Internacional

Síria, memòria en conflicte

La revolta de 2011 va permetre revitalitzar un relat històric col·lectiu fins llavors en letargia a Síria, però la militarització, el mig milió de morts i la victòria d’Al-Assad l’amenacen de nou
Bar Riwaq de Beirut. Els dos nois asseguts a la terrassa són Ghiath Al-Haddad i Amr Kokash
Jaume Serra

L’artista Sana Yazigi defensa que la data que va marcar l’inici de la revolució a Síria no és el març de 2011 sinó un mes abans. Segons relata, a principis de febrer d’aquell any, un policia va assaltar un venedor al mercat de Harika, a Damasc. Va ser llavors quan, espontàniament, una munió de gent es va concentrar tot cridant: “Lladres!”. Al cap de poc, però, va aparèixer el ministre de l’Interior i, mentre sortia del seu cotxe, va exclamar: “Això és una protesta? Us hauria de fer vergonya!”. La mateixa gent que, poc abans, bramava indignada contra la corrupció policial va començar a cantar eslògans a favor del règim.

Un mes després, a Daraa, van esclatar les manifestacions que suposarien l’inici simbòlic de la revolta siriana. Més enllà d’una data o una altra, l’anècdota de Yazigi mostra una memòria col·lectiva en construcció, fruit del xoc de dialèctiques, experiències i records. La memòria no és, o no hauria de ser, estàtica.

“El mig segle precedent a la revolta es pot descriure com un forat negre de memòria. El control del règim baasista sobre l’espai públic era absolut i, en general, no va ser qüestionat”, recorda Yazan Badran

Tanmateix, segons recorda Yazan Badran, a la Síria on ell va créixer, ho era. Actualment investigador en temes de mitjans de comunicació a Brussel·les, descriu aquell país com un “regne de silenci” en què les pròpies vivències quedaven enterrades en l’esfera familiar: “El mig segle precedent a la revolta es pot descriure com un forat negre de memòria. El control del règim baasista sobre l’espai públic era absolut i, en general, no va ser qüestionat”. Així, explica: “No hi havia plataformes o espais per crear narratives globals o fins i tot divergents. La formació de la memòria col·lectiva del país va esdevenir una funció estàtica de l’Estat més que un procés orgànic per part de la ciutadania”.

El documentalista Saed al-Batal també recorda un país callat. I rememora el dia que, encara essent un infant, va sortir de casa decidit a fotografiar ocells al seu Tartous natal. Va ser aturat per policies fins a tres vegades i, després d’una d’aquestes aturades, va acabar a la comissaria, on van revisar les fotos que havia pres. “Els pocs testimonis que tenim de narratives diferents a la del règim, generalment, són escrits”, assegura. “Hi ha molt poques imatges. Per exemple, de la revolta i posterior massacre de Hama (el 1982), no en tenim més d’unes dotzenes de fotos i és un miracle que existeixin”.

Tot i que, abans de la guerra, Síria es considerava oficialment socialista, estava implementant tot tipus de polítiques neoliberals que havien alienat grans segments socials

La liberalització econòmica del règim, a partir de l’any 2000, va comportar una mínima obertura en l’àmbit de les llibertats, però no va ser fins que es va produir l’aixecament de 2011 que els murs de silenci van saltar pels aires. Segons Badran, diversos elements van contribuir a fer-ho possible: “El col·lapse de la presència material de l’Estat, el col·lapse de les barreres psicològiques de la gent, la presència de les noves tecnologies” i un context regional que ho afavoria; i també intern: “La narrativa de l’Estat sirià havia esdevingut tan fràgil i rebatible que va ser molt fàcil abatre-la. Es tractava d’un Estat que, oficialment, encara era socialista, però que estava implementant tot tipus de polítiques neoliberals que havien alienat grans segments socials. Hi havia milions de persones vivint als marges. En molts aspectes, les narratives de l’Estat presentaven contradiccions irreconciliables”.

Arran de l’esclat del març de 2011, la gent va sortir a manifestar-se. I, un cop al carrer, res no impedia confrontar les pròpies experiències per “omplir mig segle buit de memòria”, en paraules de Badran. Entre elles, la reconstrucció dels episodis més traumàtics d’aquells 40 anys, com els fets de Hama o la participació siriana a la guerra del Líban. “Un corpus creixent de literatura va començar a centrar-se en la recerca, la difusió i la conservació d’unes experiències fins llavors parcials i personals per aglutinar-les en una imatge més coherent i plena de matisos. En un intent de reivindicar una narrativa pròpia, l’aixecament va donar als sirians la possibilitat de tornar a examinar la seva història oficial i, en cert sentit, a reescriure-la”.

Bar Riwaq de Beirut. Els dos nois asseguts a la terrassa són Ghiath Al-Haddad i Amr Kokash / Oriol Andrés



“La revolució va crear un espai per a l’enginy que a nosaltres, els sirians, ens ha sorprès (...) I ens preguntem: on era tot aquest talent per la sàtira, l’art i la innovació?”, llegim a la web The Creative Memory of the Syrian Revolution, tota una declaració de principis. Aquest projecte, encapçalat per Sana Yazigi, recopila les expressions artístiques i intel·lectuals que van començar a construir les noves narratives alternatives en un gran arxiu online.

“La revolució va crear persones noves i, per tant, també una nova memòria. Va trencar l’aïllament. I les noves tecnologies ens van permetre compartir les nostres experiències amb gent de tot el món”, reflexiona Ghiath al-Haddad, assegut a la terrassa del Riwaq, un bar obert a Beirut fa pocs mesos per un col·lectiu de persones sirianes a l’exili, forçat o voluntari. “És un espai alliberat, un lloc on compartir experiències, un moviment social”, complementa Amr Kokash.


Militarització creixent

Tant l’un com l’altre van decidir marxar de Síria després dels atacs químics de l’agost de 2013 i la posterior amenaça d’atac per part dels EUA. Ja feia més d’un any que la militarització del conflicte incrementava ràpidament. “Arribats a aquell punt, la cosa estava esdevenint molt gran i vaig sentir que no hi podia continuar participant. Vaig decidir anar-me’n”, explica Kokash.

Saed al-Batal també es va convèncer, a finals de 2012, que la via militar no duia enlloc: “En certa manera, estava molt decebut: primer, del règim; després, dels països de la regió; després, del món en general. Arribat a un punt de depressió en què havia perdut l’esperança en la humanitat i necessitava aferrar-me a quelcom per tirar endavant, em vaig centrar en els infants que havien de néixer. Vaig decidir seguir preservant la memòria per ells”. Així doncs, Al-Batal va continuar documentant la vida a la zona alliberada i assetjada de l’est de Douma fins que en va marxar el 2015.

Arran de l’esclat de 2011, la gent va reconstruir episodis traumàtics com els fets de Hama o la participació siriana a la guerra del Líban per “omplir mig segle buit de memòria”

Mentrestant, la lògica militar s’havia apoderat del conflicte sirià i les seves narratives tant a nivell intern com internacional. “La societat civil siriana era molt dèbil i el moviment que va sortir de l’aixecament estava molt fragmentat. La tecnologia, que al principi va contribuir a la revolta, també va facilitar una fragmentació pública i l’individualisme polític”, analitza l’investigador Yazan Badran. “El caos, la guerra i l’absència de llei van generar un entorn perfecte per al sorgiment d’ideologies nihilistes: a una banda de l’espectre, Estat Islàmic; a l’altra, el règim”.

A més, Badran es mostra crític amb el paper dels mitjans internacionals: “La gravetat d’aquesta narrativa armada no és només que se centra en allò militar, sinó que, a més, deshistoritza el conflicte. Ja no es mira una determinada batalla, un grup, un esdeveniment o una ideologia en el seu marc històric, sinó que es descontextualitza i es porta al context local propi”.

Com reflexionava en un article recent l’activista Loubna Mrie arran de la victòria del règim sobre l’est d’Alep: “Als mitjans de comunicació i les xarxes socials, sovint em trobo amb una narrativa –difosa pels seguidors més ardents del règim sirià, però també per aquells que reconeixen el seu caràcter opressiu– que defensa que el règim d’Al-Assad està lliurant una guerra contra les organitzacions estil Al-Qaida, diabòliques i extremistes (...) Sovint, Alep es retrata com l’epicentre de la insurgència gihadista alliberada per l’exèrcit nacional (...) Aquesta narrativa és especialment frustrant, ja que ignora completament la història de l’Alep revolucionari. Hi ha molts activistes contra el govern, posteriorment detinguts i segrestats pels grups extremistes, a qui es deixa fora”.

_____________________________

Qui escriurà la història recent?

“Molts sirians que ens dediquem a temes culturals i de mitjans tenim una doble preocupació”, reconeix Badran. “D’una banda, tenim por d’oblidar, de no saber què va passar durant els 40 anys passats. L’altra preocupació és que s’oblidi allò que està succeint ara. Si el guanyador (per dir-ho d’alguna manera) és el règim d’Al-Assad, aconseguirà reescriure amb èxit la història dels darrers cinc anys? Què podem fer per resistir, organitzar-nos, crear narratives coherents del que ha passat i protegir-les de qualsevol poder polític que vingui en el futur? No és només el règim, també hi ha els grups radicals”.

Saed al-Batal alberga esperances: “El vell règim, tal com el vam conèixer, no tornarà mai; va perdre el 2011. Ara, simplement intenta imposar tant dolor com sigui possible. Ens volen posar de nou a la granja de xais. Però la gent ha canviat, fins i tot a la zona controlada pel govern. Per això el règim té tanta por de la pau. Si estem un temps sense violència, al cap d’un o dos anys, la gent començarà a discutir i a qüestionar l’autoritat del règim”.

Tant Al-Batal com Badran, a més, posen l’accent en l’enorme diàspora siriana a la regió i a Europa com una font de resistència cultural. És així com Ghiath al-Haddad i Amr Kokash es plantegen l’experiència del Riwaq. A diferència d’Al-Batal, ells tenen confiança en un futur retorn: “Som aquí, al Líban, prop de Síria, perquè, si en qualsevol moment surt l’oportunitat de tornar, ens hi puguem traslladar ràpidament amb totes aquestes idees i reflexions que hem recollit a l’estranger. Quan tornem, no ho farem com a individus sinó amb la força d’aquest espai creat”. “Acostumàvem a ser un país tancat i monocrom. Passi el que passi, és impossible que ho tornem a ser”, rebla Al-Batal.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades:

El país dels tres micos savis

dimarts, 7 març, 2017

L’escriptor anglès John Dryden va escriure: “Els errors floten com la palla a la superfície; qui vulgui buscar les perles, caldrà que s’hi submergeixi”.