Totes les veus i totes les sangs

La defensa dels col·legis electorals l’1 d’octubre va comptar amb la presència de migrants que, paradoxalment, no tenien dret a vot; una comunitat que es posiciona a favor de la República, en contraposició al feixisme
17/10/2017

Posicionar-se a favor de les llibertats i els drets humans d’un poble és imprescindible avui a Catalunya. És una qüestió d’humanitat, llibertat, diversitat i feminismes. Mai qui diu defensar la democràcia, el diàleg i la pau pot ser equidistant i mirar, des d’un costat del camí, com les porres, les puntades de peu, els trets amb bales de goma, els tocaments sexuals i els arrencaments de cabells parlen per l’Estat espanyol amb la ciutadania.

/ ROSA CODINA


Ningú amb seny pot avalar la violència policial de l’1-O i expressar que reflecteixen “professionalitat i proporcionalitat”, i molt menys assegurar que “la policia no ha anat contra les persones, sinó contra les urnes”.

En aquests últims dies es parla de “recuperar el seny”. A qui demanem que el recuperi, a un poble que va ser violentament reprimit mentre celebrava un acte participatiu i democràtic, o a les hordes masclistes i feixistes que, de sobte, han emanat de tot l’Estat espanyol per exigir “més cops” contra la “conjura independentista que trenca la democràcia”?

Es denuncia l’existència d’un nacionalisme extremista català i s’evita sancionar les salutacions nazis, les pedrades a balcons amb banderes catalanes, els insults i les pallisses a un fotògraf i persones immigrants en el marc de “l’acció cívica a favor de la unitat d’Espanya”.

Escoltes amb estupor un premi Nobel de literatura expressar que “la pitjor de totes és la passió nacionalista” enmig d’una gran manifestació nacionalista on la ultradreta va tenir un gran protagonisme.

Es demana “que la política surti dels carrers i torni a les institucions”. Hem d’arrenglerar-nos amb la institucionalitat que va legitimar la força bruta o amb un ampli sector de població i organismes de la societat civil, nacionals i internacionals, que posaran sempre al centre les persones i els seus drets?

Sentim un representant del PP dir que el president de la Generalitat pot acabar com Companys —que va ser torturat i afusellat— si declara la independència de Catalunya. No és aquesta una clara apologia de l’assassinat? Preocupa assumir que, quan un poble perd la memòria, es pot repetir la història.

La mobilització exigeix cors indignats i persones “sentipensants” —com deia Galeano—, que senten i pensen alhora, que no separen la raó del cor

Observem com entitats financeres mouen les seves seus fora de Catalunya per generar incertesa. I és comprensible que generi preocupació en una societat, filla del suposat estat de benestar, socialitzada per reconèixer que els indicadors d’estabilitat econòmica són només els bancs i l’empresariat, i no les mateixes persones i les seves alternatives econòmiques al sistema que les oprimeix.

Veiem com algunes organitzacions d’esquerres trontollen sense ser capaces de prendre posició davant l’actual conjuntura, que els exigeix, en coherència, estar al costat de la població, les seves llibertats i els seus drets. Tant costa comprendre que, més enllà de l’anhel d’independència, es tracta de llibertats, de dignitat i de convivència?


Població invisible

I enmig d’aquesta indecisió, una població invisible als mitjans de comunicació, sense veu i sense vot en aquest procés, ha sortit també als carrers a denunciar la repressió policial, a manifestar-se a favor del dret a decidir. Fins i tot es va acostar als centres de votació per fer acte de presència i evidenciar la seva intenció de participar en la consulta perquè, a més de reconèixer-se en els seus orígens, se senten part de Catalunya. Moltes d’aquestes persones no tenen papers, altres tenen targeta de residència i altres ja compten amb DNI.

A aquesta població que no està silent li preocupa que, en l’actual context, de sobte ha renascut el “supremacisme blanc” que, ja sense amagar-se davant els mitjans, promou el domini social i polític d’una cultura sobre una altra. Aquesta població està clamant ser incorporada en l’anhel vindicatiu del poble català, formar part de manera protagonista d’aquest camí. No en va, la pràctica multicultural de Catalunya ha pres l’avantguarda a tot l’Estat espanyol. És l’única manera d’evitar l’etnocentrisme i les pràctiques hegemòniques contra la població que, havent nascut fora, se sent part de la societat catalana. Incorporar totes les veus i totes les sangs és revertir la condició colonialista.

La història ens ensenya que a un poble que li treuen tant, també li treuen la por. La mobilització exigeix cors indignats i persones “sentipensants” —com deia Galeano—, que senten i pensen alhora, que no separen la raó del cor. Els anhels llibertaris, que bé coneixem les feministes, fan fàcil decidir-nos entre República i feixisme.

L’acció pacífica i la intel·ligència emocional que ha demostrat el poble català en aquests últims dies és imprescindible per canalitzar l’autodeterminació, l’autonomia i la democràcia cap al camí de la pau i la convivència des de la diversitat.

L'autora és Periodista i comunicadora social


Article publicat al número 440 de la 'Directa'.

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: