Tanaka Toshiko: "Fins als 60 anys no he pogut parlar d’Hiroshima"

Supervivent del bombardeig nuclear
28/06/2017

La matinada del 6 d’agost de 1945, l’Enola Gay –un bombarder B-29 dels Estats Units– va llançar la bomba més letal de la història sobre la ciutat japonesa d’Hiroshima. Aquell atac, que va imposar la fi de la Segona Guerra Mundial, va causar la mort de 80.000 persones, la majoria de les quals van desaparèixer vaporitzades per la deflagració. Les que no van morir a l’instant van desenvolupar cremades de tercer grau en qüestió de segons. “A la gent li queia la pell des de l’espatlla fins a les puntes dels dits”, explica Tanaka Toshiko, que aleshores tenia sis anys. Igual que altres afectades, Toshiko ha patit seqüeles físiques i psíquiques que només ha pogut superar amb el pas del temps, però, no obstant això, no destil·la cap sentiment d’odi ni rancúnia. El seu patiment traspua a les obres d’esmalt que encara elabora i en les quals, de manera subliminar, el blau del cel es transforma en una gamma de grisos i traces que simbolitzen el bolet de la bomba atòmica. Als seus 78 anys, participa a Peace Boat (Vaixell de la pau), una iniciativa que reclama la prohibició definitiva de les armes nuclears.

/ CHRISTO GEOGHEGAN


Què en recordes, del bombardeig d’Hiroshima?

Anava amb una amiga pel carrer quan, de sobte, vam observar l’Enola Gay al cel. Dels minuts següents, només recordo una llum blanca que m’encegava els ulls. Vaig cobrir-me la cara amb el braç dret i, quan vaig tornar a casa, la mare no em reconeixia: tenia la pell socarrimada i la roba completament ennegrida. Si vaig sobreviure va ser perquè feia poc ens havíem mudat a un poble situat a 2,3 quilòmetres del punt de l’explosió.

Què va passar després?

Em van sortir butllofes i la pols de la radiació em va entrar als pulmons. Vaig agafar tanta febre que em vaig desmaiar, però, gràcies a la mare, em vaig guarir. També durant l’adolescència, em sortien herpes, tenia esgotament físic i em diagnosticaven una quantitat anormal de leucòcits.

Quan et vas apropar a la ciutat?

Al cap d’un mes; volia saber com havia quedat la casa on havia viscut els primers anys. No n’hi havia ni rastre; només una pila d’ossos de persones i animals que desprenien una fortor terrible. El paisatge era fantasmagòric; tant que, a primer cop d’ull, podies observar que la bomba havia aplanat la ciutat. Hiroshima estava destruïda des del nord, la zona muntanyosa, fins al mar.

Què n’ha quedat, de la tragèdia?

Els efectes són evidents, sigui a través de les taxes de càncer i morts prematures o de l’estigma que hem sofert els supervivents. Corrien rumors que, si et casaves amb algú que havia estat exposat a la radiació, els teus fills naixerien amb greus deformacions. Una propaganda que, per a molta gent, ha significat perdre l’autoestima i avergonyir-se del patiment. Després, he sentit ràbia contra el règim militar japonès, que, tot i tenir la guerra perduda, va deixar la població a mercè dels bombardejos nuclears.

S’ha comentat que els Estats Units van llançar la bomba atòmica per experimentar amb urani i plutoni. Què en penses?

Està documentat. Volien provar-ho fins i tot abans que el Japó perdés la guerra i van aprofitar per fer-ho a Hiroshima i Nagasaki. Així, de passada, van llançar un missatge d’hegemonia cap a la Unió Soviètica.

Creus que la humanitat ha après la lliçó sobre l’horror d’aquell succés?

Si n’ha pres consciència, no ha estat suficient perquè s’inverteixen grans recursos a investigar i fabricar armament nuclear, la proliferació del qual és una invitació a nous conflictes. Per això és important mitigar la despesa en aquest àmbit i utilitzar els diners per fomentar l’educació, eradicar la fam o preservar el medi ambient.

Les hibakusha (supervivents de la bomba atòmica) podeu contribuir a aquesta demanda?

Als supervivents, se’ns escolta; i això és clau perquè la gent reclami un tractat que prohibeixi les armes nuclears. Algun dia caldrà admetre la naturalesa inhumana d’aquestes armes i definir un marc legal que aturi la cursa bèl·lica en què es troben immerses les grans potències.

Després de passar l’adolescència, vas començar a crear figures d’esmalt. Fins a quin punt l’art ha estat terapèutic?

M’ha ajudat a expressar-me a l’edat adulta, durant la qual he patit sagnat renal, fractures als ossos i trastorns psicològics que m’han impedit parlar d’Hiroshima fins als 60 anys. D’alguna manera, doncs, ha estat la via per canalitzar l’angoixa que arrossegava.

Creus que la iniciativa Peace Boat, en què participes activament, serveix per estendre la cultura antimilitarista?

Serveix per dir que no podem viure amb odi. Perquè, si bé el ressentiment pot aparèixer en algun moment o altre, la immensa majoria de les víctimes d’Hiroshima i Nagasaki hem perdonat. I també és útil perquè el jovent s’adoni que el sistema econòmic actual utilitza la guerra per enriquir una minoria en detriment de la majoria. Per això invitem els governs a no oblidar i a comprometre’s en l’objectiu de construir un món més just i en pau.

Article publicat al número 434 de la 'Directa'

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: