La tragèdia de Rigopiano

Dos mesos després de l’allau que va deixar 29 persones sense vida a l’interior d’un hotel del municipi de Farindola, a la regió italiana dels Abruços, la responsabilitat de l’accident s’investiga als jutjats

Si ets conscient d’un perill, és una irresponsabilitat exposar la teva vida i la dels altres a aquest perill. Una idea tan bàsica i de sentit comú deixa de tenir rellevància quan altres interessos més atractius, com el desenvolupament turístic, l’expansió hotelera i l’especulació immobiliària, apareixen pel camí. El 18 de gener de 2017, a Farindola (els Abruços, Itàlia), es va produir una allau que va provocar la mort de 29 persones i va arrasar l’hotel Rigopiano. L’any 1992, l’autoritat comarcal dels Abruços disposava d’un mapa geomorfològic, ratificat l’any 2007, on es podia identificar que l’hotel estava construït sobre una colada de sediments detrítics, és a dir, una zona per la que anteriorment havien baixat avingudes torrencials, trajecte aprofitat en temporades hivernals pel descens de les allaus de neu en aquest indret. A més, el catàleg d’allaus públic mostra un registre d’una allau ocorreguda l’any 1936 en aquest mateix punt.

Els efectes de l’allau a l’hotel de Rigopiano han estat altament destructius


Aquesta informació ha estat recopilada per formular una petició per a l’obertura d’una investigació, a la qual ha tingut accés la Directa, presentada pel Fòrum italià del moviment per l’aigua (Fòrum H2O) davant la Fiscalia de la República, amb seu a la ciutat de Pescara. Tot i que la regió comptava amb dues cartografies que reflectien els perills geològics, la cartografia oficial del perill d’allaus encara no s’havia completat. Tanmateix, l’entitat demana que s’investigui si la gestió dels boscos que envoltaven l’hotel va ser correcta, ja que s’observen zones sense manteniment, tot i que es tracta d’un important element natural de protecció regulat per llei. En una segona petició, també volen aclarir si l’hotel, construït als anys 70, tenia permís per fer la reestructuració que va fer l’any 2007.

El Fòrum H2O, creat per diverses associacions ambientalistes, particulars i sindicats, treballa per la defensa de la gestió pública i participativa de l’aigua i té una repercussió important als mitjans italians. Augusto de Sanctis, responsable del Fòrum H2O dins la campanya per aclarir les responsabilitats sobre la tragèdia de Rigopiano, ens comenta que els tribunals ja han començat les investigacions i que, a banda d’aquestes dues peticions, des del Fòrum estan treballant per presentar-ne una altra perquè s’investiguin presumptes irregularitats en la gestió de l’emergència. Irregularitats que tenen a veure amb la manca d’evacuació i la falta de neteja de les vies ocupades per la neu, entre altres coses. Ara, la preocupació es fa extensible a altres edificacions de les rodalies que també es podrien trobar en zona de risc.
 

Sentència d’Arinsal, poc publicitada

La catàstrofe de l’hotel Rigopiano passa 21 anys després que, a Andorra, es produís l’allau d’Arinsal, cinc vegades més gran. El 8 de febrer de 1996, arran d’un episodi d’excepcionalitat climàtica que va donar lloc a una gran acumulació de neu a la cara sud del Pic de les Fonts, una allau que va mobilitzar més de 500.000 tones de neu va baixar pel torrent de les Fonts i va arrasar tot el que va trobar al seu pas. “Tot just havien passat dues hores des de l’evacuació completa de les 322 persones que estaven als hotels de la zona afectada; per això no es van produir víctimes. Gràcies a la baixada d’una primera allau pel torrent de Percanela, que va servir d’últim avís, es va accelerar la gestió de l’emergència”, comenta Marc Pons, responsable de la Unitat de Medi Físic del Centre d’Estudis de Neu i Muntanya d’Andorra (CENMA) i comissari de l’exposició commemorativa dels vint anys de l’allau d’Arinsal. “L’allau va baixar a uns 300 km/h. El seu estudi posterior ha estat un exemple de llibre, també a escala internacional”, considera. La violència amb què va baixar l’allau va deixar imatges impactants que van donar la volta al món: vehicles completament aixafats i objectes que van sortir disparats pel sostre i per les finestres de les habitacions de l’hotel situat a la zona de més impacte. Va ser menys difosa als mitjans, però, la sentència d’un tribunal d’Andorra de l’any 2000, dictada arran de la denúncia de cinc propietaris dels pisos afectats. La decisió judicial obligava el govern d’Andorra a indemnitzar cada afectat amb un milió de pessetes per danys morals, ja que considerava que l’administració, coneixent l’exposició al perill d’allaus de la zona hotelera, no havia fet prou per informar la població potencialment afectada. Les circumstàncies que van evitar la tragèdia, les crítiques a la gestió i la repercussió del fet s’han recordat al documental L’Allau d’Arinsal, dirigit per Anna Pifarré, Ignasi Llobet i Eva Pons, i que es pot veure al web d’Andorra-Difusió.

Adaptació de la informació publicada pels Carabinieri Forestali Servizio Meteomont / PERE ROIG


Marc Pons ens explica que les allaus que van tenir lloc a Arinsal van respondre a un episodi excepcional des del punt de vista climàtic. El mateix mes de febrer de 1996, una altra allau va baixar a Setcases (Ripollès) i va afectar l’Hostal Pastuira. Aquestes situacions de risc excepcional per grans allaus de neu, com la que va tenir lloc la temporada 1995-96 al vessant sud dels Pirineus, tenen un període de retorn situat en una forquilla d’entre 10 i 60 anys, segons l’informe RISKCAT.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: