cures

Davant d'un context polític convuls, l'autora fa una crida a què les dones es cuidin, perquè considera que fer-ho és un acte revolucionari, així com part de la lluita contra el patriarcat

No hi ha revolució sense les dones (i per dones vull dir dones trans i cis*, així com femmes). És a dir, la revolució serà una revolució feminista interseccional o no serà una revolució en absolut. Com que la revolució significa un gran canvi en la nostra estructura social i política, necessitem prendre una desviació dràstica que ens allunyi del nostre sistema actual, creat per donar una desigual quantitat de poder i recursos als homes cis blancs. Lògica simple.

L'autora relata les seves vivències personals durant la jornada d'ahir, posant al centre el conjunt de relacions que s'han establert entre les persones que han participat en les mobilitzacions en defensa del referèndum

Ahir al vespre, en acabar el recompte a la seu electoral del Centre cívic el Sortidor, entre aplaudiments, un pilar i gralles, un parell d'amigues ballaven com bruixes cantant "volem una vaga, una vaga general". Unes hores abans, un grupet d'artistes de la pista havien hackejat una pintada que posava "Fuck Rumanos" posant, en el seu lloc, "Viva el Folk Rumano" mentre acompanyaven una àvia a votar.

Des del col·lectiu Ulleres per esquerrans reflexionen sobre els malestars, cures, pors i vulnerabilitats com a eines polítiques enfront del capitalisme i el masclisme quotidians

Vivim en un sistema capitalista i masclista que relega les cures a l'àmbit privat i domèstic. I des de l'economia feminista ja fa temps que es parla de posar les cures i les persones al centre de la vida social. De fer-les visibles i compartides.

Carolina del Olmo, autora de '¿Dónde está mi tribu?'

El maig de l’any passat, les declaracions de la diputada de la CUP-CC Anna Gabriel sobre el seu desig de criar la mainada en tribu van aixecar polseguera. Segurament, Gabriel havia llegit ¿Dónde está mi tribu?, un llibre sobre maternitat i criança que planteja la necessitat de tornar a socialitzar una de les tasques més dures i que impliquen més responsabilitat, però, tot i així, bastant desvaloritzada pel sistema.

L'amistat és un acte polític. Ho vaig llegir fa temps a l'entrada de l'Ateneu La Base i se'm va quedar gravat. La frase m'ha tornat a rondar pel cap aquests dies i ara que et veig et pregunto si aquell cartell encara hi és. Era un simple foli enganxat al suro, et dic, entrant a l'esquerra, amb la frase en negreta, d'impressora, ni firma ni res. Et quedes pensativa, somrius molt lluny, i no ho saps del cert si has vist mai la frase ni si hi és, però et sembla preciosa.

Article publicat amb motiu de la campanya #PropòsitsDirecta. El nostre propòsit com a projecte és clar: continuar fent periodisme transformador amb vosaltres, i per fer-ho possible us proposem ser el vostre propòsit per al 2017

Per tal que els espais autogestionats funcionin, cal treballar de forma contínua les confiances i desconfiances entre les persones. I què implica? Neus Andreu de la cooperativa Fil a l'agulla en parla.

Els mecanismes que regeixen els sindicats policials, els efectes de la pobresa energètica i els beneficis de les elèctriques o la gestió de les tasques de cures dins dels col·lectius són alguns dels temes que tractem aquesta quinzena

Obrint la Directa 421, Jesús Rodríguez explica com funcionen els sindicats de Policia. El suport jurídic, la capacitat d'incidència mediàtica i les caixes de resistència per afrontar suspensions de sou i feina són alguns dels principals atractius de la sindicació.

Aconseguir una bona resolució dels conflictes i aprendre a gestionar les emocions i la diversitat dins els diferents grups i projectes col·lectius és necessari perquè aquests siguen sostenibles, no només en l’àmbit productiu, sinó també en l’humà

Un altre cop, acabem l’assemblea a les onze de la nit, ens quedem sense sopar. Diem que som horitzontals, però les decisions sempre les acaba prenent la mateixa gent entre passadissos. Crec que hauré d’apartar-me del projecte, no aguante aquest ritme d’exigència i tampoc no em sento valorada. Estic cansada que les companyes miren el mòbil mentre parlo. Tothom vol fer tasques amb reconeixement, però les invisibles sempre les acabem fent les mateixes.

(...)
"Algunas cosas en la vida, hay que aceptarlas.
Esto no tiene muy buena pinta. Tienes que ser valiente".

Nunca en mi vida me he sentido tan solo.
(Kirmen Uribe, "Hay un miedo", a Mientras tanto cógeme la mano)

Cuida't! Que si no ho fas tu, no ho farà ningú.”

D’un temps ençà, la gent de la Directa hem fet una aposta política clara: escoltar-nos més, preguntar-nos com estem, tenir cura les unes de les altres. En definitiva, cuidar-nos col·lectivament.

/VICTOR SERRI
/VICTOR SERRI

 

Pàgines

Subscriure a cures