“El tràfic de persones existeix perquè hi ha prostitució”

Sonia Sánchez, exprostituta
03/11/2015

Si algú va a Buenos Aires i pregunta per la plaça Once, li explicaran que és un dels forats negres de la prostitució. És l’indret on Sonia Sánchez va passar un temps: després d’abandonar la feina domèstica pel sou paupèrrim que cobrava, va quedar a mercè de les màfies que comercialitzaven amb el cos de les dones. Sis anys de calvari que impregnen el llibre Ninguna mujer nace para puta, publicat el 2007. En aquesta obra, on estableix un diàleg amb l’activista María Galindo, Sonia recorda quan, amb tan sols disset anys –avui en té 51–, va marxar de Chaco per buscar-se la vida a la capital argentina. Segons ella, la prostitució és una mostra de la violència que exerceix la societat patriarcal contra les dones convertint el seu cos en un objecte de consum i mercadeig. A diferència de Putes Indignades i altres col·lectius, representa el sector del feminisme que advoca per adoptar la legislació dels països escandinaus, que sanciona els clients i promou mesures destinades a eradicar la prostitució.

Com vas entrar en el món de la prostitució?

La meva història és similar a la de moltes dones empobrides que busquen una sortida econòmica i, mentre ho intenten, cauen en una xarxa d’explotació sexual. Si hagués tingut una feina, un sostre i una educació dignes, no hi hauria entrat. Però l’Estat i les agències internacionals que fan negoci amb la prostitució només m’oferien informació i profilàctics perquè continués exercint. Vaig entrar-hi, doncs, empesa per la fam, el fred i la desesperació.

No tenies cap altra alternativa?

L’altre camí era robar. Per això considero que la prostitució mai no és autònoma ni lliure, sinó que té els mateixos efectes que un camp de concentració perquè representa la violació física, psíquica i emocional de qui l’exerceix.

D’una manera o altra, tothom utilitza el cos com a força de treball per sobreviure, no trobes?

No es pot comparar. La destrucció física i psíquica de qui pateix la penetració anal, vaginal i bucal diàriament és terrible. Quina dona pot suportar 50 penetracions cada dia? Quina dona pot acceptar que se l’obligui a interrompre la menstruació per no tacar de sang els clients? Es triguen anys a superar aquest calvari. I no hi ha programes que ens ajudin a reconstruir-nos com a subjectes actius ni a trobar una feina que ens permeti prosperar.

A les persones que decideixen exercir la prostitució voluntàriament i consideren que és una feina tan digna com qualsevol altra, què els diries?

Que s’avenen a la mentida segons la qual elles tenen una mica de poder, quan qui el té realment són els homes que compren els seus cossos. No es pot dir, doncs, que la prostitució sigui una feina quan la violència exercida és tan gran. Respecto que cada dona faci el que vulgui, però no s’ha de reivindicar com una feina.

Alguns col·lectius s’han organitzat perquè l’activitat estigui reglada i s’exerceixi lliurement...

La paraula feina la imposen les agències internacionals per dignificar les prostitutes i això fa que elles l’acceptin com una cuirassa per sobreviure a la humiliació que significa. És a dir, per mi, hi ha tres maneres de relacionar-se a través del sexe: una és fer l’amor; l’altra, tenir bon sexe, i finalment, la prostitució, on els homes exerceixen el seu poder sobre la puta. Tant se val amb quina actitud hi vagin: paguen per tenir una vagina com si es tractés d’un objecte. I les dones no som mercaderia. Insisteixo: aquesta violència no es pot sindicalitzar ni regularitzar, sobretot quan el 90% de les dones actuen obligades per xarxes o màfies organitzades. Al cap i a la fi, el tràfic de persones existeix perquè hi ha prostitució.

Però aquelles persones que, ja sigui per una discapacitat o per altres motius, no poden gaudir del sexe quina sortida tenen?

A aquests grups, cal ensenyar-los a tenir sexe sense convertir-los en agents prostituïdors. Hi ha prou especialistes que els poden acompanyar a conèixer el seu propi cos i gaudir-lo a través de la masturbació. Pagar per gaudir del sexe, en canvi, significa cosificació i, a partir d’aquest moment, les dones ens convertim en objectes d’ús i abús.

Quines mesures caldria adoptar per acabar amb tot això?

La base de la violència és la demanda. Sense homes que vagin de putes, la prostitució s’acabarà. Cal perseguir penalment els clients i que comencin a relacionar-se amb les dones des de la no-violència. Un camí paral·lel al de la desconstrucció de la masculinitat violenta que reprodueixen la majoria dels homes i de la qual les dones som la víctima principal.

Cal un canvi cultural entre els homes?

Els homes s’han de qüestionar el xoc de privilegis que planteja aquesta societat patriarcal, on els referents d’èxit són aquells que ostenten el poder sobre les dones. Mentrestant, les dones hem de reivindicar el dret al nostre cos i a tenir veu pròpia. Això implica exigir als governs que ens proporcionin feina, salut, habitatge i educació. Només així podrem decidir lliurement què volem fer quan siguem adultes.

* Publicat a la Directa, número 395

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: