Txiki, ‘forever young’

Juan Paredes va caure en una operació policíaca de pel·lícula el 1975. El van agafar quan ell i Iñaki Pérez Beotegi intentaven atracar una sucursal del Banc de Bilbao
22/09/2015

Fa quaranta anys. A dos quarts i cinc de nou del matí del 27 de setembre de 1975, el voluntari d’ETA Juan Paredes Manot, Txiki, era afusellat al costat d’un dels murs del cementiri de Cerdanyola. Un altre militant d’ETA i altres tres del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP) eren igualment executats a Burgos i Hoyo de Manzanares. Franco moria matant, 54 dies abans de la seva mort.

A Txiki, el va ajusticiar un piquet de la Guàrdia Civil manat per un sergent. El van lligar a un pi, en un terreny de matossars i sotabosc, i el van falcar amb dues bosses de llast per assegurar-se que entomaria les bales sense ser un blanc mòbil. No van disparar tots de cop i Txiki va tenir temps de morir cantant la primera estrofa de l’“Eusko Gudariak”, l’himne dels soldats bascos de la Guerra Civil que ETA havia assumit com a himne propi.

Va ser executat juntament amb un altre militant d’ETA i tres del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP). Franco moria matant, 54 dies abans de la seva mort

Abans de començar a cantar, havia cridat “Aberria ala hil!”, l’eslògan castrista Pàtria o mort! Quan, ja estès a terra, el suboficial li va etzibar el tret de gràcia, el seu germà Mikel va fer un altre crit que va ressonar com un eco per la serra de Collserola: “¡Hijos de puta!”.

El germà i els amics el van amortallar amb un jersei que havia teixit a mà una companya per tapar la sang i el sutge dels trets. El van col·locar en una caixa de fusta de pi; abans de segellar-la, Marc Palmés, un dels seus advocats, li va fer una foto que va passar al periodista Andreu Claret. Claret era un dels membres més actius de l’Agència Popular Informativa (API), que havia contribuït a fundar l’any 1971 per difondre les notícies que la dictadura censurava a la premsa estrangera i a través d’un butlletí clandestí. L’API va difondre aquella foto del fèretre de Txiki i va explicar bé el consell de guerra i l’execució. El PSUC, partit del qual Claret va ser dirigent, va convertir la instantània en un full volant que va imprimir i repartir per fàbriques, universitats i barris. Sota la foto, uns versos del Ché que el condemnat havia escrit a mà abans que el traguessin de la capella habilitada a la presó Model de Barcelona: “Mañana cuando yo muera/ no me vengáis a llorar. / Nunca estaré bajo tierra:/ soy viento de libertad”.

‘Txiki’ i ‘el Lobo’

Txiki va caure en una operació policíaca de pel·lícula. 30 de juliol de 1975, plaça Llucmajor de Verdum, la Barcelona de l’extraradi i la immigració, prop d’on ETA tenia un pis franc. El van agafar quan ell i Iñaki Pérez Beotegi, Wilson, intentaven atracar la sucursal del Banc de Bilbao. Persecució, trets i, finalment, els agafen. Els identifiquen falsament, per despistar l’opinió pública, com els quinquis El Lele i El Pirómano.

La Brigada d’Investigació Social (BIS) va aplicar a ‘Txiki’ i ‘Wilson’ les tortures habituals, que arrenquen declaracions amb cada tira de pell

La realitat és que estaven perfectament identificats. Wilson havia accionat el comandament que va matar Carrero Blanco, president del govern franquista, i era un dels homes més cobejats per la policia. Txiki, detectat uns dies abans en un altre robatori, tenia antecedents per haver pres part en les vagues i les manifestacions convocades arran del procés de Burgos (desembre, 1970): el van anar a buscar a casa, però va burlar la detenció i es va integrar al front militar d’ETA. El 1975, en canvi, l’acusaven de matar un policia.

Solidaritat catalana

La Brigada d’Investigació Social (BIS) els va aplicar les tortures habituals, que arrenquen declaracions amb cada tira de pell. Una immensa batuda fa caure persones de fe i de bona fe que havien amagat els bascos. La generositat solidària, en aquest cas d’arrel cristiana, no preguntava qui eren ni per què fugien. Seran processats com a col·laboradors l’aleshores president de l’Associació de Veïns del Poblenou, Josep Maria Prochazka; mossèn Joan Solé, rector de la parròquia de Santa Maria del Taulat; les monges Justa del Río, Josefina Bikandi i Montserrat Solà; l’exmonjo Francesc Bofill, i el periodista Josep Maria Huertas, que tenia un altre procediment per injúries a l’exèrcit. Com a conseqüència d’aquell gran desplegament policial a Barcelona, el militant, company i amic de Txiki Andoni Campillo va ser mort a trets el 19 de setembre de 1975.

Una immensa batuda va fer caure persones de fe i de bona fe que havien amagat els bascos sense preguntar-los per què fugien

El 26 d’abril anterior, Franco havia declarat l’estat d’excepció al País Basc, fet que restringia encara més els escarransits drets ficticis d’un règim totalitari. Plens poders als torturadors. Hi va haver tants detinguts –4.625 el 1975!– que van haver d’habilitar la plaça de toros de Bilbao per aplegar-los. Altres van aconseguir fugir a Catalunya, que entenia el problema basc com ningú no l’entenia a l’Estat espanyol.

A més de la qüestió nacional, també s’entenia –encara que no es compartia– la lluita armada contra la dictadura. En aquells temps, ETA l’argumentava com a defensa pròpia davant d’una ocupació i una repressió ferotges, sempre dirigida contra l’exèrcit i les forces de seguretat. “Matar botxins” era la seva manera de sintetitzar els arguments en un eslògan. Josep Solé Barberà, advocat del PSUC, havia defensat un militant d’ETA al cèlebre procés de Burgos. En aquells dies de ràtzies i exilis, Catalunya va acollir desenes de bascos, va sortir al carrer i el bo i millor dels seus intel·lectuals i artistes es van tancar a Montserrat, un precedent de l’Assemblea de Catalunya.

Entre els que organitzaven la renovada solidaritat de 1975, hi havia, a més de l’Església de les comunitats de base postconciliars i dels comunistes, un nucli pròxim al Moviment Socialista de Catalunya (MSC). En formaven part l’escriptora Maria Aurèlia Capmany, el filòsof Xavier Rubert de Ventós i el jove professor universitari represaliat Ernest Lluch, al qual ETA mataria anys després. Cruel contrast.

Policies infiltrats, judici injust

El 6 de juny de 1975, el comando d’ETA va entrar a la sucursal número 3 del Banc de Santander, al carrer Casp en xamfrà amb Girona. Tres cantonades més avall d’on, un parell d’anys abans, es va produir el tiroteig que va acabar amb la mort d’un policia i un activista al patíbul, Salvador Puig Antich, es repetia una acció similar amb les mateixes conseqüències.

Quan l’escamot de sis militants ja tenia un botí de 425.000 pessetes i marxava, va arribar la patrulla Z-6 del 091, a la qual es van afegir dos agents de la Brigada Social que eren al bar Fausto, just al davant. El fet que el 091 arribés tan de pressa i que dos socials estiguessin a l’aguait no es pot atribuir a la casualitat: la policia tenia aleshores un solemne infiltrat a ETA, el Lobo.

El caporal Ovidio Díaz va morir d’un tret. Va quedar estès a la vorera i van acusar Txiki de ser l’autor material de la seva mort. El van jutjar en un consell de guerra al Govern Militar de Barcelona el 19 de setembre. Els seus advocats, Magda Oranich i Marc Palmés, només van tenir un dia per preparar la defensa en una pantomima de judici sense cap garantia processal. Tot i això, els lletrats van introduir dubtes raonables sobre el fet que fos Txiki qui va disparar aquell tret letal. Dos testimonis, l’ajudant de caixa i el segurata afirmaven que havia estat una persona més alta. Un dels policies armats del 091 que va participar en el tiroteig ni tan sols el va reconèixer.

Però sí que ho van fer uns altres dos policies i, naturalment, els agents de la terrible policia política. Amb això i amb una declaració autoinculpatòria obtinguda sota tortura, un jutjat de militars franquistes en tenia prou per emetre una sentència de mort. Ho va fer el 20 de setembre. Sis dies després, el Consell de Ministres va donar per bona la sentència, que van comunicar a Txiki a les vuit del vespre. El condemnat va afrontar dotze hores de capella amb serenitat i enteresa, fins i tot fent alguna broma per animar els amics i familiars. Huertas, que era l’encarregat de la biblioteca de la presó, li acabava de passar un llibre. Un i no dos, com era reglamentari, perquè Txiki li va dir que no tindria temps de llegir-los.

Poètica d’una mort

A les vuit del matí, el van traslladar en un Land Rover de la Guàrdia Civil al cementiri de Cerdanyola per executar-lo. El van enterrar en un nínxol de la família de Josep Lluís Pons Llobet, que havia estat membre del MIL i va morir a Euskal Herria, crivellat després d’haver-se escapat de la presó de Segòvia en una operació d’ETA. Al cap de dos anys, amb la recuperació de la democràcia, les restes de Txiki van tornar a Zarautz, el fèretre embolicat amb una ikurriña i una senyera. Poc després, en una gran paret, al costat de Mutriku, davant del Cantàbric, va aparèixer un gran mural amb les cares dels morts de l’esquerra abertzale que reivindicava el Gudari Eguna.

Luis Eduardo Aute va compondre “Al alba”, una de les seves cançons més precioses, inspirant-se en aquella inquietant nit a la capella de Txiki, a l’espera de si arribava un indult. Marina Rossell va cantar una lletra de Maria Aurèlia Capmany, sobre la música de la tradicional “Cançó del lladre”; Txiki seria el lladre, però el seu final es tractaria en forma de crònica poètica.

La imatge de Txiki que ens ha quedat és la d’un jove que no va poder envellir, un noi de Zalamea de la Serena (Badajoz), fill d’un matrimoni molt humil i amb sis fills, que havia arribat al País Basc de nen. S’havia afiliat a la causa de la independència i el socialisme a principis de 1973 i va triar enfrontar-se a la dictadura amb les armes a la mà. És el jove sempre jove –21 anys, somriure, bigoti, melena a la moda– d’una altra cançó, “Forever Young”, que Bob Dylan havia estrenat un any abans de la mort de Txiki. “Que sempre siguis valent/ que romanguis ferm i fort./ Que sempre siguis jove, sempre jove”. Forever young.

 

Antoni Batista és periodista

Directa 392 22 de setembre de 2015

Il·lustració de Lluís Ràfols

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: