Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Consells per no ficar la pota parlant de salut mental

Unes quantes recomanacions per no ficar-se en un fangar d'estigmes quan parlem i escoltem algú amb problemes de salut mental

| Gat Cosmonauta

Les frontisses de l’armari de la salut mental han començat a cedir, i és de justícia fer tots els possibles perquè qui en surti no trobi fora un fangar d’estigma i ignorància. Heus aquí doncs uns quants consells per no espifiar-la:


1. “No et sentis així!”

Les emocions tenen la mania evolutiva de fer com si sentissin ploure davant la lògica i la versemblança. Per tant, si algú confia en tu i et fa saber que se sent així o aixà, no
li diguis que no ho faci: és com dir-li a algú que està al·lucinant que deixi de fer-ho. Dir-nos “no et sentis així!” només reforça la sensació que som defectuoses i que si patim tant és per culpa nostra.

Alternatives: “Què et fa sentir així? Què puc fer perquè no t’hi sentis?”.


2. “A mi també em passa!” (extended version: “Això li passa a tothom!”)

Les emocions que sentim les persones amb problemes de salut mental són substancialment les mateixes que les que sent una persona sana. La qüestió és, per dir-ho així, que el sistema immunitari psíquic reacciona d’una manera tan bèstia que fa que, en molts casos, el remei sigui pitjor que la malaltia. És comprensible que es tracin paral·lelismes amb l’experiència pròpia a l’hora d’intentar entendre què li passa a algú. Ara bé, dir “a mi també em passa” comporta invisibilitzar la diferència entre l’experiència psíquica sana i la que no ho és. Si això li passés a tothom, tindríem una societat encara molt més cardada que la que ja tenim.

Alternatives: “Com és sentir-se així? Què es pot fer per evitar que t’hi sentis?”.


3. “La medicació no serveix per a res”. (Extra hot version: “La psicologia i la psiquiatria són invents del poder per controlar-nos”)

De la mateixa manera que prendre antibiòtics davant d’una infecció vírica és inútil, però prendre’ls davant d’una infecció bacteriana et pot salvar, prendre psicofàrmacs davant d’un problema psiquiàtric existent pot marcar la diferència i salvar vides. Cal pensar i parlar amb rigor i procurar no confondre’s. Pot ser cert que a la pràctica psiquiàtrica hi hagi un problema d’hipermedicació, pot ser cert que els psicofàrmacs es receptin esbiaixadament, però això no exhaureix els casos. Ras i curt, condemnar algú perquè intenti millorar per la via de la medicina és condemnar que intenti millorar, i li dona a entendre que preferim veure-la patir abans que veure-la actuar d’una manera que contradigui els prejudicis del nostre marc mental.

Alternatives: “M’alegro que busquis ajuda! Vols que t’acompanyi al metge o a la farmàcia?”.


4. “No tens cap problema, només ets neurodivergent!”

Si bé és cert que la societat pot fer moltíssimes coses per incloure l’experiència de qui té alguna particularitat psíquica, també és cert que no totes les divergències són desitjables. Per exemple, és desitjable adaptar els espais de vida perquè les persones amb hipersensibilitat acústica pateixin menys, però també que donem a les persones que pateixen autolesions o ideacions autolítiques el missatge cristal·lí que no volem que ho facin. Viure amb patiment constant és, efectivament, divergent, però no és desitjable. Abans de fer servir el terme neurodivergent cal assegurar-se que aquella persona s’hi sent còmoda. Altrament, podem estar-li fent entendre que fer-se mal o no fer-se’n és, a la llarga, el mateix, i que, per tant, no val la pena buscar maneres més sanes d’enfrontar-se al patiment.

Alternatives: “Com et fa sentir tenir un diagnòstic? On puc trobar-ne informació?”.

“Si algú et corregeix, evita posar-te a la defensiva, això només desemmascara tot un conjunt de violències normalitzades”

5. “Soc molt TOC, jo, amb aquestes coses!”

Una manera útil de traçar la línia entre el que és fotut, però normal i el que és fotut, però perillós, és la nomenclatura psiquiàtrica. Si bé el DSM (l’enciclopèdia dels trastorns mentals) mereix crítica i revisió constants, els trastorns reconeguts per la comunitat científica existeixen i defineixen experiències molt particulars. Per tant, si es vol entendre la peculiaritat de l’experiència d’una persona amb trastorn mental, cal parlar amb rigor
i no definir experiències de l’espectre sa amb el vocabulari mèdic. Les conseqüències de fer servir les paraules a la babalà són nefastes: es dona a entendre que l’experiència patològica és suportable o fins i tot guai, tot colonitzant i minimitzant així l’excepcionalitat del patiment. Cal tenir clar que la normalitat no és unidimensional, i que ser poc comú en algun aspecte no sempre implica tenir un trastorn.

Alternatives: No t’autodiagnostiquis. Fent-ho no només t’arrisques a equivocar-te, sinó que també pots estar col·laborant a la invisibilització
i estigma dels problemes mentals
.


6. “Jo és que soc així, m’estàs jutjant sense conèixer-me!”

Quan no som víctimes d’una opressió concreta pot ser difícil adonar-nos que el nostre comportament pot ser estigmatitzant o feridor. Sovint sentim comentaris racistes dits amb bona intenció (“el negret de la botiga és molt simpàtic!”) i hi reaccionem. Passa el mateix amb els comentaris referents a la salut mental. Si algú et fa notar que el teu comentari o actitud és erroni, no t’està atacant a tu. Per tant, si algú et corregeix, evita posar-te a la defensiva. No se t’està dient que siguis mala persona per haver ficat la pota. Senzillament, estem desemmascarant tot un conjunt de violències normalitzades perquè, precisament, que deixin de ser normals.

Alternatives: “Em sap greu, no m’havia adonat que dir/fer això fos erroni. Com puc actuar/expressar-me millor?”.

Article publicat al número 544 publicación número 544 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU
Error, no Advert ID set! Check your syntax!