Sònia Moll

Potser a tu també t'ha passat. Has anat al teatre sola, una tarda de diumenge. A la mateixa fila de seients, t'has fixat en un noi que també està sol. No saps ben bé com, acabeu compartint la funció: intercanvieu mirades quan aplaudiu o quan una escena us ha fet gràcia, i de cop és com si hi haguéssiu anat junts, a teatre, aquella tarda. T'ha agradat la manera com somriu i sobretot els ulls, foscos i profunds, d'una tendresa que t'atrapa.

Recordo el moment amb exactitud. Eren més de les dotze de la nit. Ma germana, el cunyat i els nens havien vingut a passar uns dies a Barcelona i s'estaven a casa meva. Havíem acabat de sopar, els petits ja eren al llit i els adults estàvem a punt d'anar a dormir. Jo estava esgotada, feia hores que esperava el moment d’estirar-me i deixar de pensar. Llavors va sonar el mòbil. El meu. I com cada vegada que sonava el mòbil els últims dos anys, se'm van disparar els batecs del cor.

Fa uns dies, Itziar Castro, nominada als Goya en la categoria de millor actriu revelació pel seu paper a Pieles, expressava a Twitter sentir-se trista i enfadada perquè la revista Harper’s Baazar no li havia proposat participar en el reportatge fotogràfic de nus d’alguns candidats i candidates a aquests premis.

Vaig començar a escriure aquestes línies diumenge passat, després d'haver-me sorprès amb un calfred d'emoció quan escoltava com la multitud aplegada a Madrid a favor del referèndum cantava “L’estaca” de Llach. Sorpresa, dic, perquè no recordava la darrera vegada que el procés em va fer vibrar d'aquesta manera. El 9-N, potser. Ha plogut. Des de l'any passat, de fet, me n'havia desconnectat gairebé del tot.

"Afortunadament, jo provinc d'un ambient en el qual reparàvem els danys que havien sofert els tapissos, i la idea de la reparació s'ha mantingut en mi. Les coses es poden reparar. Jo no crec en el Fènix, que les coses puguin morir i ressuscitar [...] sinó que tinc fe en l'acció simbòlica".

Louise Bourgeois

"Souviens-toi de rester vivante"

Oscarine Bosquet

Les bicicletes són per a l'estiu, i l'estiu és per a les famílies. Per als nuclis monògams atomitzats, amb criatures o sense. Per a l'altra. Perquè, des de la visió de l'amant, l'altra no és ella, sinó la-també-estimada-de-la-seva-estimada (o del seu estimat): la legítima, l'oficial, la visible o en tot cas la que ocupa un lloc en principi (i generalment al final) inamovible en un sistema familiar on ella, l'amant no legítima, no oficial, no visible, no té ni espai, ni lloc, ni nom.

El sicari de Nit i dia recita poemes abans d’executar les seves víctimes. També recita abans de fer l’amor, mentre acarona el cos de la prostituta que estima. És cert que abans dels assassinats els versos em semblen sovint forçats i una mica ficats amb calçador; i que en l’espai íntim del prostíbul hi ha alguna cosa en la tendresa del sicari que encara em grinyola (un deix de paternalisme, crec, o una dificultat meva de creure’m del tot l’amor, o l’enamorament, quan la relació és tan desigual).

"Ni els morts no estaran segurs davant de l’enemic si l’enemic venç. I és aquest enemic el que no ha parat de vèncer" 
Walter Benjamin

"Souviens-toi de rester vivante"
Oscarine Bosquet

Hay que ser muy valiente para vivir con miedo.
Contra lo que se cree comúnmente,
no es siempre el miedo asunto de cobardes.
Para vivir muerto de miedo
hace falta, en efecto, muchísimo valor.

Ángel González
 

La gent que viu al centre dels privilegis, en una situació no qüestionada constantment, no té ni idea de la valentia que requereix (...) construir discursos d'empoderament i continuar tota una vida al marge
Bárbara Ramajo (Idem TV)
 

Pàgines

Subscriure a Sònia Moll