Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Primavera Sound i el cost de la capitalització del feminisme

L’escriptora i periodista Shaina Joy Machlus reflexiona sobre el suposat feminisme de “New Normal”, la nova campanya del festival musical barceloní

| Bernardo Bagulho

Cercar als cartells de festivals dones artistes a qui entrevistar sovint pot ser com buscar una agulla en un paller. Vaig començar a llegir la programació del Primavera Sound 2019 amb el meu escepticisme habitual però, a primera vista, els meus ulls van sortir directament de les seves òrbites: Robyn, Princess Nokia, Erykah Badu, Solange, Liz Phair, Janelle Monae, Lizzo, The Mystery of the Bulgarian Voices… I això és només el principi.

Mentre creava elaborats somnis en els quals pregunto a qualsevol d’aquestes genis musicals sobre el seu procés creatiu, va aparèixer l’espot del festival. Persones d’aspecte femení pinten la ciutat amb les inicials “NN” (New Normal), una mostra amb orgull el pèl de l’aixella i una veu diu: “Semblava impossible, però el present finalment és femení”. Immediatament se’m va fer un nus a l’estómac. El que havia començat com un cartell de festival estel·lar va passar a sentir-se sobtadament com una altra cosa; quelcom sintètic. Igual que en Totó quan retira el teló per revelar el veritable Mag d’Oz; un home cansat i vell que utilitza cordes i fum per mantenir la resta d’habitants enganyats, tot i que molt entretinguts.

La lectura més inofensiva de la campanya “New Normal” és una caricatura mandrosa del feminisme. I la més nociva, una manera d’utilitzar les dones, el moviment de les dones i la cultura queer per fer diners i guanyar notorietat. Abans d’enfrontar-nos a la campanya “New Normal”, potser resulta útil establir algunes pautes. No crec que el feminisme pertanyi
a cap persona o població. Això significa que, òbviament, no soc qui per decidir qui és feminista i qui no ho és. Part de la força del feminisme és que no és singular: hi ha onades, infinites ideologies i una evolució constant. Però el que he après en els meus quinze anys d’estudiar i participar en el feminisme és que, tot i que els aliats provenen de molts llocs i tenen moltes cares, les seves motivacions mereixen un escrutini acurat. Abans de llançar una ronda d’aplaudiments i floretes, val la pena fer algunes preguntes crítiques. “El meu interès es deriva del fet que el tema està de moda? El meu interès es deu al fet que la qüestió complirà quotes o augmentarà les possibilitats de finançament?”. Aquestes són dues preguntes proposades per la Dakota Swiftwolfe i la Leilani Shaw en el seu manual sobre com ser un bon aliat.

Amb botigues com H&M venent samarretes amb la paraula “feminista”, aquests interrogatoris són més necessaris que mai. L’objectiu final del feminisme és la llibertat per a tothom, així que com sabem quan ens hi estem acostant o quan ens estem desviant del camí? Observar la campanya “New Normal”, fins i tot amb un microscopi de baixa potència, ens dona una oportunitat per fer una mica de calibratge.

És una forma d’utilitzar les dones, el moviment de les dones i la cultura queer per fer diners i guanyar notorietat

Una mirada ràpida a les imatges i la redacció de la campanya “New Normal” proporciona un punt de partida simple per submergir-se en aquestes preguntes. En primer lloc, no hi ha res de nou en el fet de demanar que hi hagi més dones i persones no binàries representades a festivals o qualsevol altre espai creatiu, polític, professional o no professional. Tot i que és nou per al Primavera Sound, els festivals amb una línia predominant o exclusivament femenina estan lluny de ser un concepte nou. A més, la paraula normalporta una bona quantitat d’equipatge. A què anomenem normal? Històricament, normal ha estat una paraula extremadament diferenciadora que s’ha utilitzat per mantenir moltes comunitats allunyades del poder. Si ets fora del que es considera normal, sovint se’t penalitzarà. Parlant per mi mateixa, una persona queer, anarquista i jueva no normal, no tinc cap interès a ser-ho, de normal, només vull ser respectada i que se’m permeti prosperar pacíficament.

Després hi ha la iconografia de l’espot: dones que fan grafits a la ciutat, amagant-se en la foscor, que indiquen que la igualtat de gènere és alguna cosa perillosa i il·legal. Com si l’expectativa lògica d’una major representació de persones que no siguin homes blancs cis fos alguna cosa extrema o underground. Quan realment, després de tants anys de Primavera Sound i tants milions d’euros de benefici, tenir un nombre igual d’homes i dones en el cartell és el mínim absolut.

I què passa amb aquest joc de xifres? Un cartell de 50/50 queda bé sobre el paper, però ajuda realment a la igualtat? Quant guanyen les dones músiques en comparació amb els homes? Quant guanyen les dones que treballen per a aquesta organització en comparació amb els homes? Quina és la ràtio de sexes de la resta del personal tècnic del Primavera Sound? Parlo per experiència pròpia. La preparació d’un concert sovint significa navegar a través de sexismes subtils i no tan subtils del personal tècnic; persones que et toquen a tu o el teu equip, comentaris o suposicions sobre la teva capacitat per utilitzar-lo. Com es fa sentir segures les dones al Primavera Sound i les músiques que hi toquen? No es tracta necessàriament de posar un munt de dones a l’escenari sinó d’assegurar-se que aquestes persones tinguin tot el que necessiten per prosperar.

Una banda formada tota per dones que són amigues meves es van mostrar encantades de rebre una invitació per participar al Primavera Sound 2019. Havien enviat la seva demo i van sentir una irrupció de confiança al rebre la ràpida resposta demanant-los que formessin part del festival. Aquesta bombolla va explotar ràpidament quan es va llançar la campanya oficial. Les meves amigues van patir el malauradament habitual síndrome de l’impostor: “Només ens van triar per fer pujar el recompte de dones músiques?”. Per descomptat, el Primavera Sound no va seleccionar aquesta banda només perquè siguin dones, però haver informat les artistes sobre aquesta iniciativa abans d’hora hauria assegurat que no aflorés el dubte.

El 2018, el Moogfest, un popular festival de música electrònica als Estats Units, va fer un cartell totalment femení. El Moogfest no va dir a les artistes que aquest era el seu pla i va deixar que ho descobrissin, com el Primavera Sound, quan va sortir la campanya publicitària. Moltes de les artistes es van enfadar, havien accedit a signar com a músiques, no com a figures per a una campanya de gènere. Una música estava tan furiosa que va decidir no actuar-hi. Per a moltes dones és una part important de la seva identitat musical voler ser conegudes com a músiques dones o simplement com a músiques. De qualsevol manera, l’elecció sempre hauria de pertànyer a les artistes.

El Primavera Sound no només no va avisar els músics sobre la seva campanya “New Normal”, sinó que no van preguntar a aquests músics pel seu sexe/gènere. Assumir el sexe/gènere d’una persona és un error enorme i reprodueix la violència i els estereotips que el feminisme busca desmantellar. Això, per descomptat, a més del fet que hi ha gèneres i sexes infinits a part del binari dona/home, fa que ens preguntem: quants músics són no binaris? On es van considerar aquestes persones en el recompte? No oblidem que el feminisme no lluita perquè només les dones cis arribin a ser lliures, sinó per apoderar totes les comunitats minoritàries i marginades. Fer un festival feminista passa per pensar més enllà del binarisme de gènere i assegurar-se que algú que no és binari se senti representat i segur. De fet, vol dir que tots, independentment de la seva identitat, gamma de mobilitat, etc. puguin navegar pel festival amb facilitat i seguretat.

No és que jo, ni ningú, esperi que el Primavera Sound sàpiga com organitzar un festival que realment doni suport i apoderi una variada gamma de músics i públic. El Primavera Sound és un gran festival de música patrocinat per corporacions. No són revolucionaris, i no passa res. No obstant això, atès que estan fent que l’equitat sigui el focus de la seva campanya de màrqueting, seria una inversió prudent contractar un equip divers de persones que tinguin experiència creant esdeveniments equitatius. Vull animar grans entitats capitalistes, com el Primavera Sound, a seguir tractant de ser aliats de comunitats marginades. I vull animar-los a demanar ajuda per fer-ho. Hi ha moltes persones i organitzacions que han dedicat la major part de la seva vida a la lluita per la llibertat i la justícia. Seria senzill crear una branca del Primavera Sound que tingui com a única finalitat la inclusió i la inversió en justícia social. Això asseguraria una aliança que anés més enllà de la moda actual del feminisme. Això vol dir que, una vegada que el feminisme ja no sigui tendència, el Primavera Sound es comprometria a seguir tenint una alta representació de les diferents identitats de gènere en el seu cartell, s’asseguraria d’estudiar els músics i ja no convidaria persones, com Sun Kil Moon, que han estat acusades d’assetjament i agressió sexual. El Primavera Sound contribuiria constantment a les causes socials i pagaria als seus treballadors (especialment a les persones que treballen a les barres, netegen els lavabos, etc.) un salari en bones condicions de treball, etc.

Encara que resulti temptador, pel que fa al futur del feminisme, crec que no hi ha d’haver condescendència amb el fum i les cortines dels canvis superficials. La discriminació sistemàtica i profunda només es pot resoldre mitjançant una interrupció igualment profunda. A parer meu, això significa dir-me a mi mateixa i als altres interessats en la llibertat: “Fes-ho millor, treballa més”. Deixant de banda la meva pròpia creença profunda que el capitalisme mai no portarà a la justícia, si aquest s’uneix al feminisme, ha de ser de forma duradora. Si no exigim canvis profunds que afectin no només aquest moment en el temps, sinó també el futur, podrem trobar llibertat al final d’aquest camí de rajoles grogues? Diria que és un truc que ni tan sols el gran i poderós Oz no podria portar a terme.

 

Article traduït per Cristian Pallejà Bueno i publicat al número 468 de la ‘Directa’

Article publicat al número 468 publicación número 468 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU
Error, no Advert ID set! Check your syntax!