Impressions

Think Twice: It's Alright

18/10/2016

Jo no us diré si Dylan es mereixia un Nobel de literatura o no: per a decidir això ja hi ha un jurat d'individus suecs que es dediquen a reunir-se i deliberar i amagar-se darrere una porta una estona abans de sortir, mirar arreu amb cara de pal, apropar-se al micro, obrir una carpeta i dir el nom que toqui aquell any. Perdoneu que m'entretingui en aquest moment mínim de revelació del premi, però és que m'encanta imaginar-me el comitè rere la porta fent shhht, hihihi, ssshhhht... des de les 12 del migdia del dia de l'aixecada d'acta. Em fan molta enveja perquè crec que es passen l'hora fent bromes i jugant-se als xinos qui surt a parlar. És el que faria jo, és clar; igual és per això -i per no ser sueca- que no em truquen ni em trucaran mai. Prou.

Que no seré jo qui us digui si Dylan es mereixia el Nobel o no, només us volia dir que no he llegit arrencada de novel·la més potent que la de la pel·lícula "I'm not There", de Todd Haynes, a la qual, anant com anava sobre Dylan, en cap moment no hi apareixia Dylan; ni tan sols hi apareixia només un actor que interpretés Dylan, que n'eren cinc o sis, ara no ho recordo bé, de joves, de negres, de dones, de vells, de rodamons, de triomfadors, de loosers, de cantants, de nens, de lladres i d'escriptors.

Llavors el que sí que us diré és que així és com m'arriba a mi Dylan: de totes aquestes maneres i en totes aquestes versions. O sigui, que ara em digueu que Dylan no és escriptor és com si em diguéssiu que Dylan no és músic ni pintor ni artista de circ ni minnesotenc ni milionari en un iot ni polissó en un tren, perquè no, no és gens d'això Dylan, i ho és tot a la vegada. I si em dieu que les seves lletres són poemes, us diré que ni parlar-ne, que són narracions; unes de les narracions més ben estructurades, al·legòriques, realistes, més capaces de transcendir el temps i més coherents amb una història, la seva, que no és només la seva història sinó que és la història de tota una època, de tot un sistema polític i sobretot de tot un magma popular.

Si fos pels premis, les llibreries anirien plenes de merda per això mateix que m'esteu dient, perquè un dia algú va pensar que els premis servien per a vendre llibres i no per enaltir la literatura

Ara digueu-me vosaltres que he perdut el cap, que sóc llibretera i que estic perdent vendes amb un Nobel sense llibres; jo us diré que si fos pels premis, les llibreries anirien plenes de merda per això mateix que m'esteu dient, perquè un dia algú va pensar que els premis servien per a vendre llibres i no per enaltir la literatura. Us diré que fins i tot si els premis servissin encara només per enaltir la literatura, amb els premis estaríem construint un cànon igual que el cànon antic aquell del qual ara no sabem com escapar i que, fet per fet, des de fa uns dies no paro de fer bots d'alegria perquè Dylan s'hi acabi de ficar, ben pel mig, en aquest cànon.

Ara digueu-me també que el Nobel es dóna en vida dels premiats i que DeLillo, Roth, Pynchon tenen data de caducitat i aquest Nobel per a Dylan el que ha fet és confirmar una mica més que tots aquests ianquis es quedaran sense premi; jo us diré que ells ja són el premi. Pareu de fotre amb això i apliqueu a qualsevol d'aquests tòtems allò mateix que Cohen ha dit del Nobel de Dylan: és com donar-li un premi a l'Everest per ser la muntanya més alta del món.

La literatura no són els llibres, els llibres són massa petits per a la literatura

Per acabar diré només una cosa que com totes les coses que sento molt profundament a vegades se'm fa molt difícil d'explicar: la literatura no són els llibres, els llibres són massa petits per a la literatura. El llibre és com l'intent de domesticació de la literatura fet per gent que no es deixa la pell intentant domesticar de veritat la literatura, que només arriba a instrumentalitzar-la, a cosificar-la.

DeLillo, Roth, Pynchon i, per sort nostra, alguns altres, sí que intenten abastar-la; s'hi barallen, s'hi enfonsen, ens la regalen, ens la posen al davant. Igual que Pasolini, Fo, Scorsese... Fins i tot -i ara em tiraré de la moto molt fort- Angelica Liddell penso que podria anar pel camí d'aconseguir-ho. I Cohen ja ho ha aconseguit. I Lou Reed. I Dylan. Dylan ja ho ha fet, per descomptat.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: