Drets

Un mal amor que mata

El masclisme i la misogínia constitueixen unes creences arrelades al sistema patriarcal, una estructura social violenta
Segons l'OMS, el 35% de les dones del món han patit violència conjugal o sexual en algun moment de la seva vida i un 38% dels feminicidis que es produeixen al món són comesos per la seva parella
Anna Celma
24/11/2015

A les societats occidentals, des de la Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana (1791), l’enfortiment del feminisme ha estat imparable. Però no és fins als 70 que la sexualitat, la família i tota l’estructura social en la seva amplitud passen a ser el centre d’atenció de l’ull crític, de la mà de les reflexions de Simone de Beauvoir o Kate Millett: allò personal esdevé polític. Els nous feminismes del segle XXI continuen en aquesta línia, amb l’anàlisi dels orígens de l’opressió de la dona, de la divisió sexual del treball, de la separació de l’espai públic i privat i, en definitiva, de la vida quotidiana. Gràcies a tots aquests, la Declaració sobre l'eliminació de la violència contra les dones (1994) ha col·locat la violència de gènere en el marc dels drets humans i, amb la Llei Orgànica de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere (2004), ha esdevingut un problema social. Però, pel camí que enfila cap a la igualtat, trobem innombrables friccions i resistències. Al feminisme o, millor dit, als feminismes actuals, els queda molta feina per fer i, tanmateix, les causes de la violència de gènere continuen essent les mateixes que les de fa segles.

La doctora i professora de psicologia que actualment dirigeix un màster en Polítiques d’Igualtat i Prevenció contra la Violència de Gènere a la Universitat de les Illes Balears, Esperança Bosch, ha escrit ja un bon grapat de llibres i articles sobre el tema, amb títols tan suggeridors per un 25 de novembre com La violencia contra las mujeres: el amor como coartada (2013) o La voz de las invisibles: las víctimas de un mal amor que mata (2004). Aquesta darrera obra documenta el testimoni de víctimes d’un dels fenòmens socials que es cobra més vides i que, com diu ella, "constitueix un problema global, universal i transversal perquè succeeix a tots els països del món en major o menor mesura i amb major o menor impunitat". Per desgràcia, les xifres de la violència de gènere continuen essent alarmants: segons l'OMS, el 35% de les dones del món han patit violència conjugal o sexual en algun moment de la seva vida i un 38% dels feminicidis que es produeixen al món són comesos per la parella.

"L’element diferenciador resideix en el cos de creences del maltractador i, en concret, en les seves idees masclistes i misògines"

Fa anys, la doctora Bosch participà en un estudi a la recerca dels factors de risc de la violència de gènere i va descobrir que un maltractador no respon a un perfil específic en relació amb una edat, un nivell social, un nivell cultural, una religió ni una regió geogràfica. Tampoc l’alcohol, ni una situació de marginalitat ni l'estrès laboral ni el consum de drogues ni la malaltia mental resulten ser determinants a l’hora d’explicar un comportament violent contra les dones. "L’element diferenciador resideix en el cos de creences del maltractador i, en concret, en les seves idees masclistes i misògines; és a dir, en la convicció que la dona és un ésser inferior tant des del punt de vista intel·lectual –les dones són menys racionals– com des del punt de vista biològic –són el sexe dèbil–, com des del punt de vista moral –són més dolentes i manipuladores". Però el masclisme i la misogínia no són cap novetat; constitueixen unes creences arrelades a una estructura social violenta: el sistema patriarcal. "El masclisme i la misogínia poden comparar-se molt bé amb les conductes racistes. El racista actua de determinada manera perquè té la convicció que una raça és superior a les altres i això guia i justifica les seves actuacions".


 

Esperança Bosch dirigeix un màster en Polítiques d’Igualtat i Prevenció contra la Violència de Gènere a la Universitat de les Illes Balears

 

Les autores dels llibres citats anteriorment sostenen que, sovint, els mites adherits al concepte d’amor romàntic es troben a les entranyes de la violència contra les dones en el context de la parella. Com explica Bosch, "l’amor romàntic, teixit a base de ficcions com la que l’estima perdura sempre i que és omnipotent, continua essent allò que identifiquem amb el sentiment d’enamorament. Però si les dones continuem pensant que l’amor mou muntanyes, implica que estem disposades a sacrificar-nos perquè pensem que la persona que ens maltracta algun dia canviarà d’actitud per efecte de l’amor totpoderós". Aquests mites –falses creences– són especialment resistents al canvi perquè no passen per un filtre racional i configuren i reprodueixen una ideologia compartida per un grup molt nombrós de persones. Ja són diverses autores les que han assenyalat que l’amor romàntic constitueix un dels mecanismes fonamentals per transmetre la desigualtat en les societats aparentment igualitàries.

Els homes continuen essent socialitzats d'acord amb la idea que, pel fet d’haver nascut homes, estan destinats a tenir una dona que els estimi sempre

Per part dels homes, aquests continuen essent socialitzats d'acord amb la idea que, pel fet d’haver nascut homes, estan destinats a tenir una dona que els estimi sempre, passi el que passi. Per això "hi haurà un percentatge d’homes que creuran legítim utilitzar la violència per reconduir la situació quan les seves expectatives es vegin frustrades". Així, si ens fixem en els perfils associats a la violència més extrema, la fúria sovint es desencadena durant un procés de separació. En aquests casos, el que sol passar és que aquell home, tot i que estava maltractant, insultant i humiliant la seva dona, no concep la vida sense ella. Però no com a objecte d’amor, sinó de dominació.

Aquests mites tan nocius continuen vigents en la nostra societat i són transmesos pels distints canals i agents de socialització formals i informals. Per a Bosch, homes i dones hem d’intentar viure de la manera menys estereotipada possible, hem de deixar d’esperar prínceps blaus i deixar de ser princeses adormides a l’espera d’una besada que ens obri els ulls. Hem de creure en les nostres capacitats, hem de creure en l’amistat i hem de perseguir activament la igualtat. I els homes s’han de sumar decididament a la lluita del feminisme, han de qüestionar la seva masculinitat i han de fer un procés molt complicat, però necessari, de renúncia de privilegis de gènere: "De la mateixa manera que els esclavistes van renunciar als seus esclaus perquè es van adonar que aquella pràctica anava en contra de la dignitat humana. Així, varen poder gaudir més de la vida i de la seva pròpia riquesa, una riquesa que finalment ja no estava banyada de sang".

"Allò que pretén un maltractador és sempre recuperar el control sobre la dona; és a dir, castigar-la quan ella mostra interès per gaudir de certa autonomia personal"

Cal tenir molt en compte que "el maltractador sempre sap que maltracta, sempre sap que fa mal i vol fer mal". Encara que sembli una obvietat, convé recordar-ho perquè, d’altra manera, es pot pensar que aquest actua de manera inconscient i no és així: "Allò que pretén un maltractador és sempre recuperar el control sobre la dona; és a dir, castigar-la quan ella mostra interès per gaudir de certa autonomia personal". I en una relació on hi ha maltracte no hi ha amor, sinó voluntat de control i de càstig, perquè l’amor de veres és un sentiment lúdic, enriquidor. En l’amor, hi ha desig de compartir, de complicitat, d'igualtat.

És evident que s’han fet grans passos cap a l’eliminació de la violència contra les dones, tant a nivell legislatiu com educatiu; però no és suficient. Si cada setmana s’assassinessin futbolistes, el món estaria alçat. Però no ho està pels feminicidis i això indica que queda molta feina per fer. Les lleis són necessàries, encara que tant de bo fos tan fàcil canviar el pensament com canviar una llei. Fa falta una inversió molt més contundent en prevenció, en educació formal i no formal, en la revisió de tots els missatges que es reben des de la publicitat, des de les cançons de l’estil que siguin, des de la família, des de les xarxes socials. "El que cal és invertir en educació, en prevenció i en protecció. I creure fermament que no tindrem una societat justa fins que no resolguem aquest problema", afirma Bosch. La humanitat té una gran capacitat per fer mal. Però també té el do de trencar amb totes les cadenes que l'oprimeixen.

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: