Expressions

Teatre de participació: i si no vull participar, què passa?

Se'ns crida a la participació en política, en les arts escèniques, en el consum d'experiències. Davant de les performances del bon rotllo col·lectiu, hi ha algunes propostes escèniques que sospiten de tot i de tots
Roger Bernat ofereix peces on passa de la parafernàlia escènica, puja el públic a l'escenari, i es munta tot de dispositius on la participació queda ben retratada
Marlon Barrios Solano

He llegit al diari un avançament de la programació de la pròxima FiraTàrrega. I m'ha cridat l'atenció un dels "espectacles" (ja no sé si dir-li així) emmarcat en la secció Participa, que convida "a reclamar, jugar, actuar i celebrar". Es titula urGENTestimar, ocuparà durant 40 hores la plaça Major, i demana de "formar part d'aquesta creació col·lectiva, a sincronitzar el teu cor amb aquesta proposta d'activisme, transformació, amor i compromís". Les organitzadores parlen de ciència i d'art, de batec col·lectiu, i arriben al clímax en afirmar: "despertem les inquietuds secretes dels qui no tenen veu. Airegem la urgència de llibertat. Gràcies a la participació, emergeix una llum col·lectiva que no entén de murs, de fronteres, de barreres, de límits ni de diferències". Talment, sona com una revisió, institucionalitzada i programada, de la revolta del Living Theatre a Avinyó, el 1968. En llegir tot allò, no sé per què, em vaig ruboritzar i vaig sentir certa vergonya pròpia i aliena (fins i tot participativa). I de sobte em va venir al cap el record dels aldarulls a la Fira de Tàrrega del 1991, amb vuitanta detencions i l'intent d'assalt a l'Ajuntament inclòs. Allò també va ser una performance participativa, no?


Dissidències

Aquest espectacle comunitari, benintencionat, parroquial, ens remet a la participació en l'art, en les arts escèniques, entesa com un súmmum (artístic, ètic i feliç), però també com una mena de placebo, com a excusa per a tot, com a estendard de purpurina que tot ho permet i tot ho justifica... sempre que es promogui la trobada, la creació col·lectiva, les relacions... Claire Bishop va criticar fortament, en un assaig ben conegut de fa alguns anys, la innocència i la falsedat de l'estètica relacional i els seus artistes, tal com Nicolas Bourriaud els havia glossat conceptualment. El punt més punyent de Bishop en la seva carregada era la demanda d'una anàlisi de més voltatge i rigor, per treure l'aigua clara del punt veritablement important. No quedar-se satisfetes, alegres, eufòriques, enunciant i celebrant simplement les relacions creades ("Ostres! Wow!! Visca!!!"), si no aturar-se a veure qui-com-per què es produeixen les relacions. Què s'amaga (quines intencions?), que es guanya (a part del plaer minúscul i breu de l'entreteniment en un altre format?) i què es pot perdre (la força del discurs crític?) rere la xarxa de relacions sorgida i expandida a partir de l'obra. Detectant-ne problemes i complexitats, i acceptant i mostrant les friccions, les tensions, els conflictes, les dissidències...


Per exemple...

Un dels que s'ocupa des de fa temps per aquí i per allà de desvetllar i treure un vel rere l'altre a la cosa participativa és Roger Bernat, qui va començar (amb el Tomàs Aragay i companyia) electrocutant els circuits de les espectadores, amb una mena de celebracions punk-situacionistes i cabareteres, i després va emprendre una ruta per una mena de teatre de guerrilla i assagístic, on "donava veu" a gent que no eren actors ni actrius. I, més recentment, ens va oferint peces on passa de la parafernàlia escènica, puja el públic a l'escenari, i es munta tot de dispositius on la participació queda ben retratada.

Maqueta d'una de les performances de Roger Bernat


En un d'aquests espectacles, La Consagració de la primavera, el públic seguia ordres i suggeriments provinents d'uns auriculars, i reproduïa en col·lectiu una coreografia de Pina Bausch. El perfórmer Quim Pujol hi va detectar amb incomoditat el problema de la "participació autoritària", tal com va explicar en un article publicat al web de Teatron amb el títol "Eichmann en el Lliure". Bernat va respondre-li que la cosa anava d'espectadors psicoanalitzats, histèrics per no trobar un espectacle "de debò" davant dels seus nassos, dels fantasmes de l'art, i que així es plantejava un conflicte entre l'autoritat i la voluntat.


La pornofarmàcia

El dramaturg i director estava treballant en un projecte per recuperar el "llinatge dionisíac" i reivindicar el cos de l'espectador, conscient que calen "espais públics de contacte crític entre els ciutadans". Espais que no prescindeixin del cos, objecte de disciplina, submissió i anorreament des de totes les instàncies i institucions: escola, empresa, oci i ara xarxes socials. També s'havia començat a interessar, feia temps, en la idea de Jacques Rancière del teatre com a lloc de confrontació del públic amb si mateix. Més tard, Bernat en col·laboració amb el dramaturg Roberto Fratini, durien a terme una sèrie de peces, "Pendent de votació" i altres, on precisament la participació s'usava com una eina "pornofarmacèutica" (el mot brillant és de Fratini), subtilment escandalosa i volgudament ineficient, per tal de denunciar el kit infantilitzant que les institucions fan servir per tenir ben contenta la ciutadania desempoderada. L'espectacle que Bernat/FFF i Fratini presentaran al Grec d'enguany, No se registran conversaciones de interés (al Mercat de les Flors del 27 al 29 de juliol), segueix amb aquesta i altres preocupacions, com la de la construcció del relat que cada espectador es fa, enfront de la narració homologada i omnipresent dels mitjans.


Una nova mirada

Daniela Palmeri ha publicat un nou assaig que aporta noves claus i dóna moltes voltes sobre tots aquests temes. A Mise en abyme, participación y encuentros en l'escena de Roger Bernat (liquidDocs Editions), s'amplia la panoràmica sobre la polèmica de la participació i l'art relacional. Es tracta sobre el teatre postdramàtic, el teatre d'immersió i el d'emersió, i s'analitzen les ficcions de la política i les polítiques de la ficció. Val a dir que, aquests darrers, són temes actuals i del tot pertinents, ara que les mobilitzacions polítiques són més i més acolorides i performatives, i ara que la solemnitat es barreja amb la pantomima, quan els polítics trien el Teatre Nacional de Catalunya com a marc per presentar plans i projectes de futur. El llibre també analitza l'estatus d'un espectador que, després d'abandonar una posició rígida, de travessar una escena que és "una zona d'intercanvi més insegura i més enriquidora", ha jugat i ha descobert les falses promeses, i ha acabat decebut. L'espectador, doncs, ja es mira a si mateix, interpel·lat per un dispositiu que se li encara, el posa a prova, li fa viure un moment transcendent... i tot seguit, finalment, l'insulta.
 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: