“Sóc aquí perquè és com diu Spike Lee: 'Do the right thing'”

Rosalind Williams, activista en contra del racisme institucional
24/01/2017

Va ser la primera ciutadana que va denunciar l’Estat espanyol per dur a terme identificacions per raons ètniques l’any 1992, després que un policia nacional li demanés la documentació al·legant que estaven buscant ‘persones com ella’. Williams, negra i nascuda als Estats Units però de nacionalitat espanyola, va passar per diversos estaments judicials fins que –disset anys més tard– va portar la seva causa davant el Tribunal Europeu de Drets Humans a Estrasburg, que li va donar la raó després que els tribunals espanyols desestimessin la denúncia. Malgrat haver obtingut una sentència no vinculant que, a la pràctica, no obliga l’Estat a canviar els procediments d’identificació, la seva lluita ha establert un precedent en l’àmbit judicial i, avui, s’estudia a les universitats de dret. També ha servit perquè, 25 anys després, Zeshan Muhammad, un ciutadà català d’origen pakistanès amb permís de residència de llarga durada i veí de Santa Coloma de Gramenet al qual la policia va detenir el 2013 amb l’argument que ‘és negre i punt’, agafi el relleu i denunciï l’Estat per segona vegada per un fet tan corrent i tristament normalitzat com les identificacions per perfil racial.

/ Freddy Davis

 


Què va passar el dia que la van identificar?

El meu marit, jo i el meu fill viatjàvem per reunir-nos amb els meus sogres i la família a Valladolid, justament el dia de la Constitució. Llavors, quan baixàvem del tren, un senyor se’m va apropar i em va demanar la documentació. No eren policies uniformats, anaven de civil. Jo em vaig estranyar i vaig mirar si la demanaven a tothom; vaig pensar que era un control per terrorisme, però vaig veure que no demanaven la documentació a ningú més. El meu marit es va acostar; li vam preguntar per què em demanava la documentació a mi i el policia va dir: “Estem buscant persones com ella”.


Com vau posar la denúncia?

Llavors, nosaltres també li vam demanar la seva documentació. Vam posar una denúncia a la comissaria de Valladolid. El policia de guàrdia no la volia acceptar, però li vam dir que tornaríem amb un notari i, llavors, la va acceptar. Amb això, vam anar a parlar amb un periodista d’El norte de Castilla, que ho va publicar. No vam tenir por, sabíem els nostres drets i ens vam emparar en la premsa.


Aquest procés va continuar...

Sí, vam anar al defensor del poble i també vam contractar un advocat, que va interposar una denúncia. En un primer moment, va ser desestimada, però, cada vegada que ens donaven una negativa, nosaltres presentàvem un recurs. Vam anar passant per diferents tribunals fins que, l’any 2002, vam arribar al Constitucional, que va tornar a desestimar la denúncia, amb l’excepció del vot particular d’un magistrat que hi va votar a favor. Jo vaig parlar amb aquell magistrat i em va explicar el que havia passat amb els seus companys: no havien entès el problema.


Per què creu que no s’entén el problema?

L’espanyola és una població increïblement blanca. Aquí, la societat no és tan cosmopolita. A San Francisco, en un barri com aquí Pedralbes, hi trobaràs negres, xinesos, pakistanesos... de tot. Hi ha gent de tot arreu. D’altra banda, encara hi ha molta gent que es refereix pejorativament als altres. Fa falta una feina educativa des de les institucions per explicar que això no s’ha de fer.


Vostè ha tingut molta paciència, ha lluitat judicialment durant disset anys i encara continua. Com ha viscut tots aquests anys?

Haig de dir que mai no vaig pensar que trigaria tant. L’única vegada que em vaig deprimir va ser quan em van comunicar la decisió del Tribunal Constitucional. Perquè tenia més esperança i més respecte pel tribunal. Això va més enllà de la dreta o l’esquerra: el meu cas es va arxivar durant un govern socialista. A més, hi havia gent que trobava malament que hagués denunciat. Però jo he arribat fins aquí perquè és com diu Spike Lee: Do the right thing. No per a mi, per a la societat.


Finalment, el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg li va donar la raó i va dictaminar que “les característiques físiques o ètniques de les persones no s’han de considerar indicatius de la seva possible situació legal al país”...

Sí, l’any 2009. Van dir que les identificacions per perfil ètnic són discriminatòries i il·legals. Ara, gairebé 25 anys després dels fets, Zeshan (Muhammad) també ha denunciat, com vaig fer jo, amb el suport de l’Open Justice Initiative i SOS Racisme.


Es considera una activista?

Jo no sóc activista (riu). El meu marit sí. És veritat que he viscut a Madrid amb Franco i sense ell, que és una escola. També amb els meus pares... jo vaig néixer a Nova Orleans el 1943. Però, quan tenia un any i mig, vam haver de marxar perquè el meu pare era metge i estava construint una clínica privada. Era una zona molt rural i ensenyaven les dones a ser llevadores. Un dia, el van anar a buscar a la barberia i el van colpejar tot dient-li que no volien negrates que ensenyessin a la gent què havia de fer. El meu pare va tornar a casa. La meva mare estava embarassada i, llavors, van decidir buscar un lloc on marxar. Per això vam anar a viure a San Francisco.


La policia espanyola no li ha demanat la documentació pel carrer mai més?

Sí, una vegada a Barajas. No vaig dir res, vaig mostrar el meu passaport espanyol. No estaven aturant ningú, només ho van fer amb mi. No sabien que jo era espanyola. Això continua passant. L’any que ve farà 25 anys que va començar tot. Ha estat una experiència molt interessant i tornaria a fer-ho. Crec que sempre s’ha de lluitar.

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: