autoría:Ane Gálvez Lamikiz
La contesa s'ha avivat, com sol passar en aquests casos, arran del succés concret: l'aclariment de la desaparició de Diana Quer i la posterior recollida de signatures posada en marxa pel pare de la jove contra la derogació de la pena. El Govern del Partit Popular fa temps que pretén ampliar la mesura i ara basa la seva justificació en el clam de les veus que demanen més presó. Concretament, el projecte de llei actual contempla fer-la extensible a cinc nous supòsits: els assassinats en què l'autor oculti el cos de la víctima i no ajudi a localitzar-lo; els segrestos que acabin amb la mort de l'ostatge i els assassinats en què s'usin elements químics, nuclears o incendis. El ministre de Justícia espanyol, Rafael Catalá, va descartar incloure-hi els delictes de rebelió i sedició. El pròxim dijous, el Congrés espanyol decidirà sobre el futur de la presó permanent revisable.
Els defensors d'aquesta mesura diuen respondre a una mena de mandat popular, a una majoria social que estaria a favor de mantenir-la. El mateix argument va ser utilitzat en l'exposició de motius de la Llei Orgànica que regulava la reforma del Codi Penal de 2015 -aprovada per la majoria absoluta del PP i que va introduir la presó permanent revisable-, qualificada per nombrosos juristes com la reforma del text més regressiva fins al moment. Llavors s’adduïa "la necessitat d'enfortir la confiança en l'administració de la justícia" i es configurava l'enduriment del sistema penal com a resposta al descrèdit. Ara bé, que la política criminal estigui orientada a la complaença és -lluny del que pot semblar a primera vista un símptoma democràtic-, senyal de la seva debilitat. Tal com declara Andrés García Berrio, advocat penalista i membre d'Iridia: "La legislació en matèria penal no ha de variar en funció que augmentin els delictes o que hi hagi una major pressió social, ni ha de aferrar-se a això per generar un canvi més punitiu. És imprescindible posar els drets fonamentals en el centre".
Un altre recurs que esgrimeixen els partidaris de la presó permanent revisable és el d'acudir a l'exemple extern. Asseguren que la lei és apropiada perquè hi ha ordenaments jurídics que estableixen penes similars en altres països de la UE. Aquest intent legitimador, però, no funciona perquè les normes dels països als quals s'al·ludeix (com poden ser Itàlia, l’Estat francès, Alemanya o Anglaterra) són de fa dècades -en alguns casos, com l'anglès, fins i tot es va contemplar la pena de mort fins 1998-, i la tendència dels tribunals ha estat la de corregir el dret intern per tal que pogués adaptar-se al Dret Internacional i ser compatible amb el Conveni Europeu de Drets Humans.
La pena de presó permanent revisable és una pena de durada indeterminada amb un període de compliment íntegre de 25 a 35 anys de presó, depenent del delicte o delictes que s'hagin comès. Després d'aquest període la condemna pot ser revisada pel jutge que determinarà, novament, la posada o no en llibertat de la persona condemnada. La controvèrsia de la norma rau, principalment, en si una pena indeterminada en el temps és compatible amb l'aspiració a la rehabilitació i la reinserció de la persona condemnada. Segons l'advocat Andrés García Berrio, la configuració d'aquesta pena "xoca frontalment amb l'objectiu o el mandat programàtic -article 25.2 de la Constitució- que ordena que les penes estiguin orientades cap a la reinserció" perquè "genera una situació en què l'horitzó de reinserció desapareix durant anys” pel que conclou “la fi de la pena sembla estar més orientada a retirar del carrer les persones que a reinserir-les".
Amb tot, es qüestiona també l'enduriment de la llei com a mesura coercitiva. Berrio apunta que "es necessari no simplificar i pensar que els problemes s'arreglen endurint les penes". "A l'hora de generar el sistema penal", afegeix "cal treballar també les causes estructurals i col·lectives que donen peu a què es produeixin determinades situacions". Perquè si bé és cert que "sempre hi ha una responsabilitat personal en una actuació d'aquest tipus, determinats delictes són símptomes de situacions que es donen en la societat", assenyala. Per tant, de cara a treballar de manera correcta en la prevenció dels delictes, defensa, "és vital que es posi més èmfasi en treballar la prevenció en el conjunt de la societat i en treballar amb les víctimes i amb els agressors quan es donen situacions menys greus ".
A més del debat ètic, la pròpia regulació de la presó permanent revisable comporta també problemes. Les dificultats a l'hora de qualificar la pena, la diferència de criteris entre l'accés al tercer grau i la llibertat condicional i el règim de permisos de sortida han estat, entre altres qüestions, àmpliament criticats. Són diversos els juristes que, en els últims anys, s'hi han pronunciat en contra. Aquest mateix mes, 200 signatures de professorat, jutges i fiscals avalaven el "Manifest contra la cadena perpètua", i l’enfrontaven a l'aprovació per part del Consell de Ministres espanyol de l'informe sobre l'avantprojecte que pretén ampliar la presó permanent revisable. El manifest, que afirma que la pena és contrària a la Constitució i els principis bàsics del Dret penal civilitzat com la reinserció dels presos, s'ha remès al Congrés dels Diputats espanyol.
Així mateix, tot i que no ha pogut accedir al text de l'avantprojecte, Amnistia Internacional s'oposa a la cadena perpetua, tant sense possibilitat de revisió, com amb possibilitat de revisió quan "en el procés s'imposen condicions o requisits de molt difícil realització i que, per tant, facin de facto impossible que la persona sigui alliberada". Entre altres, l'organització sol·licita al legislador espanyol que realitzi una anàlisi exhaustiva de les conseqüències de la introducció de la presó permanent revisable.
El que s’amaga darrere la duresa
L'aprovació de mesures com la reforma del Codi Penal de l'any 2015 -que no només va suposar l'aprovació de la presó permanent revisable, sinó que també va eliminar les faltes i va convertir així tot tipus de conductes en delictes de tipus general-, o la coneguda com a Llei mordassa que es va aprovar el mateix any, revelen un canvi de paradigma en el qual la seguretat es fonamenta sobre el control i no sobre les garanties de l'Estat Social. Aquesta tendència de convertir el sistema penal en el camí de certes demandes socials majoritàries que atorguen caire democràtic al posterior enduriment del propi sistema i que va ser definida pel jurista i sociòleg David Garland com "la governança del delicte", ha estat criticada àmpliament tant per la doctrina com a peu de carrer.
En aquesta conjuntura, els drets es confonen amb privilegis i els principis constitucionals no es perceben com una garantia enfront de potencials excessos dels poders públics. Tal com explica Iñaki Rivera Beiras, professor i director de l'Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la Universitat de Barcelona, molta gent creu que el dret penal és una cosa que afecta tercers. "Només quan alguna vegada a elles o a un ésser proper li toqui viure una experiència de detenció policial, d'acusació del fiscal, d'indignació davant d'una mala defensa i davant la privació de llibertat, llavors, i només llavors, s'esquinçarà les vestidures i dirà que no s’ho pot creure. És a dir, obrirà els ulls davant d'una experiència biogràfica ", conclou Rivera.
Des que es va aprovar la pena de presó permanent revisable, des de l’àmbit del dret han denunciat la manca de rigor en el debat legislatiu i han criticat els que defensen la duresa del sistema penal custodiant-se en l'anhel de les víctimes i de la majoria social. Rivera constata que "cada tant es rescata aquesta mal anomenada victimologia" que apel·la els sentiments i que "se sosté en un supòsit clam social d'enduriment penal mai contrastat empírica ni rigorosament, però que compleix un clar paper ideològic". Rivera assegura que aquestes "subjectivitats aïllades, insolidàries i moltes vegades interessadament ignorants" representen el "matalàs d'una irresponsabilitat col·lectiva molt pròpia del present" i defensa enfront d'això un sistema que "amb penes molt més curtes que les actuals i amb tractaments, que de veritat intenti ser una clínica de la vulnerabilitat i no una maquinària d'aixafament de vides humanes ".
