No saber per on començar, de tantes possibilitats com hi ha de parlar d’un tema que no para de petar-mos als morros cada dia amb més descaradura. No saber per on encetar la tirallonga, que serà desendreçada i qui sap si malgirbada. I que avui se quedarà així, com un esgarip.
Comencem. Si agafem l’eix geogràfic, podem anar de nord a sud i de llevant a ponent i anar fent llista de despropòsits de tota mena que anirem trobant pel camí. Hi ensopegarem a cada pas, en infraestructures de mides i funcions diverses que poden anar de l’abundància absurda fins a la flagrant inexistència. Carcasses abandonades a mig camí de ser o quan han tocat una altra música al ball del si no fos i allà s’han quedat desesmades. Cartells que proclamen projectes i inversions que es van descolorint i esvaint els uns i les altres. No-llocs que no ho eren pas i dels quals s’ha expulsat la vida que els donava sentit.
Podem agafar l’eix temàtic, que si l’energia, que si el turisme, que si l’agricultura (o si voleu el sector primari en pes). Lo progrés fet misèria que salta a la vista per la supeditació a models depredadors que, com una piconadora, primer xafen i trituren i encabat homogeneïtzen o suplanten. I en cada cas sotmeten sense aparent alternativa. Lo façanisme fet bandera, cartró pedra, parc temàtic i carcasses amb figurants o mà d’obra barata i maltractada.
Com, si no, es fa bandera de defensar el medi ambient i la gestió dels recursos i es tolera i perpetua sense miraments un transvasament de conques que mata tot un riu, lo Siurana?
Podem també fer esment d’eixos més intangibles i podem parlar en clau de cultura i coneixement, d’autoestima col·lectiva, de sentit de comunitat. Les banalitzacions, modes i suplantacions, la superficialitat feta doctrina, les categoritzacions i jerarquies, els concursos perversos de qui és més què disfressats de divulgació de patrimoni. La ignorància atrevida que menysprea allò que no coneix, i que, per desídia i per reproducció de tòpics atàvics redueix a una sola “de bona” les diversitats que enriqueixen el conjunt. L’interès fet competència exclusiva i prou.
I tot, ben amanit amb vinagretes exòtiques i virolades si pot ser. I amb discursos carregats de tòpics de llenguatge políticament correcte i… (poseu-hi l’adjectiu en anglès que toqui ara, que jo ja m’he perdut fa dies). I, això sí, discursos, proclames i declaracions buides de continguts i sobretot, sobretot, de fets que els avalin. Mai un “prou” havia tingut tanta continuïtat allargassada, ni una “neutralitat” havia estat tan esbiaixada, ni una “sostenibilitat” tan efímera, ni una “sobirania” tan esclava… Tot plegat repetit i repetit fins a fer semblar compatibles termes excloents per definició i per essència.
Com, si no, es pot proclamar la lluita aferrissada per pal·liar l’emergència climàtica i promoure descaradament uns Jocs Olímpics al Pirineu, que demanaran un dispendi energètic en escenaris de canvi climàtic assegurat? I amb un xantatge per torna. Com, si no, es fa bandera de defensar el medi ambient i la gestió dels recursos i es tolera i perpetua sense miraments un transvasament de conques que mata tot un riu, lo Siurana? I passar el mort a qui calgui i fer veure que dialoguem amb decisions preses d’antuvi. Com, si no, es pot fer bandera de la desitjada sobirania alimentària i continuar expulsant la gent de la terra per satisfer els interessos de les grans companyies elèctriques, en lloc de promoure realment models alternatius reals i existents a casa i sobretot en altres països? I, de passada, se segueix una política agrària que beneficia models agroindustrials que desfan mosaic i provoquen pèrdua de diversitat.
Som números, tenim un preu i ens han posat a la venda. I sabem qui exerceix de venedor diligent a sou
Com, si no, s’omplen la boca dels valors naturals, tangibles i intangibles dels nostres patrimonis diversos (encara que, val a dir, la diversitat la ignorin força) i s’incentiva la massificació i la turistificació arreu? Monocultiu que, de retruc, provoca la mort dels valors que pretén apreciar i que són proclamats com a pilars de la identitat del país. Com, si no, la cultura encara és lo parent pobre de la família, que viu de voluntarismes o, si de cas, que es busqui la vida arroplegant allò que pugui d’ànimes benefactores, o de qui es renta la cara i la imatge per fer-se perdonar altres negocis. Com una mena de beneficència de la caritat cristiana reciclada. I, aquí també, s’agombolen iniciatives que prioritzen criteris de rendibilitat econòmica abans que criteris de bé comú.
I podria seguir, i seguir… els serveis públics bàsics en fase accelerada d’externalització i privatització galopant, la precarització creixent de tanta, tanta gent, el sectarisme exacerbat i una visió tant a curt termini que amb prou feines té recorregut.
I, per reblar el clau, sempre i arreu, la quantitat per damunt de la qualitat en tot i per tot. Som números, tenim un preu i ens han posat a la venda. Lo país està en venda. I sabem qui exerceix de venedor diligent a sou.
