Internacional

Trump tensa les relacions amb l'Iran

Després de l'intent d'aproximació durant l'etapa Obama, Trump reprèn una política bel·ligerant amb el govern de Teheran. L'Iran és un dels països inclosos en la llista negra del veto migratori impulsat pel govern dels Estats Units
Les relacions entre l'Iran de Rohani i els EUA han empitjorat des de l'arribada de Trump a la Casa Blanca
27/03/2017

Una de les primeres mesures polítiques que Donald Trump va complir en assumir el càrrec presidencial fou la de restringir l'entrada de musulmans als EUA, establint una llista negra –recorreguda als tribunals- amb set països de majoria musulmana: Iran, Iraq, Síria, Líbia, Somàlia, Sudan i el Iemen (una llista en la qual, curiosament hi falten països com l'Aràbia Saudita, de la qual han sortit alguns dels terroristes més coneguts). Un dels països inclosos en el veto, l'Iran, té una importància decisiva a l'hora de definir la política exterior del nou ganivet nord-americà, donades les tenses relacions dels dos països en les darreres dècades.

Però, tot i les tibants relacions, l'emigració de l'Iran als EUA ha estat contínua per la qual cosa la decisió afectarà nombroses famílies iranianes i tindrà un efecte clau en la política exterior de l'executiu persa, tal com demostra la prova de míssils balístics realitzada el passat dia 31 de gener.
 

Relacions canviants

Si bé s'ha justificat la dialèctica contra el govern iranià pel programa de desenvolupament nuclear, aquest ja es projectava als anys 70, quan a Teheran hi havia un govern proper als postulats de Washington. La revolució de 1979, que acabaria donant el poder a una facció islamista, portà a una situació d'enfrontament amb els EUA -especialment arran de la presa de l'ambaixada nord-americana per part de les milícies islamistes juvenils-, que va decretar un embargament econòmic que bona part d'Occident va seguir. Però, tot i l'aïllament internacional, el nou govern revolucionari va aconseguir revifar la seva economia i consolidar el règim dels Aiatol·làs, aspirant al lideratge de la regió.

Moment de la presa de l'ambaixada nord-americana per part de les milícies islamistes juvenils a l'Iran


La mort de l'Aiatol·là Khomeini i l'ascens de Khamenei, tot i no trencar amb les estructures de poder creades arran de la revolució, van possibilitar la competència interna i la participació política en un clima menys bel·ligerant. L'elecció de Muhammad Khatami com a president del país l'any 1997, mostrà la voluntat popular iraniana de trencar el seu aïllament internacional, fent uns gestos cap a Washington molt semblants als que hem pogut veure en els darrers anys. Malauradament, l'atemptat de les Torres Bessones l'11-S del 2001 va moure George Bush cap a una postura bel·licista amb l'Àsia, implicant primer l'Afganistan (indret on s'amagaven els líders d'Al Qaeda) i després incloent l'Iran i l'Iraq en el conegut com a Eix del Mal. S'inicia així una represa de la dialèctica agressiva des d'Occident que tindrà en Israel i l'Aràbia Saudita els seus principals partidaris doncs, el primer desitjava debilitar l'impulsor de l'Eix de Resistència (on figuraven Hamas, Hizbulá i Síria) i el segon depenia d'una intervenció militar dels EUA a l'Iran per a garantir el seu domini regional (tal com evidencien els correus de Wikileaks).

L'atemptat de l'11-S va moure George Bush cap a una postura bel·licista amb l'Àsia, implicant primer l'Afganistan i després incloent l'Iran i l'Iraq en el conegut com a Eix del Mal

Si bé la dialèctica de Bush vers l'Iran fou molt agressiva, el fet és que la invasió de l'Iraq va facilitar l'expansió de l'Iran a la regió, a través del suport a les milícies xiïtes del nou govern mesopotàmic. A més, la població persa va entendre el rebuig nord-americà com un fracàs de les polítiques de Khatami, i va decidir per escollir el 2005 un candidat de l'ala dura, Mahmud Ahmadineyad. El president es va fer ràpidament polèmic a Occident per les seves declaracions negant l'Estat d'Israel i l'existència d'un moviment homosexual al seu país. A més, va buscar un major apropament a Rússia i la Xina que fracassà parcialment. La represa del seu programa nuclear (oficialment amb una finalitat exclusivament civil) va tornar a aïllar l'Iran internacionalment, posant-se en marxa una sèrie d'embargaments i fortes sancions econòmiques de greus conseqüències pel país.
 

Els temps d'Obama

Un canvi de les preferències estratègiques dels EUA donaren una oportunitat a refer les relacions amb l'Iran quan, Barack Obama, decidí el 2008 de prioritzar l'enfrontament amb la Xina a l'oceà Pacífic. Amb la necessitat de tenir pau a l'Afganistan i l'Iraq, Obama hagué de cooperar amb el govern iranià (que finançava milícies sobre el terreny) i negociar la fi del programa nuclear a canvi de la retirada de les sancions. El gir copernicà de l'administració de Washington fou apreciat en un Iran esgotat pel bloqueig econòmic.

Amb la necessitat de tenir pau a l'Afganistan i l'Iraq, Obama hagué de cooperar amb el govern iranià i negociar la fi del programa nuclear a canvi de la retirada de les sancions

El 2013 va sortir escollit Hasan Rohani, que pertanyia a una de les faccions més aperturistes del país. L'inici de les negociacions coincidí amb la guerra civil a Síria, en la qual l'Iran s'enfrontava a través del seu proxy Al Assad als opositors finançats per Israel i l'Aràbia Saudita. Tot i que Obama estigué molt a prop d'iniciar accions armades contra el govern sirià, en últim terme preferí tolerar l'aliat de l'Iran i continuar amb les negociacions pel programa nuclear d'aquest darrer.

El president Rohani, igual que Obama, havia fet una gran aposta per la millora de les relacions amb Occident doncs, a canvi d'aturar el seu ambiciós programa nuclear i renunciar a una política més agressiva a Síria, esperava la fi de l'embargament. Malauradament per al seu projecte, i tot i els acords signats el 15 d'abril de 2015, al final de mandat d'Obama bona part de les sancions seguien vigents, desprestigiant la imatge de Rohani davant dels seus mateixos partidaris.

James Mattis, el secretari de Defensa dels EUA creu que "les tres amenaces més greus per a la seguretat dels EUA són: Iran, Iran, Iran"


Actualment, l'elecció de Donald Trump i el seu veto migratori no fan presagiar res de bo per al futur de l'administració Rohani. James Mattis, el secretari de Defensa dels EUA va opinar a principis de febrer, durant les maniobres militars al Golf Pèrsic, que "les tres amenaces més greus per a la seguretat dels EUA són: Iran, Iran, Iran". Mattis coincideix amb el secretari d'Estat Rex Tillerson en apuntar aquest país d'Orient Mitjà com un objectiu (i beneficiar així Exxon, la petroliera de la qual n'és el director). Si bé una guerra directa contra l'Iran és molt improbable, el pla de Trump de crear una zona d'exclusió a Síria (vigilada per 20.000 soldats) podria ensorrar definitivament l'Eix de Resistència contra Israel, fent caure el govern d'Al Assad o forçant-lo a assumir una posició neutral, provocant en qualsevol dels dos casos la caiguda de Rohani. Possiblement les intencions de Trump siguin arrencar més concessions als negociadors perses però, en comptes d'això i tal com va passar amb Khatami fa més d'una dècada, els mateixos moviments del Departament d'Exteriors nord-americà provocaran l'ascens al poder de l'ala dura a l'Iran.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: