Drets

Les veus del refugi al País Valencià

Més de 1.350 persones han demanat asil l'any 2016 al País Valencià, un territori que compta amb 400 places d'acollida i refugiades que hi viuen des de fa molts anys. Parlem amb cinc d'elles perquè ens expliquen com va ser la seua arribada i acollida
Actualment, el territori valencià compta amb dos centres d'acollida de persones refugiades, un gestionat pel Ministeri -el CAR de Mislata, de 115 places- i un altre gestionat per CEAR PV -a la localitat de Cullera, amb unes 50 places-
Lluïso Llorens
31/07/2017

L'any 2016 l'Estat espanyol va rebre un total de 15.755 sol·licituds d'asil, segons les últimes dades actualitzades per Eurostat, de les quals 1.367 van ser al País Valencià, a més de les 167 sol·licituds d'asil realitzades al Centre d'Internament d'Estrangers (CIE) de Sapadors a València. En total, el país del qual han arribat més sol·licituds és de Veneçuela, representant un 25,5% del total de les sol·licituds. Malgrat això, han sigut molt poques les resolucions favorables de persones d'aquest país. Síria és el segon país amb major nombre de sol·licitants, amb un total de 2.975, seguit d'Ucraïna, amb 2.570, dos països que fins a l'any 2015 se situaven en els primers de la llista. No obstant això, les resolucions han sigut favorables en el 98% dels casos per a les persones sirianes, però només en el 15% per a les ucraïneses. A més, a desembre de 2016 el nombre de sol·licituds pendents de resoldre's era de 20.365, un rècord històric. De tots aquests, un 15,5% dels sol·licitants d'asil eren menors d'edat.

La concessió de l'estatut de refugiat és una competència de l'Estat, pel que és complicat fer una anàlisi del nombre de sol·licitants d'asil que hi ha a cada part del territori

La concessió de l'estatut de refugiat és una competència de l'Estat, pel que és complicat fer una anàlisi del nombre de sol·licitants d'asil que hi ha a cada part del territori. Tanmateix, qui són les refugiades amb les quals convivim cada dia al País Valencià? Actualment, el territori valencià compta amb dos centres d'acollida de persones refugiades, un gestionat pel Ministeri -el CAR de Mislata, de 115 places- i un altre gestionat per CEAR PV -a la localitat de Cullera amb unes 50 places-. La resta són pisos d'acollida a diferents ciutats valencianes com ara Elx, Gandia, Castelló, Vila-real o València, sumant en total prop de 400 places d'acollida al territori valencià.
 

Inexistència de vies legals i segures

Les darreres polítiques portades a terme per la Unió Europea per a tancar o externalitzar les seues fronteres, com ara la signatura de l'acord amb Turquia, han fomentat l'ús de vies de fugida més insegures i més mortals. Segons denuncia CEAR, des de l'entrada en vigor d'aquest acord fins març de 2017, més de 4.800 persones havien mort ofegades a la Mediterrània, un 25% més que en el mateix període de l'any anterior.

El primer trimestre de l'any 2017, més de 26.000 persones han arribat a través de la Mediterrània a la costa d'Europa, i, des de març de 2016, almenys 80.000 persones van entrar per la ruta dels Balcans

Aquestes persones es veuen obligades a utilitzar vies no legals ni segures, ja que les vies legals no funcionen com ho haurien de fer. Per ara, l'Estat espanyol només ha reubicat 1.093 persones i reassentat 631, en total 1.724 persones, una xifra irrisòria si tenim en compte que en el primer trimestre de l'any 2017 més de 26.000 persones han arribat a través de la Mediterrània a la costa d'Europa, i, des de març de 2016, almenys 80.000 persones van entrar per la ruta dels Balcans, principalment fugint de Síria, Afganistan i Iraq.

Malgrat tot, algunes persones aconsegueixen arribar al nostre Estat i aconseguir l'Estatut de refugiades. La Directa ha parlat amb algunes d'elles, que viuen al País Valencià, que ens han explicat els seus casos particulars. Exemples de les realitats diverses que conformen les vides de les més de 15.000 persones que demanen asil a aquest estat. El nombre de sol·licituds concedides només representa un 1% del total del total de peticions de la Unió Europea.
 

Abdullahi i Hawiya
Bitllet sense tornada des de Somàlia

​Abdullahi ens rep a sa casa de Mislata. va aterrar a l'Estat espanyol quan tenia 19 anys / Lluïso Llorens


Abdullahi ens rep a sa casa de Mislata quan cau la nit, just en el moment en què farà el primer àpat del dia: és temps de ramadà. Al seu pis menut i compartit ens explica que va aterrar a l'Estat espanyol quan tenia 19 anys. Un amic polític de son pare, qui treballava com a militar a l'exèrcit somali, el va aconseguir treure del país en avió amb la promesa de portar-lo a algun país del nord d'Europa i l'engany d'abandonar-lo a l'aeroport de Barajas de Madrid on Abdullahi va haver de demanar l'asil. "Me'n vaig anar del meu país perquè allí ningú pot viure tranquil i no hi ha cap oportunitat. A València tenia un amic, concretament al Centre d'Acollida de Refugiats de Mislata, i vaig intentar que em portaren ací des de Madrid", ens explica. Des de fa dotze anys viu a Mislata, on ha desenvolupat la seua vida i les seues amistats. Recentment li han aconseguit la nacionalitat espanyola, i el seu desig és tornar a Somàlia per casar-se amb la dona de la qual està enamorat, però entén que això significaria arriscar la seua vida. "A mon pare el van assassinar l'any 2009 per ser membre de l'exèrcit, i el meu germà i el meu oncle han aconseguit recentment sobreviure a un atemptat que ha tingut lloc a un hotel de Mogadiscio", apunta preocupat. Des que viu al País Valencià, Abdullahi ha tingut diverses ocupacions, però un problema físic l'ha invalidat per a treballar en les condicions habituals. S'ha sentit ben acollit a aquesta terra i creu en la solidaritat i la cooperació: "si torne al meu país, m'agradaria ajudar a la gent, fer una ONGD i tractar de solucionar alguns problemes".

Hawiya, fotografiada amb la seua filla Amira, ens explica que quan tenia vint-i-un anys va ser víctima d'un atemptat terrorista, al qual va morir sa mare, portat a terme per persones que traficaven amb dones, entre altres / Lluïso Llorens


El pis d'escassos metres quadrats on hi viu Abdullahi el comparteix amb Hawiya, una altra companya somali que va arribar a València fa ara nou anys, qui s'ha encarregat de preparar el saborós sopar que compartim. Hawiya ens explica que quan tenia vint-i-un anys va ser víctima d'un atemptat terrorista, al qual va morir sa mare, portat a terme per persones que traficaven amb dones, entre altres. Hawiya va estar un temps en coma i quan va despertar mai més va poder tornar al seu poble, ja que els autors de l'atemptat la buscaven per emportar-se-la amb ells. Va aconseguir arribar fins a Iemen en vaixell, on va treballar durant dos anys com a treballadora de la llar i desenvolupant les feies de cures a la casa d'una família del Iemen. Però l'infern del patriarcat no el va poder deixar al seu país d'origen: "l'home de la família abusava de mi sempre que la dona no estava, i m'amenaçava d'avisar a la policia si algun dia jo explicava la situació. Com que era una persona migrant sense papers, la policia podia retornar-me al meu país, per tant vaig viure dos anys amenaçada, violentada i sense eixir de la casa ni una sola vegada", conta Hawiya, qui des de la seua arribada s'ha apoderat i ha perdut la por a parlar i denunciar els abusos que ha patit.

Hawiya no vol tornar al seu país d'origen: "A Somàlia les dones no podem viure tranquil·les i no vull que la meua filla cresca patint el mateix que he patit jo"

Amb els diners estalviats i gràcies a alguns contactes, Hawiya va poder pagar a un traficant de persones perquè la traguera de Iemen, junt amb altres persones migrants. Així va ser com va arribar a l'aeroport de Barajas després d'un viatge de dos dies: "vaig tindre sort, molta gent paga per un passaport fals i després les enganyen o no les porten on els han promés". Hawiya també va ser traslladada al CAR de Mislata, i és en aquesta ciutat on ha viscut fins ara, quan ha decidit marxar a Suïssa, on viu el pare de la seua filla Amira. Amira té dos anys i ho observa tot encuriosida amb els seus ulls grans i foscos. Al contrari que la resta de persones amb qui hem parlat, Hawiya no vol tornar al seu país d'origen: "A Somàlia les dones no podem viure tranquil·les i no vull que la meua filla cresca patint el mateix que he patit jo. Ningú respecta les dones, ni tan sols la mateixa família. Sempre estàs a l'ombra d'algun home, i en molts casos els pares obliguen les seues filles a casar-se per conveniència quan són molt joves". Li agrada València, ací ha treballat cuidant persones majors i a una fàbrica, i en dos anys més ja podria demanar la nacionalitat espanyola, però ara vol que el pare d'Amira l'ajude a cuidar-la i se'n faça càrrec.


Maria del Socorro
Persecució i abusos per activisme sindicalista i de gènere a Colòmbia

Socorro fa just deu anys que va arribar al País Valencià, concretament al Centre d'Acollida de Refugiats de Mislata, població on s'ha arrelat i encara hi viu / Lluïso Llorens


A pesar de les situacions complicades que ha viscut a la seua vida, Socorro conserva un meravellós humor. "Si m'arribeu a avisar que hi havia sessió de fotos em pose el banyador!", bromeja quan arriba a l'entrevista. Ara fa just deu anys que va arribar al País Valencià, concretament al Centre d'Acollida de Refugiats de Mislata, població on s'ha arrelat i encara hi viu. Socorro era sindicalista a Colòmbia i la lluita pels drets de les dones i les treballadores quasi li costa la vida. Va ser perseguida i amenaçada pels paramilitars. Quan es trobava al capdavant d'una organització sindical li van enviar un missatge que deia: "t'hem deixat viure molt, però ja no permetrem que cap persona més moleste el govern". A partir d'aquell moment, va patir més amenaces i atacs directes i es va convertir en desplaçada interna. Finalment va decidir eixir del seu país quan li van disparar mentre anava en moto amb el seu fill pels carrers de la ciutat de Còrdova. Després de denunciar-ho diverses vegades, Socorro va deixar de creure en la justícia del seu país. "M'acusaven de ser guerrillera i d'organitzar cèl·lules a la ciutat, quan jo l'única cosa que feia era defensar els drets de les treballadores", ens explica. A Colòmbia, compaginava el manteniment de la llar i de la família amb el seu treball d'infermera i la lluita social. "De vegades em pregunte d'on treia el temps per fer tantes coses", bromeja amb un somriure. Formava part d'un sindicat que treballava sobretot pels drets de les dones i va ser una de les promotores de l'oficina de drets humans a l'Ajuntament de Buenaventura, així com el Consell de Dones de la ciutat, entre altres.

"No veig possible tornar a Colòmbia ara mateix, ja que estem en un procés de pau en el qual sent que puc fer més coses des de fora, en l'àmbit internacional", ens explica Socorro

Però des de la seua arribada ací tampoc ha parat: ha treballat d'auxiliar d'infermeria i fent treballs de cures amb persones grans i ha criat els seus dos fills. Considera que el procés per aconseguir l'asil és "llarg i tediós", i que les polítiques d'asil de l'Estat espanyol són insuficients, ja que passats els primers mesos d'acollida, les persones es queden sense ajudes econòmiques i els és complicat trobar feina, especialment en l'època de crisi en la qual va arribar. Socorro està a gust en terres valencianes, però assegura que troba a faltar l'organització i la unitat que hi ha entre les classes populars a països com Colòmbia. Amb les persones colombianes de l'entorn de Mislata han creat llaços i es donen suport mutu. Moltes voldrien tornar a la seua terra, però per ara Socorro no ho veu viable: "No veig possible tornar ara mateix, ja que estem en un procés de pau en el qual sent que puc fer més coses des de fora, en l'àmbit internacional, i perquè continua sent perillós per a mi tornar a Colòmbia. Hi ha companyes lideresses de moviments sindicals que continuen morint, i no puc arriscar-me".


Senol
Declarat terrorista per defensar els drets de la classe treballadora i de la població del Kurdistan

L'any 2003, quan tenia vint-i-un anys, la policia turca va detenir Senol. Va estar tres anys empresonat i torturat esperant el seu judici, del qual ja podia intuir el dictamen: "Si eres kurd, eres dolent" / Lluïso Llorens


Senol és d'un poble xicotet que pertany al Kurdistan turc, poble que va haver d'abandonar quan van obligar tota la població a deixar les seues cases. Des d'aleshores va viure a Istanbul, on a la seua joventut va participar de manifestacions i mobilitzacions en defensa dels drets de la classe treballadora així com del poble kurd. L'any 2003, quan tenia vint-i-un anys, la policia turca el va detenir i va estar tres anys empresonat i torturat esperant el seu judici, del qual ja podia intuir el dictamen: "Si eres kurd, eres dolent. Eixa és la lògica que impera dins el govern turc, i per això van considerar que jo era un terrorista, només per formar part d'un partit polític i participar de mobilitzacions cíviques", explica Senol, qui ha arribat a la seu de CEAR a València amb moltes ganes de parlar. "Necessite parlar, explicar tot el que he passat", ens assegura. Durant la llibertat condicional, la seua família era molestada constantment i a Senol el van voler infiltrar dins els moviments kurds i obrers perquè traslladara informació a la policia: "jo no anava a acceptar viure en eixes condicions i vaig decidir anar-me'n l'any 2008, quan vaig arribar a l'Estat espanyol per vies no legals, pagant a unes persones que em van treure del país. Vaig triar l'Estat espanyol perquè a Turquia tenia companys d'Euskal Herria que col·laboraven amb nosaltres i sentia simpatia. A més, ací hi havia un govern socialista, que després he descobert que no era el que m'esperava, però en aquell moment em causava simpatia", apunta el kurd.

"Tenia molt clar que havia d'aprendre la llengua d'ací, perquè jo sé què significa no poder parlar una llengua amb llibertat no poder estudiar-la, com és el cas del kurd a les escoles del meu país"

Però nou anys després de la seua arribada, Senol no ha aconseguit documentació legal ni l'asil. L'any 2014 el van detenir perquè tenia una ordre de captura de la Interpol perquè el govern turc el buscava. Ha estat un any a la presó de Soto del Real de Madrid i des d'aleshores es troba en llibertat provisional, havent de firmar als jutjats cada setmana. "Com que l'estat turc considera que sóc terrorista, l'Estat espanyol, que no vol trencar les bones relacions amb Turquia, també ho fa. Però jo l'única cosa que he fet és lluitar pels meus drets", explica. "Turquia ha demanat l'extradició, però tornar a allí per a mi significaria perdre els meus drets com a ésser humà. No obstant això, sembla que els estats europeus no tenen gens d'interés a defensar els drets humans", es lamenta Senol. El kurd ha viscut a diferents pobles del País Valencià i parla català, llengua que va descobrir mentre treballava a un Kebab a Alaquàs quan un senyor li va demanar "un tallat descafeïnat de màquina". "Tenia molt clar que havia d'aprendre la llengua d'ací, perquè jo sé què significa no poder parlar una llengua amb llibertat, no poder estudiar-la, com és el cas del kurd a les escoles del meu país".


Nabaa
L'anul·lació de les dones a l'Iraq: violència dins i fora de casa

Nabaa va nàixer a l'Iraq però va abandonar el país amb sa mare i el seu germà quan tenia només vuit anys. Des d'aleshores fins a l'any 2010, va viure a Síria / Lluïso Llorens


Nabaa també ens rep a la seu de CEAR PV amb un gran somriure. Té vint-i-sis anys i moltes ganes de menjar-se el món, les quals trasllada amb la seua mirada profunda. Va nàixer a l'Iraq però va abandonar el país amb sa mare i el seu germà quan tenia només vuit anys. Des d'aleshores fins a l'any 2010, Nabaa va viure a Síria, país on va créixer i va realitzar els seus estudis fins a l'últim curs de batxillerat, el qual va haver d'abandonar perquè l'escola va tancar a causa de la guerra. Va arribar a València fa tres anys, gràcies al reagrupament familiar, ja que sa mare i el seu germà fa ja catorze anys que van poder aconseguir l'estatut de refugiades ací. "Feia dotze anys que estàvem intentant que a mi em donaren permís per vindre", apunta. I afegeix: "Al nostre país no es pot viure tranquil·lament. No podem circular lliurement d'unes ciutats a altres, i a més les dones no podem treballar i ens quedem recloses a casa". Així, Nabaa s'ha sentit obligada a abandonar la seua terra, però no només pels conflictes socials que afecten tota la ciutadania: també carrega amb una història personal. Un altre dels motius que l'ha empentada a fugir és la relació amb son pare: "la nostra relació no és com la d'un pare i una filla. Sempre hi ha hagut violència i maltractament per la seua part". El cas de Nabaa no és, per desgràcia, aïllat al seu territori i a moltes altres parts del món.

"No hi ha ningú a qui no li agrade el seu país. Però allà no hi ha llibertat per a les dones. Mentre no canvie un poc la situació, és molt difícil que puga tornar", comenta Nabaa

Actualment, Nabaa se sent integrada a la nostra societat valenciana, i agraeix la feina que fan les dones del centre que l'acull a València. Hi viu amb sa mare i s'ha format molt des que va arribar ací: ha fet quatre cursos d'ajudant de cuina, cursos de cuina bàsica espanyola, classes de costura i també de llengua. Considera que no és fàcil trobar feina, especialment quan va arribar, ja que la seua estètica corresponia a la d'una dona musulmana tradicional. Ara llueix la seua llarga cabellera al vent i està disposada a seguir formant-se per a treballar ací. Quan li preguntem si voldria tornar al seu país, apunta: "No hi ha ningú a qui no li agrade el seu país. Però allà no hi ha llibertat per a les dones. Mentre no canvie un poc la situació, és molt difícil que puga tornar. Cada dia cauen bombes".

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: