‘Sensellarisme’: la cara més crua de l’exclusió residencial

Des dels mitjans de comunicació i algunes institucions, les persones sense sostre o sense llar tendeixen a ser tractades com si tinguessin una patologia social. S’obvia el problema estructural de la dificultat per accedir a habitatges
26/01/2016

Les persones que viuen i passen la nit al carrer són la cara més visible i més crua de la pobresa urbana. L’estereotip del pòtol, el rodamón sense ofici ni benefici víctima del les seves males decisions, encara pesa. Els apel·latius despectius tracen una línia divisòria que separa la gent amb una vida normalitzada i les persones excloses que van d’un recurs social a un altre, sense accedir a allò que defineix un estil de vida acceptat per la societat majoritària: una ocupació i, sobretot, un habitatge.

La majoria de les persones sense llar són homes, però les dones també pateixen aquesta situació amb dinàmiques pròpies i sovint més ocultes  /JUAN LEMUS
La majoria de les persones sense llar són homes, però les dones també pateixen aquesta situació amb dinàmiques pròpies i sovint més ocultes  /JUAN LEMUS

 

Una part de la recerca acadèmica ha volgut establir característiques pròpies de les persones sense sostre per construir objectes d’intervenció social. Des de l’àmbit periodístic i comunicatiu, és habitual traçar perfils que només serveixen per perpetuar els estereotips. Reproduir que una part d’aquestes persones són homes de mitjana edat amb problemes de salut mental o addiccions, que els estrangers ja són majoria, exclou la gran diversitat de situacions que porten cap al sensellarisme de l’imaginari hegemònic. Certament, la majoria són homes, però el sensellarisme femení és un problema social de primer ordre que segueix dinàmiques pròpies i, massa sovint, ocultes i ignorades.

La dispersió d’edats és enorme. Hi ha joves que tot just acaben d’arribar a la majoria d’edat, que han trencat amb la llar materna i han acabat al carrer després de successius fracassos a l’hora de trobar un sustent econòmic i estabilitat residencial. També hi ha persones de més de seixanta anys que s’han quedat sense habitatge després de la defunció dels seus pares i la impossibilitat de subrogar un contracte de lloguer de renda antiga. Hi ha estrangers que, després d’enfrontar-se a la cruesa d’un viatge interminable ple de tanques i de situacions violentes, lluiten contra les fronteres no físiques, quotidianes, que afronta qui no té papers ni accés al mercat laboral…

Des dels mitjans de comunicació i algunes institucions, les persones sense sostre o sense llar tendeixen a ser tractades com si tinguessin una patologia social. S’obvia el problema estructural de la dificultat per accedir a habitatges

Les trajectòries que poden portar a l’exclusió residencial i a viure al carrer són tantes i tan variades que parlar de les persones sense sostre com un col·lectiu amb trets comuns constitueix una simplificació estigmatitzadora. I amaga una obvietat: el sensellarisme és una situació que es produeix a conseqüència de la impossibilitat d’accedir a un habitatge. El que tenen en comú les persones sense llar és que no tenen llar. L’exclusió residencial es manifesta en un continu de situacions, la més dura de les quals és, possiblement, la vida al carrer. Les persones sense sostre, que fan vida les 24 hores a l’espai públic, són la part més visible del sensellarisme, però no l’única. L’exclusió residencial es manifesta en diferents intensitats en funció de la relació de les persones amb l’espai de què disposen per la seva vida personal. Qui viu en un centre residencial de serveis socials, una llar d’acollida o un espai sense condicions d’habitabilitat disposa d’un sostre, però no pas d’una llar.

Categories de l’exclusió residencial

Per facilitar l’anàlisi de l’exclusió residencial, la Federació Europea d’Organitzacions Nacionals que Treballen per les Persones Sense Llar (FEANTSA) proposa una classificació de les situacions de privació d’habitatge. La identificació de diferents intensitats d’exclusió pretén trencar amb la distinció clàssica entre la societat majoritària que disposa d’un sostre i les persones que pernocten al carrer o a albergs i no tenen llar. El plantejament és que l’accés a l’habitatge té tres dimensions: des del punt de vista físic, consisteix a disposar d’un espai adequat que pertany exclusivament a una persona i a la seva família; des del punt de vista social, és disposar d’un espai de privacitat per gaudir de les relacions socials, i, des del punt de vista jurídic, consisteix a disposar d’un títol de propietat o d’un contracte d’arrendament.

Parlar de les persones sense sostre com un col·lectiu amb trets comuns, quan inclou casuístiques molt diferents, constitueix una simplificació estigmatitzadora

En funció d’aquestes condicions, es defineixen quatre situacions o categories de persones sense llar. En primer lloc, trobem les sense sostre, que no disposen d’un espai físic per viure. Després, les que no tenen habitatge, que pernocten en equipaments públics o d’entitats socials, sense condicions de privacitat i dels quals l’ocupant no té la titularitat legal. En tercer lloc, les que disposen d’un habitatge insegur, on la persona no pot desenvolupar la seva vida privada perquè no té permís legal per utilitzar l’allotjament. Finalment, hi ha les persones que desenvolupen la seva vida en un habitatge inadequat, amb permís legal d’utilització i del qual ostenten la propietat, però amb incomoditats derivades d’unes condicions deteriorades.

Dades de realitats diverses

Malauradament, es fa molt difícil saber quantes persones han de dormir al carrer cada nit a Catalunya. No hi ha fonts fiables ni xifres oficials. Al conjunt de l’Estat espanyol, només es recullen dades de les persones ateses en equipaments d’acollida i d’higiene, a través d’una enquesta de l’Institut Nacional d’Estadística que únicament s’ha fet en dues ocasions (2005 i 2012). Les grans oblidades de les ciutats, les persones que queden fora dels circuits d’atenció, no consten enlloc. Tampoc no es recull la complexa realitat de qui viu la precarietat habitacional de portes endins: molts milers de persones que construeixen quelcom similar a una llar en edificis abandonats o assentaments urbans irregulars, que viuen en pensions o habitacions rellogades sense cap garantia d’estabilitat o que conviuen amb diversos nuclis familiars en un grapat de metres quadrats.

És molt difícil saber quantes persones dormen al carrer a Catalunya. Només es recullen dades de les que són ateses en equipaments, les que no hi acudeixen, no consten enlloc

Malgrat les mancances, les dades d’aquestes enquestes poden servir per trencar alguns tòpics i il·lustrar alguns canvis socials en les característiques de les persones que s’apropen als albergs i els serveis de menjador i dutxa. Per esmentar només alguns aspectes, el 45% de les persones enquestades atribueixen la seva situació al fet d’haver perdut un lloc de treball, el 60% tenen estudis secundaris o superiors, un 46% són persones estrangeres i un 22% busquen ocupació des de fa més d’un any.

/GERARD CASADEVALL
/GERARD CASADEVALL

 

Si ens volem aproximar a la realitat de les persones sense llar, les dades més consistents en l’àmbit català són les de la ciutat de Barcelona, on la Xarxa d’Atenció a les Persones Sense Llar publica estudis des de l’any 2008 i una diagnosi bianual des de 2011. Segons el darrer informe de la xarxa a Barcelona, la nit de l’11 al 12 de març, es quantificaven 2.799 persones sense llar: s’estima que 693 dormien al ras, 434 en assentaments irregulars (segons fonts de l’Ajuntament de Barcelona) i 1.672 eren ateses pels recursos residencials públics i privats de la ciutat. El primer dels informes, el de 2008, estimava el nombre en 2.017 persones. L’informe adverteix que l’increment registrat durant aquest període de crisi seria molt més elevat si poguéssim considerar totes les formes d’exclusió residencial. També s’avisa que les entitats i els serveis socials sostenen moltes situacions familiars a través del reallotjament a pensions i habitacions o en nous recursos que no es consideren equipaments, però que frenen la caiguda al carrer de milers de famílies i persones.

‘Treure els pobres del carrer’

Es difícil trobar algú que no consideri desitjable deixar de veure persones dormint als carrers de Barcelona i d’altres ciutats catalanes. Davant la presència persistent d’una persona dormint en un portal, en un banc o en un caixer automàtic, és habitual que veïns i veïnes reaccionin trucant a la Guàrdia Urbana, el Servei d’Emergències Mèdiques, l’Ajuntament o alguna entitat social. S’assumeix que és responsabilitat de l’administració treure els pobres del carrer, en lloc de debatre sobre l’accés a l’habitatge o a uns ingressos garantits. És freqüent demanar més albergs i més dispositius d’intervenció a la via pública (ja siguin educadores socials o agents de policia) per treure les habitants inapropiades de les zones més cotitzades i visibles de la ciutat.

Les dades recollides tenen moltes mancances, però trenquen alguns tòpics: el 60% tenen estudis secundaris i superiors i un 22% busquen ocupació des de fa més d’un any

Ja sigui per compassió o perquè la seva presència resulta una molèstia, el sensellarisme preocupa quan s’evidencia a l’espai públic en les seves formes més dures. Romandre al carrer sense consumir, sense concretar un desplaçament o sense desenvolupar una activitat productiva constitueix una font de conflicte en un espai urbà pensat per al benefici econòmic. La ideologia del civisme, que traça les línies de la normalitat, situa les persones sense sostre fora dels límits d’allò acceptable. Els veïns i les veïnes que sí que inscriuen les seves vides en el marc de la normalitat cívica acaben demanant que algú les retiri de la vista. Ja sigui perquè se senten agredides pel seu incivisme, ja sigui per compassió, s’exigeix a les autoritats que se les emportin del carrer, fins i tot contra la seva voluntat. Unes consideren que es tracta d’individus de risc, altres que són individus en risc, però, al capdavall, s’oblida que qui dorm en un alberg té un sostre (temporal), però continua sense tenir una llar.

La vida al carrer  és la manifestació més dura de les diferents tipologies d’exclusió residencial /JUAN LEMUS
La vida al carrer  és la manifestació més dura de les diferents tipologies d’exclusió residencial /JUAN LEMUS

 

Viure al carrer no és una patologia social

Reduir el problema del sensellarisme a la seva expressió al carrer i tractar les persones que el pateixen com si tinguessin una patologia social necessitada d’un tractament facilita que es donin per bones suposades solucions que només són mesures d’higienisme urbà. L’acollida d’emergència en albergs pot establir un vincle amb els serveis socials que permeti trobar-hi suport, però, quan s’acumulen fracassos i frustracions, es redueix la probabilitat de recuperació de l’autonomia personal. La falta d’oportunitats d’accés a un habitatge estable fa que la situació d’una part de les poblacions de persones sense sostre de les ciutats occidentals es cronifiqui, alternant temporades al carrer amb temporades en albergs i centres d’acollida.

El cas de Nova York

A principis de l’any 2016, l’alcalde de Nova York admetia el fracàs de la política d’ampliació de places als albergs per acabar amb el sensellarisme. Segons els col·lectius de suport i les entitats socials, a la ciutat nord-americana, cada nit, 58.000 persones dormen al carrer o en albergs. Si la xifra no ha parat d’augmentar no és únicament per les dinàmiques globals d’empobriment i polarització social, sinó també perquè combatre l’exclusió residencial requereix polítiques d’habitatge i de garantia de rendes, no sols ampliacions massives dels albergs.

Per refer la vida després de l’impacte d’haver viscut al carrer, cal estabilitat econòmica, habitacional i emocional. D’aquí el bon resultat de les polítiques orientades a proporcionar habitatge estable com a primer punt del procés d’acompanyament social. Sota l’etiqueta housing first, s’abandona la idea que l’habitatge autònom és el colofó d’un procés d’inclusió monitoritzat per professionals.

 

---------------------------

Definició de ‘sensellarisme’

A l’entorn anglòfon, es parla de homlessness per descriure la situació d’estar sense llar. Tradicionalment, s’ha considerat que la gent sense sostre o sense llar era un col·lectiu amb característiques pròpies (malaltia mental, alcoholisme, drogodependències, estil de vida no adaptat). Tot plegat classifica les persones que viuen una situació com si fossin persones desviades.

Parlar de la situació, el sensellarisme, en lloc de parlar de les persones sense llar reforça que no es tracta d’un grup. L’únic que tenen en comú és la seva exclusió residencial. D’altra banda, si s’utilitza l’exclusió residencial per descriure la situació, el debat s’acostuma a centrar en els desnonaments sense tenir en compte les persones que mai no han arribat a tenir un habitatge o estan literalment al carrer. La paraula és una opció acadèmica, però també política: per evitar l’estigma i afirmar que es vol lluitar contra el sensellarisme i no pas contra les persones sense llar.

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: