Impressions

Som rosa

15/02/2017

La ciutat és un caos eixordador: la gent corre per salvar la pell sense saber on arrecerar-se, tot fa pudor de socarrim, les flames que salten de casa en casa fan tremolar l’aire. Cauen bombes a Barcelona i no les llença cap avió: som el 1843 i els propis canons de la Ciutadella, Montjuïc i Fort Pienc volen aplacar els barcelonins revoltats. Xavier Theros, polipoeta dels bons i flamant premi Pla 2017, ho explica fil per randa a la guanyadora ‘La fada negra’, una novel·lassa trepidant que es llegeix a cremadent: fumadors d’opi, guerres de bandes, putes encantadores, ombres xucla-sangs i violència a dojo, un combinat que sacseja i capta a la perfecció aquella ciutat encesa i indòmita. No seria la primera vegada ni l’última que Barcelona crema: sempre ha estat una ciutat combativa i mobilitzada, del primer de maig del 1890 per la jornada de treball de vuit hores fins a el No a la guerra del 2003, de la vaga de la Canadenca del 1919 a la diada del 2012, de la vaga dels tramvies del 1951 a la manifestació contra el desallotjament del cine Princesa el 1996.

Sols i aïllats per aquesta concepció individualista del món, és molt difícil que cadascú pugui plantar cara al propietari del seu pis

Enguany, l’últim embat dels poderosos per fer-nos passar per l’adreçador és la bombolla dels lloguers desorbitats. L’increment de preus dels pisos és de bojos: als portals immobiliaris s’anuncien pisos insalubres de quaranta metres quadrats per vuit-cents euros al mes i si en vols algun amb cara i ulls, oblida-te’n de desembutxacar menys de mil euros cada dia u. Mentrestant, els sous no milloren ni s’incrementa l’oferta de treball i la ciutat es dessagna lentament amb l’exili penós de molts barcelonins que no poden pagar-se el lloguer del pis al barri on van néixer. La propaganda constant des dels mitjans de comunicació i el discurs neoliberal imperant ens va repetint, com una lletania, que som únics, que tot el que desitgem està al nostre abast, que som lliures per decidir el que volem en qualsevol moment —sempre pel que fa l’objecte de consum, és clar: és al que volen reduir les nostres vides. Alhora, la frustració i la impotència creixen, no per no poder-se pagar el nou iPhone, un sopar a l’enèsim restaurant de la nissaga Adrià o una entrada al Liceu, sinó per veure’s obligat a marxar de casa teva, del barri, de la nostra ciutat. D’un a un, sols i aïllats per aquesta concepció individualista del món —«és cosa seva, ja s’espavilarà»—, és molt difícil que cadascú pugui plantar cara al propietari del seu pis —molts cops una gestora impersonal— que especula amb una necessitat bàsica com el dret a l’habitatge. Ara, si expliquem, denunciem i fem pinya, si cadascú s’agermana amb l’altre des de la dissidència i així formem un gruix de llogaters que no estem disposats a ser expulsats de la ciutat, aleshores potser tindrem l’oportunitat de fer honor a l’esperit revolucionari d’aquesta ciutat i podrem sentir-nos orgullosos de ser barcelonins. 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: