunal Suprem va considerar que la sentència havia estat arbitrària i poc fonamentada i va ordenar repetir el judici. L’equip de defensa de Corominas va aconseguir que el pare i la mare de la persona morta, Sinani Gazmend, es retiressin del procediment i va pactar unes indemnitzacions, la suma de les quals no va transcendir. Finalment, el setembre de 2015, va segellar un acord amb la fiscalia de l’Audiència de Barcelona pel qual Corominas acceptava una condemna de dos anys de presó (que no ha hagut de complir) per un delicte d’homicidi imprudent. Es tracta d’un cas excepcional de delicte amb violència resolt per la via de la negociació extrajudicial.


Article publicat al número 437 de la 'Directa'

 

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades:

Togues d'or amb llicència per negociar

dimecres, 6 setembre, 2017

Fins fa uns anys, quan algun personatge influent de l’oligarquia de Barcelona creuava la porteria del número 477 de la Diagonal, normalment era per parlar amb el director de La Vangu