La seguretat, un pretext per la denegació de la ciutadania, la residència i l’asil

L’Estat expulsa moltes persones musulmanes i en rebutja l’acollida argumentant els seus suposats vincles amb presumptes xarxes d’integrisme islamista
15/12/2015

Artemio, que utilitza un nom fictici donat pel poder judicial, és un home de 38 anys d’origen sirià. Viu amb la seva dona i el seu fill a Benalmádena (Màlaga), on treballa com a autònom. Des que es va instal·lar a l’Estat espanyol el 2001, té més de 2.800 dies de feina acumulats al seu registre laboral i ha pagat tots els impostos que li pertocaven. A finals de 2012, quan va sol·licitar la nacionalitat espanyola, el Ministeri de l’Interior li va denegar la petició per “motius d’ordre públic o interès nacional”.

imatges de la manifestació contra la islamofòbia del 28 de novembre  a Barcelona  / GORKA LEIZA
Imatge de la manifestació contra la islamofòbia del 28 de novembre a Barcelona /GORKA LEIZA

 

L’informe d’Interior assenyalava que “arran de les recerques practicades en el marc de la prevenció del terrorisme de caràcter gihadista”, es constatava que Artemio havia tingut “relació amb elements radicals islamistes”. Artemio va recórrer a l’Audiència Nacional, que un any i vuit mesos més tard va reconèixer el seu dret a la nacionalitat espanyola. A la sentència, el jutge va aprofitar per recriminar l’ús genèric de la “seguretat nacional” com a motiu per denegar la nacionalitat sense donar dades objectives.

S’utilitza la idea d’una presumpta amenaça gihadista contra les persones que intenten arribar a l’Estat espanyol a través de les fronteres de Ceuta i Melilla

Antón, un altre nom fictici també atorgat pel poder judicial, va tenir menys sort. Va arribar a l’Estat espanyol des del Marroc el 1992, va treballar amb tots els papers en regla i, set anys després, es va reunir amb la seva dona i els seus fills a Vilanova i la Geltrú. Va ser una de les nou persones detingudes l’any 2006 en el marc de l’operació Chacal. La principal prova que es va presentar contra ell era un viatge a Damasc que havia fet el 2004 amb la seva dona i els seus fills. Després de passar prop de tres anys en presó preventiva i d’haver denunciat maltractaments durant la detenció i amenaces a la seva família, l’Audiència Nacional el va absoldre de tots els càrrecs el gener de 2010. Dos anys després, el Ministeri de l’Interior va rebutjar la seva sol·licitud de nacionalitat “per motius de seguretat nacional”. En aquesta ocasió, Interior sí que citava un fet objectiu: la seva imputació i absolució en el cas Chacal, així com el seu viatge a Damasc. No va fer falta res més i l’Audiència Nacional també li va denegar la nacionalitat.

“És una situació que es repeteix en diversos casos”, explica l’advocat Benet Salellas. El lletrat també recorda l’expulsió del país, malgrat les denúncies presentades al Defensor del Poble, d’una de les persones absoltes el 2005 en el judici que va succeir l’operació Dàtil de 2001 –un operatiu que va pretendre desmuntar una trama per finançar el gihadisme.

/GORKA LEIZA

 

Un altre cas similar és el de Nouh Mediouni, detingut a Saragossa per difondre propaganda relacionada amb el fonamentalisme islamista violent, que va ser absolt per falta de proves. O el de dos ciutadans txetxens i un altre home de nacionalitat turca detinguts a Cadis en el marc d’una causa semblant, que va ser arxivada un any després. Durant aquest temps, els arrestats van estar en presó preventiva i, després, van ser expulsats del país pel fet de no tenir la documentació en regla.

Segons José Palazón, de l’associació Prodein, “s’utilitza aquest argument per criminalitzar l’immigrant i justificar les polítiques migratòries que es duen a terme”

Dels 480 resultats que surten quan es busca la paraula islàmic al cercador de resolucions de l’Audiència Nacional, almenys 411 estan relacionats amb recursos contra denegacions de l’estatut d’asil o refugiat per part del Ministeri de l’Interior. En 383 d’aquests casos, l’Audiència Nacional reafirma la denegació de l’acolliment.

En gran part, la majoria de gent afectada per les resolucions de la justícia espanyola fuig de l’integrisme islàmic i és originària d’Algèria o Nigèria, però ni l’administració ni l’Audiència Nacional reconeixen la seva situació de perill. A la vegada, s’usa la idea d’una presumpta amenaça gihadista contra les persones que intenten arribar al país a través de Ceuta i Melilla. “És un argument que s’utilitza per criminalitzar l’immigrant i justificar les polítiques migratòries que es duen a terme”, afirma José Palazón, de l’associació Prodein, activa a Melilla.

 

--------------------------

La ‘radicalització exprés’, un terme recurrent

El Ministeri de Defensa i els cossos policials apunten el risc que la ciutadania faci conversions ràpides cap a la violència armada. Per a l’antropòleg Jordi Moreras, es tracta d’una etiqueta “sense gaire fonament analític”

El concepte radicalització exprés va començar a inundar els mitjans de comunicació el mes d’octubre passat, quan el Ministeri de Defensa va citar un informe de l’Instituto Nacional de Estudios Estratégicos (IEEE) per alertar de la propagació d’aquest fenomen a l’Estat espanyol. També és una justificació utilitzada constantment pel Ministeri de l’Interior. “No sé com poden establir terminis (de radicalització) en un procés que encara no s’acaba d’entendre”, apunta l’antropòleg Jordi Moreras. Aquest investigador comenta que, quan repassa la bibliografia occidental en relació amb els estudis sobre radicalització, “a tots s’acaba trobant una frase molt mediàtica per justificar que estem davant d’alguna cosa nova, però, en el fons, són titulars que no tenen gaire fonament analític”.

Un centenar de persones es va concentrar a Barcelona el 12 de desembre, dia contra la islamofòbia / BRAIS G: ROUCO
Un centenar de persones es va concentrar a Barcelona el 12 de desembre, dia contra la islamofòbia / BRAIS G. ROUCO

 

Segons l’informe de l’IEEE, la radicalització exprés “és un fenomen que tots els experts coincideixen a relacionar estretament amb les xarxes socials i la circulació de les imatges de violència impactants que difon el gihadisme a través dels espais virtuals més concorreguts”. “És com si, pel fet de veure un vídeo, quedessis mentalment atrapat; però no s’ha estudiat quin tipus d’efectes provoca el consum de vídeos gihadistes en una persona predisposada”, explica Jordi Moreras. L’antropòleg també observa que el concepte de radicalització que s’usa estableix un perfil que inclou origen, religió, tradició musulmana o frustració cap a Occident. “Aquesta idea és la que més em preocupa: és com si es donés per descomptat que hi ha una determinada gent que té una predisposició natural per radicalitzar-se”.

L’investigador explica que les disset definicions de radicalització que ha pogut trobar a la literatura acadèmica i els informes policials i de seguretat durant els últims dos anys són una espècie de poti-poti. “Ara, ja sembla que queda clar que no hi ha aquesta ‘cosa psicològica profunda’, sinó que és més aviat una qüestió social. Amb tot, encara no podem entendre en quina mesura afecta el fet de ser jove, de família migrant o musulmà, però si poséssim matisos, es perdrien molts grans titulars”, conclou Morera.

L’ús de la paraula ‘gihad’

Gihad, en àrab, vol dir esforç i el seu significat real no té relació directa amb l’activitat de grups armats de caire integrista. Tanmateix, el terme és utilitzat per definir les accions de l’islamisme fonamentalista tant per la gran majoria de mitjans de comunicació públics i privats occidentals com per part dels cossos de seguretat estatals. Recentment, mitjans de comunicació com Al-Jazira han establert al seu llibre d’estil que fer al·lusió als termes gihad o gihadisme per tipificar organitzacions com Estat Islàmic o Al-Qaida és inadequat.

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: