Una companyia protegida per l’Estat

Propietat, principalment, de fons d’inversió i entitats financeres, Repsol s’ha beneficiat de la diplomàcia empresarial del govern espanyol per expandir-se a nombrosos països. L’empresa destaca per l’ús de filials amb la intenció de minimitzar el pagament
11/11/2014

Abril de 2012. El govern de l’Argentina, presidit per Cristina Fernández de Kirchner, anuncia la renacionalització d’YPF, aleshores filial de Repsol. Tret de sortida d’una crisi diplomàtica. El règim del 78 en bloc –a l’hora de defensar interessos oligàrquics dels campions nacionals, el PP i el PSOE es fusionen– clama al cel i García Margallo, ministre d’Exteriors de l’executiu de Mariano Rajoy, brama que “un atac a Repsol es considerarà un atac a Espanya”. L’aparell estatal i l’establishment mediàtic esdevenen una sola veu, amb una defensa a ultrança de la petroliera encapçalada per Antoni Brufau. El govern argentí, titllat mantes vegades de populista, rep tot tipus d’atacs i desqualificacions. Diplomàcia empresarial de manual, amb recursos públics al servei d’interessos privats.

El plet –que es va tancar l’abril d’enguany amb l’aprovació d’una compensació econòmica a la companyia de prop de 3.700 milions d’euros– va posar de manifest l’enorme poder i influència de Repsol sobre el govern estatal, més preocupat per protegir certs beneficis corporatius que per garantir un migrat estat del benestar a la ciutadania.

L’espanyolitat de la petroliera era el principal argument governamental per posicionar-se inqüestionablement al seu favor. Realment, era un argument vàlid? D’entrada, Repsol està totalment en mans privades des que, el 1997, el primer executiu del PP, encapçalat per José María Aznar, va completar-ne la privatització. Però és que, a més, la majoria del capital de la companyia s’ubica fora de l’Estat: bàsicament, pretany a fons d’inversió que, al seu torn, estan sota el control de grans bancs d’arreu del món.

És cert que els dos principals accionistes de la petroliera, Caixabank i Sacyr, són espanyols. L’entitat financera posseeix l’11,8% de la companyia, mentre que la constructora arriba al 9,2%. A partir d’aquí, la resta de propietaris de referència són tots forans. Fins al juny, la mexicana Pemex – que també és dedica als hidrocarburs– en controlava el 9,3%, però tot just acaba de completar la sortida iniciada fa cinc mesos; per aquest motiu, Temasek, el fons sobirà de Singapur, és el tercer màxim accionista amb el 6%. Després, hi ha grans bancs i fons d’inversió com HSBC (5,4%), Blackrock (3,1%), BNP Paribas (3%), JP Morgan Securities (3%), Capital Group Companies (2,5%), JP Morgan Chase & Co (2,1%) o la societat d’inversió de capital variable (sicav) Inversora de Olarizu (2,1%). Mercats en estat pur.

L’origen: antics monopolis públics

La companyia no ha estat sempre sota el domini dels mercats. Quan va néixer, el 1986, era totalment pública, amb l’Institut Nacional d’Hidrocarburs (INH) com a accionista únic. Repsol es va crear a partir de la unificació de diversos monopolis energètics estatals com Campsa, Butano o Petronor. El govern de Felipe González (PSOE) en va iniciar la privatització tres anys més tard, procés que va culminar el 1997, ja amb Aznar al capdavant de l’executiu. En aquell moment, el president de la petroliera era Alfonso Cortina, fill de Pedro Cortina Mauri, un dels catalans de Franco. Nascut a la Pobla de Segur, Cortina Mauri va ser un dels fundadors de la cervesera San Miguel i, posteriorment, va ocupar diversos alts càrrecs a l’àrea d’Exteriors del règim dictatorial, del qual va arriba a ser ministre del ram del gener de 1974 al desembre de 1975.

El relleu d’Alfonso Cortina es va executar el 2004, amb l’aterratge d’Antoni Brufau, un home de La Caixa, el tradicional accionista de referència de la companyia. Brufau, que l’any passat es va embutxacar 4,9 milions pel càrrec –a banda dels gairebé 500.000 euros que la societat va aportar a la seva pensió–, va ser un dels grans aspirants a succeir Josep Vilarasau al capdavant de l’entitat financera –juntament amb Isidre Fainé, que finalment va assolir el càrrec– després dels quatre anys de mandat pont de Ricard Fornesa (2003-2007).

L’empresa es va crear a partir de la unificació de diversos monopolis energètics estatals. El govern de Felipe González va iniciar una privatització culminada per l’administració Aznar

El premi de consolació per a Brufau va ser la presidència de la corporació energètica, a la qual va arribar des de la presidència de Gas Natural, participada tant per La Caixa com per la petroliera. Curiosament, actualment, Brufau i Fainé comparteixen espai al consell d’administració de la companyia, ja que el banquer n’és el vicepresident, posició que li va reportar uns ingressos de més de 350.000 euros el 2013.

El consell també compta, entre altres, amb Artur Carulla, un dels germans propietaris del hòlding Agrolimen (Pans & Co, Bocatta, Fres Co, Gallina Blanca, etcètera), que el mes d’abril van abonar 9,5 milions perquè s’arxivessin les actuacions per frau fiscal contra ells. L’any passat, Carulla va cobrar gairebé 400.000 per ser conseller de Repsol.

Paradisos fiscals i negocis amb dictadors

Malgrat l’origen públic i el paraigües protector que encara li ofereix l’Estat, amb la defensa aferrissada en el plet argentí per la filial YPF com a paradigma, Repsol mira bàsicament pels seus interessos corporatius i els de les seves accionistes i no pas pel conjunt de la ciutadania. La mostra més clara és l’enorme quantitat de societats filials que té a paradisos fiscals. Segons l’informe de 2012 de l’Observatori de Responsabilitat Social Corporativa (ORSC) presentat fa uns mesos, la companyia comptava –fa dos anys– amb 44 subsidiàries en territoris de baixa tributació. Fonamentalment, estaven radicades a Delaware (Estats Units) i els Països Baixos, però també a Suïssa i a les illes Caiman i Bermudes. És evident que l’activitat extractiva de Repsol no es concentra en aquestes àrees; així doncs, no és forassenyat pensar que les filials s’empren per minimitzar la factura fiscal.

A banda de seguir l’estratègia habitual de l’Ibex a l’hora d’eludir el pagament d’impostos –33 de les 35 companyies de l’índex empren filials ubicades a paradisos fiscals segons l’ORSC–, la petroliera no és precisament escrupolosa quan ha d’escollir companys de viatge. Business is business i, quan es tracta de lucrar-se, no li importa fer-ho en països que es troben sota règims dictatorials. Actualment, opera a Algèria, Angola i el Marroc, al costat de les estatals Sonatrach, Sonangol i ONHYM. També ho fa a Líbia, on durant dècades va estar associada a la National Oil Company, la societat cabdal en l’engendrament de la fortuna de Gaddafi. De 2004 al 2012, va participar en projectes a l’Aràbia Saudita amb l’empresa estatal Aramco. Durant uns anys, va buscar petroli a Guinea Equatorial, regida amb mà de ferro per Teodoro Obiang des de fa 35 anys.

En tots els casos, es tracta de règims més o menys dictatorials que acumulen una allau de denúncies per vulneracions dels drets humans més bàsics i que surten malparats als informes anuals que Amnistia Internacional o Human Right Watch presenten sobre aquest tema. Organitzacions com l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG) han denunciat que establir-se i fer negocis en aquests països no deixa de ser una forma clara de “legitimar-ne els règims dictatorials”. Lluny de causar-li cap tipus de problema, sovint, Repsol s’hi ha establert després dels viatges oficials de governants espanyols, que li han aplanat el camí donant-li seguretat jurídica. De nou, la diplomàcia empresarial.

Impactes negatius a l’Amèrica Llatina

Repsol, com Telefónica i Endesa –també antics monopolis públics privatitzats durant la dècada dels 90–, juga un paper cabdal en el neoimperialisme espanyol a l’Amèrica Llatina, articulat a través de grans empreses. La regió ha esdevingut la principal àrea d’expansió de les principals companyies estatals i, per exemple, actualment, la petroliera opera a Bolívia, el Brasil, Colòmbia, l’Equador, Nicaragua, Mèxic, el Perú i Veneçuela. La presència a l’Amèrica Llatina ha reportat uns ingressos multimilionaris a l’empresa, però el seu historial a la regió no és precisament immaculat.

Diverses organitzacions l’han acusat de provocar greus danys ambientals amb la seva activitat extractiva al Perú, l’Argentina o l’Equador. El juliol de 2008, Oxfam Intermón va publicar l’informe Lletra petita, grans abusos, on exposava que la companyia s’havia beneficiat de la posició dèbil de diversos governs de la regió –que buscaven inversions foranes– per firmar-hi contractes abusius que li van reportar “beneficis extraordinaris”, mentre que els guanys per a la població autòctona van ser mínims. Informacions periodístiques de l’any 2006 també van mostrar el vincle de la petroliera amb el moviment secessionista de la regió boliviana de Santa Cruz, molt actiu en l’oposició inicial a la presidència d’Evo Morales.

Amb uns beneficis de gairebé 10.500 milions d’euros des de 2010 –durant el primer semestre de 2014 els números verds han estat de 1.327 milions–, Repsol es manté insaciable. Ho demostren l’imminent inici de les prospeccions per buscar hidrocarburs a les Canàries i l’intent de fer-ne de noves davant del delta de l’Ebre i les illes Columbretes. L’impacte ambiental i l’oposició del territori són ignorats per una companyia que sempre compta amb el suport del govern espanyol de torn i que, a cop d’anunci, evita que la majoria de les informacions crítiques amb les seves actuacions apareguin als grans mitjans. Blindatge mediàtic i diplomàcia empresarial al servei d’un dels monstres de l’Ibex. Combinació perfecta per als interessos corporatius.

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: