Impressions

La sobirania de la memòria

15/09/2017

No sabia com descriure-ho. Però ho vaig tornar a sentir als camps de genocidi de Cambodja, abatut, com un càntir que ha vessat a borbolls. De sobte, em vaig adonar que ja havia tingut eixa sensació abans i començava a entendre-la, com l’ull que s’acostuma a la claredat després de la foscor.

Em recorde escoltant als iaios parlar de la guerra, amb una nosa reverberant a la boca de l’estómac que es convertí en una mena de brunzit elèctric quan, anys més tard, el Cala, la Dolors, la Marta i la Joana em van assenyalar els camps d'Argelers des dels repetidors de France Télévisions.

Però fou després, en un viatge als memorials de Xile, l’Uruguai i Argentina quan el xiuxiueig es va fer més intens, com un tinnitus després d'una explosió.

Ara, amb l’aparell d'audioguia de Choeung Ek penjat al coll, caminava en silenci davant de l’Arbre del Genocidi. Rebia aquell nom -funestament eloqüent- perquè un camperol va descobrir-hi, al davant, una fossa comuna de mares a través dels reveladors fragments de cranis de bebè trobats a la seua escorça. La freqüència de l'obscuritat em va travessar com una arrapada a l’interior.

Un país que ignora selectivament és una societat amb un escotoma moral, i és per això que necessitem tindre accés públic al coneixement

El filòsof nord-americà d’origen castellà George Santayana va escriure: "Those who cannot remember the past are condemned to repeat it". Malauradament, els estats on actualment està -valga’m la redundància- el nostre país, estan consagrats a inocular la metzina de l’omissió, perquè aquest és l'instrument de l’elit vencedora allà on el continu de la seua presència al poder no ha estat corregit per cap ruptura: A penes tenim espais dedicats a l’antídot contra l’oblit. Un país que ignora selectivament és una societat amb un escotoma moral, i és per això que necessitem tindre accés públic al coneixement. Estem obligats a guanyar també la sobirania mnemònica, aquella relativa a la memòria.

Un espai de memòria no és on hi ha una placa, és on hi ha memòria. I aquesta no està sempre en un lloc físic: Hi ha documentals que ens recordaran el 4F o l’accident de la Línia 1, poemes sobre el setge de Sarajevo, cançons que parlaran de Guillem Agulló o de la massacre de Vitòria el 1976, fins i tot, recreacions simbòliques, com el jardí de les roses, que ens evocaran les dones desaparegudes a Villa Grimaldi, o pintures, fotografies...

Un memorial no pertany al país on s’hi troba, pertany a la humanitat: A l’encreuament de la quarta amb Water Street de Charlottesville pensaràs en La Rambla de Barcelona

Una professora amb els seus alumnes -siguen d'on siguen- creen un espai de rememoració quan visiten l’escultura de les sabates al Passeig del Danubi a Budapest i parlen de la Xoà, o mentre caminen entre les ruïnes de les poblacions massacrades durant la Nakba, o quan van a veure l’obra de teatre “Hate Radio” sobre l’Itsembabwoko ruandès, fins i tot davant del quadre de Felip V, cap per avall, a Xàtiva.

Un memorial no pertany al país on s’hi troba, pertany a la humanitat: A l’encreuament de la quarta amb Water Street de Charlottesville pensaràs en La Rambla de Barcelona, a es Campament de Formentera ploraràs Mauthausen, als bucs de tortura de l’ESMA -a Buenos Aires- recordaràs l’Operació Garzón, amb Selim Serhêd escoltaràs a Víctor Jara, a la comissaria de Via Laietana veuràs la DINA xilena, a Idomeni patiràs Argelers, amb el Prestige Fukushima, a Alepo sentiràs Gernika...

Com deia Benedetti, fins i tot "el olvido està lleno de memoria". Les arquitectes xilenes Macarena Silva i Fernanda Rojas parlen de «llocs desapareguts» explicant com l’urbanisme pot silenciar un emplaçament amb la demolició, el desconeixement, l’aïllament, l’apropiació, l’ocultació o, per exemple, amb la simulació, com quan el pinochetisme va canviar el número del carrer de Londres 38 per Londres 40 amb voluntat d’esborrar la denominació d’aquest centre de detenció i tortura. De manera semblant com la franquícia del PP al País Valencià va canviar el nom de l’estació de Jesús, a la línia 1 del metro de València, pel de Joaquim Sorolla amb la intenció d’impedir l’accés públic a la memòria de l’accident de metro més greu de la nostra història.

Els espais de memòria els hem de tractar amb rigor, amb emoció també, però sense oblidar que no són només per a les víctimes: són també per a la història

Aquests espais els hem de tractar amb rigor, amb emoció també, però sense oblidar que no són només per a les víctimes: són també per a la història. Si es fractura el relat amb maquillatges o exageracions o descontextualitzacions en favor de l’espectacle – fins i tot per a la captació del turisme- correm el perill de la banalització de la memòria que acaba fent-hi un relat de ficció sintetitzant les emocions i evaporant la història.

La nostra pena com a humans és que no es difícil saber on seran els propers espais que s’obriran en record de crims d’odi, exilis, migracions forçades, ecocidis...

Després de tancar els CIEs, per exemple, els haurem de mostrar. La presó de Saydnaya, a Síria, la recuperarem gràcies a l’arquitectura forense que ha possibilitat recreacions en 3D a partir de records, fins i tot sonors, de supervivents. Haurien d’arribar les intervencions que expliquen la violència masclista o els crims contra la llibertat sexual i la identitat de gènere. Necessitarem no només obrir les fosses del silenci sinó també crear, per a les víctimes i per a la història, memorials democràtics.

La nostra pena com a humans és que no es difícil saber on seran els propers espais que s’obriran en record de crims d’odi, exilis, migracions forçades, ecocidis...

Que l’oblit no esborre el que van voler anorrear amb violències: sovint l’exemple de persones que transformaven la societat en llibertat o que simplement es mostraven, davant de la injustícia, legítimament desobedients.

Allà on el record és un territori en disputa, la diferència entre una ànima prostrada o un cor resilient -entre la iteració o la supervivència- és l’exercici per tal d’assolir la competència que ens permeta percebre aquesta freqüència de l’obscuritat. En aquell instant, ja no serà una tremolor imaginària ni un acufen dins del cap, el que sentirem de fons és el motor al ralentí d’una estranya màquina anomenada memòria.
 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: