Internacional

Les vendes d'armes a escala global tornen a augmentar després de cinc anys de davallades

El comerç d'armes creix malgrat les legislacions que intenten regular-lo. L'any 2016, els intercanvis van generar un volum de 375.000 milions de dolars, un 1'9% més que el 2015, segons el SIPRI
El 2016 l'exportació d'armes espanyoles va assolir un nou rècord històric (4.052 milions d'euros) i només es va denegar una autorització de les 1.578 sol·licituds presentades
20/12/2017

A l'era de la guerra contra el terror, el discurs polític hegemònic ha convertit militarisme i armamentisme en imperatiu de seguretat. En nom de la seguretat global tot s'hi val, inclosa la normalització de l'increment dels pressupostos militars i de defensa nacionals i supranacionals, polítiques de securitització de fronteres i antimigratòries i... per què no, també l'extrema permissivitat amb la indústria militar.

En aquest escenari, el negoci per a les empreses del mercat armamentista va tornar a somriure l'any 2016. Segons el darrer informe del SIPRI (Stockholm International Peace Research Institute), les vendes d'armes de les 100 empreses més importants de la indústria armamentista a escala global van augmentar per primera vegada després de cinc anys consecutius de davallades. Concretament, s'han venut armes per valor de 375.000 milions de dòlars, un 1,9% superior a la xifra registrada el 2015.

La venda dels nous productors emergents, que inclou empreses amb seu al Brasil, l'Índia, Corea del Sud i Turquia, ha crescut un 12,3% aquest 2016 respecte al 2015

El percentatge més gran de vendes prové d'empreses localitzades als Estats Units i a Europa Occidental, les quals sumen el 82,4% del total mundial el 2016. Xina no figura a la llista per falta de dades contrastades, però tenint en compte que la seva despesa militar i exportacions d'armament s'han gairebé triplicat des del 2002, almenys nou o deu companyies estarien dins el top 100. I és que estem davant d'un sector que tot i ser exclusiu no és excloent: si bé són les mateixes dotze empreses les que porten disputant-se el Top 10 durant els últims quinze anys, la venda dels nous productors emergents, que inclou empreses amb seu al Brasil, l'Índia, Corea del Sud i Turquia, ha crescut un 12,3% aquest 2016 respecte al 2015, xifra molt superior al creixement mitjà anual dels tradicionals magnats del sector i important indicador per constatar les demandes creixents d'armament en l'àmbit global.

Segons el think tank suec, aquesta crescuda era esperada tenint en compte la implementació de renovats programes d'armament nacionals i l'augment d'operacions militars a països i regions en situació de conflicte o tensió, fets que han conduït a una demanda creixent d'armament. No obstant això, és important recalcar que aquest augment de 2016 no és un fet aïllat ni una excepció; és la norma. Tot i els lleugers descensos que s'hagin pogut produir en els últims anys, la tendència global és de creixement: respecte al 2002, les vendes d'armes en l'àmbit mundial han incrementat un 38%.

El mateix patró de creixement es repeteix amb les exportacions d'armes que, després d'un curt període de davallada postguerra freda, van tornar a augmentar arran de l'anomenada guerra contra el terror iniciada el 2001 i s'han mantingut a l'alça fins al dia d'avui. Segons el recent informe publicat pel Centre Delàs, el creixement exponencial de les exportacions d'armament europeu es produeix justament a partir de 2012, sent molt acusat el de les exportacions autoritzades, amb una taxa propera al 400% en creixement. A més, 89 de les 212 destinacions importadores d'armament europeu es trobaven en situació de conflicte o tensió. Aquesta darrera xifra és preocupant no només per les catastròfiques conseqüències que implica per a les poblacions dels països destinataris, sinó perquè reafirma, un cop més, la insuficiència de les legislacions internacionals en matèria de comerç d'armes.

/ PAU FABREGAT



Aprovat el 2014, el Tractat sobre el Comerç d'Armes va néixer com la primera norma a escala global per a regular el comerç d'armament. Tot i que en ell es prohibia la transferència d'armament quan es té constància que aquest pot ser utilitzat per a cometre genocidis, crims de lesa humanitat, crims de guerra o infraccions greus dels Convenis de Ginebra sobre protecció de les víctimes dels conflictes armats, els continguts dels criteris sobre els quals avaluar-ho no es van desenvolupar, fet que va donar als estats un gran marge d'interpretació a l'hora d'aplicar-los.

En l'àmbit europeu, tenim la Posició Comuna Europea respecte al Comerç d'Armes aprovada el 2008, que prohibeix als estats membres l'autorització i exportació d'armament si aquest pot provocar o prolongar conflictes armats o agreujar situacions de tensió, o bé si el país destinatari vulnera els drets humans. Sense entrar en la consideració que regular el comerç d'armes legitima la mateixa pràctica, la normativització d'un mercat pel moment indestructible semblava que almenys podria promoure una lleugera reducció del comerç d'armes i un major control pel que fa a les destinacions i usos.

L'evolució de les exportacions des de l'existència de legislacions sobre comerç d'armes ha estat de creixement tant en valor econòmic, com en nombre d'exportacions i en nombre de països destinataris

Malauradament, si analitzem l'evolució de les exportacions des de l'existència de legislacions sobre comerç d'armes –tant a escala global, com europeu o espanyol–, veiem que la tendència ha estat de creixement tant en valor econòmic, com en nombre d'exportacions i en nombre de països destinataris. Així mateix, les exportacions a països on es violen sistemàticament els drets humans, on hi ha conflicte armat o on hi té lloc qualsevol de les males pràctiques mencionades als tractats (genocidi, crim de guerra, etc.), han seguit efectuant-se malgrat la prohibició explícita de la legislació vigent. No és d'estranyar que en el seu moment els lobbies de la indústria armamentista estiguessin d'acord amb l'elaboració d'aquestes normatives: sabien que podrien seguir operant amb normalitat.

La responsabilitat de les pràctiques il·legals d'aquest mercat legalment regulat recau en els estats, els quals són els encarregats d'avaluar i autoritzar o no les exportacions d'armament des del mateix país. En el cas espanyol, l'organisme governamental encarregat és la Junta Interministerial de Material de Defensa i Doble Ús (JIMMDDU), la qual segueix autoritzant l'exportació d'armament a regions en tensió o conflicte i on es vulneren els drets humans. Orient Mitjà, regió d'alta inestabilitat que acull cinc països en conflicte armat i tres en tensió (més de la meitat dels que formen la regió), s'ha consolidat ja com a mercat prioritari de les armes espanyoles. I és que, segons dades del SIPRI, l'Estat espanyol se situa a la quarta posició mundial de països exportadors a Orient Mitjà. Si a tot això li afegim que el 2016 l'exportació d'armes espanyoles va assolir un nou rècord històric (4.052 milions d'euros) i que només es va denegar una autorització de les 1.578 sol·licituds presentades, la credibilitat de la JIMMDDU queda bastant ressentida.

Davant d'aquestes dades, desresponsabilitzar-se de l'agreujament de les tensions o perpetuació dels conflictes que tenen lloc a regions a les quals venem armes és objectivament inacceptable. Si el mercat armamentista continua creixent i augmentant les exportacions a països en conflicte és gràcies a la complicitat i servilisme de les institucions dels Estats als interessos de les grans empreses d'armes. L'eix econòmic i la geopolítica pel domini o influència territorial són factors massa temptadors per ser subjugats a una legislació de bones pràctiques. I en aquest escenari on braç privat armamentista i estructura política es dissolen, el retrat del complex industrial-militar que ja va descriure Eisenhower en el seu dia es fa més present que mai.

 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: