Taronges: del camp a la taula

La degradació del sector de la comercialització de la taronja ha provocat que molts llauradors busquen alternatives per donar una sortida digna als seus productes. La majoria de les solucions passen per acabar amb els intermediaris
03/11/2015

Els camps de tarongers són una de les representacions més habituals del paisatge litoral valencià i les terres de l’Ebre. L’origen d’aquest cultiu es remunta 4.000 anys enrere al sud-est de la Xina, Indoxina i l’Índia, d’on prové el seu nom en sànscrit: nãrang. A nosaltres, ens va arribar mitjançant la seua forma àrab, nāranğa, arran de la introducció del cítric pel sud de la península Ibèrica, a través d’una de les rutes comercials de la seda durant el segle IX.

  Camps ubicats  a la comarca  de la Plana Alta  / Paco Sanz
Camps ubicats a la comarca de la Plana Alta/ Paco Sanz

 

La primera varietat del fruit que portaren els àrabs era amarga. No s’utilitzava per al consum alimentari, sinó que es tractava d’un arbre ornamental que produïa uns fruits i unes flors exòtiques, les tarongines, valorades per les seues propietats curatives. No és fins al segle XV que s’introdueix la taronja dolça, també procedent de l’Àsia, però que arribava a través de les rutes comercials genoveses pel Mediterrani.

En un principi, la taronja dolça es cultivava principalment a Andalusia i la seua producció estava orientada tan sols a l’autoconsum i el petit comerç comarcal. No és fins al segle XVIII que s’inicia el cultiu a la zona de Llevant, a causa de les condicions climàtiques immillorables d’aquest territori per la producció del cítric. Tot i que el cultiu s’estén ràpidament al llarg de tot el litoral valencià, destaquen dos punts concrets de producció: la Plana de Castelló i la Ribera de València.

Símbol de la prosperitat econòmica valenciana

Els primers comerciants de cítrics foren mallorquins, però les malalties que afectaren els tarongers de l’illa a principis del segle XIX van fer que migraren a la costa valenciana. Aquest fet va ser l’inici d’una de les etapes més pròsperes de l’economia i el sector agrícola valencià, que va enriquir propietaris, llauradors i comerciants de manera equitativa durant quasi dos segles.

Arran de la inestabilitat i l’escassa capacitat adquisitiva de la població espanyola, que no es podia permetre productes que no foren de primera necessitat, la principal sortida de la taronja era l’exportació a l’estranger. El fruit viatjava per via marítima, principalment, als mercats d’Anglaterra i França.

Aquesta prosperitat s’allargà pràcticament fins a finals del segle XX, fet que va condicionar enormement el desenvolupament de la societat valenciana, que –a diferència d’altres territoris– no viuria la revolució industrial amb tanta intensitat. Gran part de la seua població va continuar subsistint del sector primari.

Globalització del mercat i crisi del sector

La globalització va començar a afectar el mercat de la taronja a partir de la dècada dels 80, quan alguns països nord-africans com el Marroc o Egipte van començar a produir i exportar el cítric a Europa. Tot i així, els llauradors valencians i catalans podien vendre els seus productes de manera més o menys digna fins a inicis de 2000, quan els preus van caure de forma dramàtica i s’inicià una forta crisi al sector.

Ferran Gregori, responsable tècnic del sector dels cítrics de la Unió de Llauradors i Ramaders, explica: “Açò no passe d’un dia a l’altre, és un procés de degradació que comença amb l’aparició de les grans centrals compradores”. Segons Gregori, aquestes empreses “imposen la seua força i dicten els preus del producte aprofitant-se de la gran competència que viu el mercat”. En molts casos, explica, “les taronges d’altres països són les que es comercialitzen a l’Estat espanyol i les nostres es queden a l’arbre”.

La globalització va començar a afectar el mercat del cítric a partir de la dècada dels 80, quan alguns països nord-africans van començar a produir-lo i exportar-lo a Europa

Aquesta situació ha provocat que algunes varietats tradicionals com la navelina es paguen al productor a onze cèntims el quilo, fet que no li permet ni pagar els costos de producció. A més, els últims anys també s’ha estès el model de venda “a resultes de comercialitzar”, un model en què agricultor i comerciant no arriben a pactar un preu previ per la mercaderia. Aquest mètode, tot i que va ser prohibit per l’Audiència Provincial de València en 2012, es continua reproduint en moltes transaccions i ha provocat un considerable augment de la incertesa i la precarietat.

  La Fira de la Taronja se celebra cada diumenge, des del mes d’octubre fins el maig, a tres places de la ciutat de Castelló / Mediterráneo
La Fira de la Taronja se celebra cada diumenge, des del mes d’octubre fins el maig, a tres places de la ciutat de Castelló / Mediterráneo

 

“La citricultura com l’hem entés fins ara ja està morta”, afirma Gregori, tot i que considera que “hi ha solucions parcials que poden fer una solució global”. Segons el tècnic, aquestes receptes “s’hauran d’adaptar a les característiques personalitzades i la viabilitat de cada projecte” i requeriran que els llauradors no solament s’encarreguen de produir, sinó “que facen un pas endavant i es formen per conèixer bé el mercat, les seues necessitats i els comerciants amb qui treballen”. Algunes d’aquestes iniciatives personalitzades, com el mercat de proximitat, la venda en línia o la venda al carrer sense intermediaris, ja s’estan aplicant amb èxit a algunes localitats valencianes.

Venda directa al carrer, de tradició a alternativa

En alguns carrers del territori valencià és comú vore caixons de taronja als portals de les cases dels llauradors, col·locats allí com un reclam per la venda directa a les veïnes. Aquesta antiga tradició de vendre al carrer i directament al consumidor torna a ser una de les sortides principals del cítric a molts pobles i ciutats del País Valencià.

Un exemple d’açò és el que ocorre des de 2008 a Castelló amb la Fira de la Taronja. Durant la temporada de collita, cada diumenge, més de 60 llauradors fiquen paradetes a tres places de la ciutat per vendre directament al consumidor a un preu raonable per tothom.

Algunes varietats tradicionals del fruit, com la navelina, es paguen al productor a onze cèntims el quilo, fet que no li permet ni pagar els costos de producció

Pepe, llaurador de 82 anys i president de la fira, explica que la iniciativa naix d’una xerrada informal mantinguda amb el regidor d’agricultura de l’Ajuntament de Castelló vuit anys enrere, durant la qual diversos productors van traslladar al polític la seua preocupació per la crisi de preus de la taronja. Durant la xerrada, li van comentar: “Per què no eixim a vendre els llauradors? Tu mos deixaries les places?”. Davant aquesta proposta, el consistori –aleshores controlat pel PP– no va ficar problemes i va aprofitar per apropiar-se del mèrit d’organitzar aquesta iniciativa de dinamització del sector agrícola a la ciutat.

Enguany, la Fira de la Taronja, que està adreçada principalment a productors xicotets, celebra la seua setena edició i espera superar els 225.000 quilos venuts el 2014. Segons César, enginyer tècnic agrícola que col·labora amb l’organització de l’esdeveniment des del principi: “Aquestes iniciatives defensen l’autarquia del llaurador davant un mercat cada dia més globalitzat. Han de ser els mateixos productors els que es formen per saber defendre el seu producte davant el comprador i, així, eliminar els intermediaris, responsables de la precarització del sector”.

--------------

Doctor Naranja: lluitar per la tradició, pel comerç just i per salvar el paisatge

La forta caiguda del preu de la taronja de l’any 2011 va ser el detonant perquè Josele, un jove llaurador de la Plana, s’animés a crear Doctor Naranja. “Alguna cosa havia de fer... Es tractava d’evolucionar o desaparèixer i no estava disposat a deixar de lluitar per una cosa tan especial que he vist mantindre i cuidar a la meua família durant dècades”, explica. El seu projecte s’encarrega de completar la cadena productiva i comercial i d’eliminar els intermediaris: “Nosaltres plantem, cultivem, seleccionem, netegem, envasem i transportem la nostra fruita, que sempre arriba al consumidor en menys de 24 hores”. A més, segons el llaurador, s’utilitzen “mètodes tradicionals de cultiu respectuosos amb el medi ambient”.

  La Fira de la Taronja se celebra cada diumenge, des del mes d’octubre fins el maig, a tres places de la ciutat de Castelló / Mediterráneo
Josele ha inventat una biciespremedora que li permet fer suc de taronja fresc a qualsevol lloc / Doctor Naranja

“Som un projecte que, sobretot, tracta de fomentar el comerç just, a un preu que permeta que el productor visca dignament i seguesca plantant”, afirma Josele. A més de comercialitzar taronges i clementines, Doctor Naranja també s’encarrega d’elaborar melmelades, dolços, infusions, licors, cervesa o altres productes derivats dels cítrics.

“Gràcies a les noves tecnologies, ens hem pogut endinsar en aquesta aventura”, reconeix. A més de vendre a Castelló, també distribueix els seus productes en altres localitats com Barcelona. “El repartiment per la ciutat de Castelló sempre el faig en bicicleta. Un cop a la setmana, puge a Barcelona amb la furgoneta per distribuir la fruita en diferents mercats i també a particulars”.

Tot i haver passat moments molt durs amb la crisi del sector, Josele es mostra content amb l’evolució de la iniciativa i considera que aquestes alternatives al mercat convencional de cítrics són necessàries “si volem continuar preservant les nostres tradicions i els nostres paisatges”.

 

*Article publicat a la Directa num. 395

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: