Sobre preses de consciència i lluites contra el feixisme

Ressenyes

L’origen del crit No passaran s’atribueix a un militar francès que el pronuncià a la batalla de Verdun, durant la Primer Guerra Mundial. Més recentment, hem vist que aquestes dues paraules apareixien a pancartes onejades a la plaça Sintagma d’Atenes; fins i tot una antiga membre del col·lectiu Pussy Riot, Nadya Tolokno, fou retratada vestint una samarreta on s’inscrivien aquests mots. Tot i això, si existeix un moment de la història recent en què aquest lema ha tingut una importància cabdal, és durant la Guerra Civil i la defensa de Madrid. Aquelles dues paraules van servir com a títol de No passaran!, novel·la escrita per Upton Sinclair l’any 1937 i ara recuperada per l’editorial Tigre de Paper.

 

L’escriptor nord-americà explicà la història de Rudy Messer, un estatunidenc d’origen alemany que pertany a la burgesia novaiorquesa. Després d’una nit esbojarrada, Rudy topa amb una manifestació d’obrers que protesten contra l’enviament d’armes a l’exèrcit rebel espanyol. La mobilització de suport a la República és durament reprimida per la policia i el protagonista, en veure un jove colpejat i inconscient, decideix ajudar-lo. És aquí on comença una transformació que durà el protagonista a abandonar la comoditat de classe i a embarcar-se cap a la península Ibèrica per lluitar en la defensa de Madrid. Durant el viatge, descobreix el patiment del proletariat nord-americà i les idees alliberadores del socialisme.

Sinclair va escriure el llibre per denunciar l’actitud condescendent de la diplomàcia internacional cap a les bel·ligeràncies i mentides de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista durant la Guerra Civil. No passaran! és, a més, un pamflet a favor de la unitat obrera. Això no significa que estigui exempt de veracitat històrica: a diferència de moltes de les novel·les que actualment parlen d’aquells anys, el llibre copsa l’essència d’un conflicte bèl·lic ple de matisos, més enllà del sempitern argument dels dos bàndols. I mostra que la Guerra Civil fou, per a molts, l’oportunitat de construir una realitat més justa.

 

Llibre: No passaran! Una història del setge de Madrid

Autor: Upton Sinclair

Editorial: Tigre de Paper

Pàgines: 182

 

-----------------------------------------------------------------------------

Bell drama agredolç amb ferides existencials... i socials

Fa poc més d’una dècada, la realitzadora japonesa Naomi Kawase era una de les sensacions de la cinefília cosmopolita gràcies a obres com Shara. Eren temps d’auge de l’orientalisme cinematogràfic, del qual esdeveniments com el desaparegut Barcelona Asian Film Festival esdevenien, alhora, mirall i impuls. Amiga de la dissolució de les fronteres entre documental i ficció, sembla que l’autora està trobant uns espais de comoditat, un cert possibilisme, representat en els seus dos darrers llargmetratges. Sí: Kawase està facturant pel·lícules força accessibles, delicadeses que trenquen la barrera dels festivals especialitzats i arriben a les sales comercials.

Títol

 

A Una pastelería en Tokio, ens explica la vida de tres personatges: l’encarregat d’una botiga de dolços, una anciana que aspira a treballar-hi i una adolescent que és clienta habitual. S’encreuen dos grans esquemes narratius, perquè el film és alhora un relat de solituds urbanes i una obra amable sobre sentiments i gastronomia. A més, tracta del pas del temps abordant tres etapes diferents de la vida humana. El protagonisme és per a persones ferides que tenen maneres diferents de gestionar la seva història personal: amb un laconisme melancòlic en el cas de l’home i la noia, amb una verborrea ingènua en el cas de la dona.

Les formes escollides per la directora també oscil·len, a la cerca d’un equilibri entre la contenció expressiva i les efusions sentimentals. Aquest intent ha generat reaccions diverses, des de lloances a les delicadeses zen fins a advertències davant un estovament new age. Alguns moments potencialment melodramàtics, units a la inclusió d’un cert pintoresquisme animista, poden fer saltar les alarmes de l’audiència amant de l’eixutesa circumspecta. Però resulta lloable com s’expandeix el que podria haver estat un drama complaentment agredolç. Perquè Kawase incorpora dards dirigits a derivacions cruels de la societat nipona: algunes pinzellades no gaire compromeses contra el pragmatisme i l’individualisme contemporanis i, sobretot, una mirada sostinguda a una vergonya de la història nacional.

 

Cinema: Una pastelería en Tokio

Directora i guionista: Naomi Kawase

Durada: 113 minuts

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: