"El socialisme xilè ha traït el llegat del meu avi"

Pablo Sepúlveda Allende, nét de Salvador Allende
08/02/2017

El desembre passat, Pablo Sepúlveda Allende –fill de Carmen Paz, la filla gran de l’expresident xilè– va publicar una carta per exigir que Henry Kissinger fos detingut com a responsable de l’Operació Còndor. Aquelles setmanes, l’exsecretari d’Estat nord-americà es trobava a Noruega convidat per l’Institut Nobel, que l’any 1973 li va concedir el Premi Nobel de la Pau i al qual Sepúlveda va recordar el seu paper per desestabilitzar el país i facilitar que els Estats Units ajudessin a perpetrar el cop d’Estat del general Augusto Pinochet l’11 de setembre d’aquell any. Un aixecament que va posar fi al govern i a la vida del seu avi. Arran del cop militar, la filla i altres familiars del líder socialista es van haver d’exiliar a Mèxic, on Pablo va néixer al cap de tres anys. Des d’allà, el nét d’Allende va començar un llarg periple per Cuba fins que es va establir definitivament a Veneçuela, on avui exerceix la medicina. Compromès amb els ideals revolucionaris, aquest psiquiatre de 41 anys ha impulsat, a Caracas, la Fundació Doctor Salvador Allende, a través de la qual pretén recuperar la figura del seu avi com a referent de la nova esquerra llatinoamericana.

/ ROBERTO BERMÚDEZ
 

 

Com et vas aproximar al teu avi, l’expresident xilè Salvador Allende?

Vaig fer-ho a través de les converses amb la família i la música. Des de l’exili a Mèxic, escoltava Víctor Jara, Violeta Parra i altres cantants perseguits per la dictadura. Amb quinze anys, però, la connexió va ser més emocional. Vaig assistir al funeral que se li va tributar a Santiago de Xile l’any 1991; recordo l’avinguda de la Paz plena de gent llançant flors al seu mausoleu. Allà, em vaig adonar de l’estima que despertava i també del dolor que va suposar la seva pèrdua.
 

Fins llavors, no l’havies pogut conèixer gaire?

A la mare li costava parlar-ne. En canvi, el poble sempre l’ha reivindicat, com ja demostraven els sectors en vaga o el moviment guerriller Manuel Rodríguez durant la dictadura. Volien un canvi profund, però, malauradament, els governs que van arribar després van diluir els sectors socials i culturals més actius. Van sotmetre la població a l’entreteniment i, tal com va passar amb les Panteres Negres als Estats Units, van introduir la droga als barris populars per desmobilitzar-los.
 

Des de Veneçuela, on vius ara, com veus la política xilena?

Els diferents governs s’han oblidat de les conquestes que ell va impulsar, com ara la nacionalització del coure, un bé que torna a estar privatitzat i del qual ja no es parla.
 

El socialisme xilè ha traït el seu llegat?

Absolutament. S’ha adaptat a la Constitució i a l’economia neoliberal que va apuntalar la dictadura. De manera que, si el meu avi estigués viu, segurament se sentiria més pròxim a Evo Morales, Rafael Correa o Hugo Chávez que no pas a la presidenta socialista Michelle Bachelet, que ha conservat estructures provinents del període pinochetista com la magistratura, els carabiners o la policia política. Només cal observar l’acarnissament amb què actua contra els pescadors, els estudiants o la comunitat maputxe.
 

Bachelet també ha criticat l’arrest de Leopoldo López, instigador del cop d’Estat contra Hugo Chávez a Veneçuela. T’ha sorprès aquesta postura?

Respon al posicionament del socialisme xilè, que, amb els conservadors de la Unió Demòcrata Independent (els pinochetistes durs) i la Renovació Nacional, forma un duopoli per alternar-se al poder. Per allunyar-se dels que anomenen “populistes”, s’han autodefinit com l’“esquerra seriosa” assumint la Constitució que Pinochet va deixar com a herència. Si fa no fa, el mateix que ha passat a l’Estat espanyol, on els socialistes s’han distanciat de Podemos fins a l’extrem de demonitzar-lo. No és estrany que donin suport a López i altres opositors veneçolans.
 

A Veneçuela, però, la situació tampoc no és pas la millor...

Vivim una crisi greu després que el preu del petroli, que havia permès abastir els sectors populars, s’hagi desplomat fins als 25 bolívars el barril, quan abans es pagava a 120 bolívars. Si, a això, hi afegim la guerra econòmica que imposen els importadors privats de medicaments i aliments bàsics (arròs, farina de blat, sucre o cafè), ens trobem amb restriccions importants i preus inabastables per a la majoria de la població. Veneçuela està patint una mena de nou pla Còndor, però no per la via militar, sinó a través de l’acaparament de productes, la inflació induïda i altres vies destinades a enderrocar el govern de Nicolás Maduro, que també s’ha vist perjudicat per la corrupció d’alguns sectors vinculats al poder.
 

T’agradaria tornar a Xile per contribuir a impulsar un canvi polític?

M’agradaria incidir-hi des de la medicina, com va fer el meu avi, i ajudar a construir alternatives. És el que estan fent els nous líders estudiantils, que reclamen un procés constitucional que acabi amb les polítiques capitalistes heretades de la dictadura. Confio que, amb el suport del poble, això sigui possible.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: