Ser estranger a les presons catalanes

20/10/2015

Recollim quatre testimonis reals de migrants reclosos a Catalunya. Hem modificat els noms per respectar la confidencialitat dels entrevistats. L'il·lustrador Ricardo Hermida (Sr. Plastiko) ha elaborat quatre dibuixos que representen les persones amb qui parlem. 

/ Sr. Plástiko

 

Abdul | 53 anys, L’Iraq

Fa 21 anys que va fugir del seu país juntament amb la seva esposa i les seves dues filles. No li agrada parlar de l’inici del llarg camí que el va portar a instal·lar-se a Barcelona, només remarca que havia de treure les nenes d’allà com fos. El viatge i els intents d’establir-se i començar una nova vida a diferents llocs van consumir els estalvis que havien acumulat amb les seves ocupacions, ell com a tècnic de logística i ella com a infermera. De poc van servir els títols acadèmics o l’experiència professional a Europa.

Un cop a Barcelona, Abdul va trobar una ocupació en un petit supermercat del barri Gòtic. Sobrevivien amb menys de 700 euros mensuals amb l’esperança que la seva dona aconseguiria trobar una feina i podrien sortir de l’habitació de lloguer on s’estaven tots quatre. Després de dos anys, la situació s’havia convertit en un carreró sense sortida.

Ara, està complint una pena de sis anys de presó per diverses condemnes de robatori després de professionalitzar-se com a carterista: “Va arribar un moment en què poder donar un futur a les nenes requeria uns ingressos dignes. Vam poder-nos traslladar a un pis i elles van poder anar a l’escola sense avergonyir-se de la seva família i del forat on estàvem ficats”.

Ara, la preocupació d’Abdul és que l’expulsin del país: “Mai no he aconseguit que ens reconeguin la condició de refugiats...Vaig perdre el permís de treball i de residència... Però la meva família està establerta aquí i, d’aquí dos anys, s’haurà acabat la condemna. No vull pagar dos cops pels robatoris”.

 

 

Moha | 27 anys, El Marroc

Nascut a Tetuan, es va establir a Tarragona amb la seva família quan tenia cinc anys. Després de treballar molt dur, el seu pare i la seva mare van estalviar prou per engegar un petit negoci de transport. Ell reconeix que, al contrari del seu germà i la seva germana, sempre va ser un nen amb poc interès per l’escola i que donava força problemes.

Va començar a ajudar el seu pare al negoci i a rebre un salari i, segons explica, tenir diners a la cartera i les males companyies el van portar a buscar-se problemes: “Ja saps... tens diners, ganes de festa i de provar-ho tot”.

Després de diversos delictes de possessió de drogues i d’una condemna suspesa per robar un cotxe durant una nit de festa, Moha i els seus amics van entrar a una casa buida d’una zona residencial: “No era tant per fer negoci amb el que ens emportéssim com per continuar la festa... Va ser un joc estúpid. Vam seguir bevent a dins i ens vam endur poques coses (...) No érem professionals i, lògicament, ens van enxampar”.

Moha haurà de complir set anys per tot plegat. En porta cinc i li agradaria gaudir de permisos i aspirar al tercer grau, però, de moment, les seves peticions han estat rebutjades per la seva condició d’estranger: “Diuen que hi ha risc de fuga perquè no estic arrelat! És absurd! Tota la meva família està establerta a Tarragona!”, afirma.

 

 

 

Seuan | 7 anys a Catalunya, originari del Senegal

Seuan va arribar del Senegal l’any 2009 per treballar a la recollida de fruita. En finalitzar la temporada, va intentar establir-se a Barcelona. No va trobar cap font d’ingressos fora de la recollida de ferralla i algunes feines sense contracte a la construcció. A través d’un amic, va començar a traficar amb petites quantitats de cocaïna i haixix. Ara, compleix una pena de vuit anys per diversos delictes contra la salut pública. No li va agafar per sorpresa: “Des que vaig arribar, la policia m’atura sovint pel carrer. Quan vaig començar amb aquest negoci, era qüestió de temps que m’agafessin”.

El negoci de les drogues li suposava una font d’ingressos suficient per viure i per enviar diners a casa, però no per estalviar. Després dels primers mesos de presó preventiva, Seuan ja no disposava de diners estalviats ni de cap font d’ingressos. Actualment, compleix condemna en situació d’indigència carcerària i espera poder treballar als tallers ocupacionals per disposar d’entre 100 i 200 euros al mes: “Amb el lot higiènic que ens donen cada tres mesos no n’hi ha prou. No m’arriba el gel de dutxa ni el paper higiènic ni el material per afaitar-me… He de demanar favors constantment… Favors que s’acaben pagant amb interessos”.

Aconseguir una feina als tallers li genera sentiments contradictoris: “Clar que vull treballar i guanyar alguns diners… però, aquí, es critica molt que, als africans, ens donin feina abans que als d’aquí. Ho fan perquè no tenim família que ens ajudi des de fora, però després hem d’aguantar molts comentaris racistes. (...) Es pensen que això de les feines és com una cua i que et toca quan et toca… però són els professionals els que decideixen a qui li toca (...) A més, molta gent d’aquí no vol treballar mitja jornada en feines repetitives per 100 euros mensuals i ho deixa”.

 

 

Adrián | 18 anys a Catalunya, originari de Romania

L’Adrián ja ha complert cinc dels set anys de condemna que li va imposar el jutge per diversos delictes de robatori. Va arribar de Romania fa divuit anys amb la seva esposa; va deixar els seus dos fills petits allà. Després de perdre la feina a la construcció i passar dos anys sense cap font d’ingressos, va iniciar la seva relació amb un grup que robava domicilis i vehicles.

Adrián afirma que sabia perfectament com acabaria la seva activitat delictiva i es pren la condemna amb resignació. Els darrers temps, però, es troba molt baix d’ànims. Ha seguit les indicacions de la junta de tractament, no acumula cap expedient sancionador, però se li estan denegant totes les peticions de permís que està cursant. “Alguns companys ja m’havien avisat. Si ets estranger, pagues la condemna a pols, no hi ha permisos ni tercer grau”, explica.

La seva sensació d’aïllament també s’ha accentuat per la tornada de la seva esposa a Romania. Fa dos anys que ella havia perdut la feina que li permetia pagar una habitació i tenir prou ingressos per enviar diners pel manteniment dels seus fills; finalment, va decidir marxar. L’Adrián fa més d’un any que no rep cap visita.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: