Sònia Moll

Les bicicletes són per a l'estiu, i l'estiu és per a les famílies. Per als nuclis monògams atomitzats, amb criatures o sense. Per a l'altra. Perquè, des de la visió de l'amant, l'altra no és ella, sinó la-també-estimada-de-la-seva-estimada (o del seu estimat): la legítima, l'oficial, la visible o en tot cas la que ocupa un lloc en principi (i generalment al final) inamovible en un sistema familiar on ella, l'amant no legítima, no oficial, no visible, no té ni espai, ni lloc, ni nom.

El sicari de Nit i dia recita poemes abans d’executar les seves víctimes. També recita abans de fer l’amor, mentre acarona el cos de la prostituta que estima. És cert que abans dels assassinats els versos em semblen sovint forçats i una mica ficats amb calçador; i que en l’espai íntim del prostíbul hi ha alguna cosa en la tendresa del sicari que encara em grinyola (un deix de paternalisme, crec, o una dificultat meva de creure’m del tot l’amor, o l’enamorament, quan la relació és tan desigual).

"Ni els morts no estaran segurs davant de l’enemic si l’enemic venç. I és aquest enemic el que no ha parat de vèncer" 
Walter Benjamin

"Souviens-toi de rester vivante"
Oscarine Bosquet

Hay que ser muy valiente para vivir con miedo.
Contra lo que se cree comúnmente,
no es siempre el miedo asunto de cobardes.
Para vivir muerto de miedo
hace falta, en efecto, muchísimo valor.

Ángel González
 

La gent que viu al centre dels privilegis, en una situació no qüestionada constantment, no té ni idea de la valentia que requereix (...) construir discursos d'empoderament i continuar tota una vida al marge
Bárbara Ramajo (Idem TV)
 

Porque cada hombre tiene su propio tiempo y sólo mientras siga siendo suyo se mantiene vivo (Momo, Michel Ende)

Ella s’acomiada en un correu col·lectiu amb un "bona Pasqua a les que la celebreu" (femení no genèric, que totes som dones en el grup), i a mi m'entra una emoció càlida que em deixa molta estona amb un gràcies infinit ballant-me per dintre. Fa tants anys que no m’acosto a la parròquia més que alguns diumenges esparsos per acompanyar el pare a missa, que havia oblidat el relleu que adquiria aquest “bona Pasqua” en una comunitat que dóna espai a una vivència espiritual compartida.

El pare, de menut, era un nen nyicris que aviat es va adonar que els punys no li servirien per defensar-se dels busca-raons forçuts de la classe. Va aprendre, doncs, a córrer. Fugia com un llamp quan els veia acostar-se, s’enfilava als arbres com un mico, saltava de terrat en terrat per damunt de les teulades.

Jo abans tenia un lloc a dins de la família.
La llitera de dalt al dormitori del fons,
al costat del lavabo.
La cadira,
a taula,
davant de la del pare
per escoltar-li els versos i aprendre'ls de memòria
per si així se li feia més fàcil estimar-me.
El tamboret d'un piano de tecles marronoses
que mai no vaig aprendre de tocar,
i el llindar d'una cuina
des d'on mirava feinejar la mare
i li contava coses.
Jo abans tenia un lloc a dins de la família.
El capçal moribund d'aquell avi postís

Les tinc totes, avui, acompanyant-me la nit: Fuertes, Marçal, Koltz, Mistral, Szymborska. No ve la son, i el son, que romanceja de fa dies, torna a treure el cap per la porta i les espia amb recel. Al capdavall, deu pensar, només són dones, i fa el desentès mentre elles m'ocupen el cos i la cambra. Poc s'imagina que són bandada, munió, escamot, exèrcit. Que estremeixen el món que les voldria callades i fan de cada mot insubmissió i presència.

Pàgines

Subscriure a Sònia Moll