Impressions

'Souviens-toi'

15/06/2017

"Ni els morts no estaran segurs davant de l’enemic si l’enemic venç. I és aquest enemic el que no ha parat de vèncer" 
Walter Benjamin

"Souviens-toi de rester vivante"
Oscarine Bosquet


L’oblit està, sovint, estretament relacionat amb la impossibilitat de connectar el record i l’emoció. Quantes vegades no hauríem donat el que fos per oblidar una ofensa, una deslleialtat, una traïció. Quantes vegades no hauríem venut l’ànima a déu o al diable perquè el record ja no ens sacsegés el cos de dalt a baix, perquè no ens sagnés o ens cremés o ens tornés a destruir. Ojalá que el deseo se vaya tras de ti, que deia Silvio. I ojalá que la mort, i ojalá que la por, i ojalá que la pena infinita.

La memòria està, potser sempre, lligada a l’emoció. Per això la música, les sensacions a la pell, el to de la veu i la tendresa són l’últim que esborra l’Alzheimer. Canta’m, conta’m, toca’m, besa’m. Per això, també, una imatge aparentment anodina té el poder de reconnectar-nos amb la por, amb la nàusea, amb la ferida, i fa que siguem avui el que érem ahir, en aquell moment, en aquell espai, en aquella trencadissa.

Els llocs també tenen memòria i xisclen en silenci per conjurar l’oblit. Mauthausen, l’Estadio de Santiago de Xile, la platja d’Argelers, els boscos de Transsilvània. Algunes cases, també. I algunes places. Els hospitals. Les fronteres. El mar. Les presons.

I en canvi quantes morts, quantes violències, quantes traïcions ens impacten només uns segons i se’ns esborren després com si mai no ens haguessin existit: quants Aylans ofegats al mar, quantes dones assassinades per violència masclista, quantes nenes segrestades a Nigèria.

Els llocs també tenen memòria i xisclen en silenci per conjurar l’oblit. Mauthausen, l’Estadio de Santiago de Xile, la platja d’Argelers, els boscos de Transsilvània

Un titular, un recordatori del Facebook, una necrològica, un cartell que anuncia un centenari o un homenatge, no són suficients per sostenir a llarg termini la memòria social i històrica. Ens cal l’art que remou de dalt a baix, que ens deixa sense alè, que ens connecta amb l’horror que deshumanitza, i ens obliga a no passar-hi de llarg. A Portbou, l’obra de l’artista israelià Dani Karavan en memòria de Walter Benjamin acompleix plenament aquesta funció. El túnel escala que desemboca vertiginosament al mar i que s’integra de manera sorprenent en el paisatge argilós d’aquella zona de la Costa Brava ens bufeteja amb la consciència esfereïdora de la mort. De cop recordem que també nosaltres hem de morir, però sobretot ens travessa el cos l’experiència del buit i la por que pot experimentar qualsevol ésser humà en el moment de morir, i és això el que ens connecta, el que ens interpel·la, el que ens transforma. Ja no som mai més qui érem. Ara som, a més i en endavant, cos vulnerable, soledat i exili, determinació i pànic.

Ens cal, també, la paraula. La dels llibres de text, sí, i la de les hemeroteques i la dels arxius i els documents històrics; però també la paraula poètica, que penetra, transcendeix i supura. Hi ha versos que es queden en el cos i tallen tots els camins de tornada a la indiferència: Tu l’épargnes quelques jours por coucher avec elle (“li regales uns quants dies per tirar-te-la”) és un d’aquests versos, avantsala del relat cruent i sense concessions de les violacions sistemàtiques de dones a Ruanda abans de ser assassinades, un dels episodis que la poeta Oscarine Bosquet enfila amb una distància només aparent en el seu llibre Participe Présent (2009), un dels poemaris actuals més crus, compromesos i esfereïdors sobre guerres i exterminis de l’últim terç del segle XX. Bosquet esventra l’horror del genocidi de Ruanda, les guerres de Txetxènia i l’Afganistan, les tortures, les violacions, els assassinats, les mutilacions, les massacres. El record i l’oblit basculen dolorosament en els seus versos, perquè afrontar un passat tan recent, posar-hi paraules quan el trauma encara no pot ni ser digerit, no es pot fer sense confusió, dolor i desconcert.

Recordem, doncs: amb radicalitat, sense subterfugis ni excuses, amb tot el que som, i assumim la responsabilitat indefugible a què ens aboca aquesta memòria

Souviens-toi de rester vivante, diu Bosquet, “Recorda’t de mantenir-te viva”. Almenys això. Almenys. Pots oblidar les notícies, els titulars, les dades, el nombre de morts; però no pots oblidar els versos que diuen la barbàrie. Et traspassen, et perforen i no t’abandonen mai més. Tampoc no pots oblidar els túnels escala que es precipiten i et precipiten al mar. Perquè és en la paraula poètica i en l’art que som plenament memòria, i ja no tenim l’opció de l’oblit, ni la volem. Perquè ni els morts, va dir Benjamin, no estaran segurs davant de l’enemic si l’enemic venç, i no hi ha pitjor enemic que l’oblit de la barbàrie. Recordem, doncs: amb radicalitat, sense subterfugis ni excuses, amb tot el que som, i assumim la responsabilitat indefugible a què ens aboca aquesta memòria. Recordem. I recordem-nos, també i sobretot, de mantenir-nos vives.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: