Vuit opinions amb els pros i els contres de l'entrada a les institucions

Per complementar el debat hem demanat l'opinió de Jaume Asens, Josep Cara, Lluc Salellas, Carlos Navarro, Isabel Vallet, Álvaro Porro, Anna Peñalver i Elba Mansilla
22/09/2015

Quins són els elements positius i quins els negatius de l'entrada de les activistes socials a les institucions? Aquesta és la pregunta i aquí en teniu les respostes: 

La política no s’acaba a les institucions ni als moviments

Jaume Asens, advocat i regidor de Barcelona en Comú a l’Ajuntament de Barcelona

Els polítics tendeixen a banalitzar el poder del carrer i idealitzar les bondats de la institució. La vella esquerra s’ha deixat engabiar massa sovint per les institucions. Com aquells llops que perden capacitat de caçar en acostumar-se a menjar les restes que deixen els humans. Això és la cultura de la transició: la d’aquells que volien conquerir l’Estat i, finalment, l’Estat va ser qui els va conquerir a ells. La millor manera d’evitar-ho és ser conscient que pots esdevenir allò contra el que lluites. Aquesta consciència ha faltat en el passat. Les organitzacions de la vella esquerra, com ICV-EUiA, es van convertir en organitzacions burocràtiques massa poc permeables, sense un arrelament prou fort en les lluites de carrer. Van mitificar l’Estat de dret i la democràcia formal. I van valorar amb ingenuïtat la seva capacitat d’incidència en un context de correlació de forces desfavorable. Per contra, als activistes, els pot passar el contrari que als polítics. Tendeixen a caure en un cert avantguardisme o puresa revolucionària. Solen banalitzar el poder de les urnes i la capacitat de garantir, des de la institució, drets conquerits per les classes populars. És comprensible. Majoritàriament, aquest pessimisme té a veure amb les derrotes dels 80 i la pèrdua d’esperances en la lluita política. En veritat, la resistència, aturar desallotjaments a peu de carrer, l’acumulació de forces en l’àmbit social, són pràctiques necessàries però no són suficients. La política no s’acaba a les institucions, però tampoc als moviments socials. A més, la mobilització permanent pot dur a l’esgotament si no es produeixen victòries tangibles.

 

Una falsa drecera amb efectes desmobilitzadors

J. Cara Rincón, Militant de l’Ateneu Columna Terra i Llibertat de Berga, adherit a la Federació Anarquista de Catalunya

El que exposo no és una posició ideològica, és fruit de l’experiència i l’observació. Sóc contrari a la via institucional. No només considero que és contraproduent per les lluites socials, sinó que, a més, ambdues no són compatibles. La política institucional posa en qüestió l’autonomia dels moviments socials, ja que la institució té lògiques pròpies i sovint contràries. Els partits subordinen els moviments socials. A més, un cop dins, passa com a la sèrie Sí, ministre: esdevenen socialdemòcrates o pitjor. Com el PSUC durant la transició, Els Verds alemanys, la CUP a Berga amb l’Ordenança de Civisme, Syriza a Grècia, etcètera. Aquest auge desmobilitzador de la participació institucional –paral·lel al nacionalisme– és nefast per a les lluites socials i per a l’autogestió de les nostres vides. Un signe de debilitat, una derrota més. És curiós que qui doni aire al sistema esgotat siguin l’extrema esquerra o la nova política, responsables d’aquesta transició lampedusiana. L’autogestió no es fa delegant. Les armes autoritàries de l’enemic no van ser fetes per alliberar-nos: no ens serveixen, destruïm-les!

 

Barricades necessàries

Lluc Salellas, regidor de la CUP-Crida Per Girona i membre del Casal Independentista El Forn

Per a l’esquerra, les institucions i els moviments socials són dues barricades oposades en un mateix carrer, el de la política. L’experiència de les candidatures municipalistes com la CUP ens ensenya que aquesta idea ha de prevaldre més enllà de les conjuntures que han portat l’esquerra rupturista a alguns governs locals després de les eleccions d’aquest maig. Sense uns moviments socials actius, exigents i crítics, la feina institucional, que implica desenes de persones que abans tan sols feien lluita de carrer, corre el risc de caure en un excés de bonisme perdut en mars de burocràcia. I tot plegat pot causar una desmobilització popular. Ara bé, l’espai institucional és, també, una oportunitat. Sens dubte: municipalitzacions, pressupostos del comú decidits col·lectivament, alcaldesses aturant desnonaments, espais de cogestió del municipi i els moviments socials, noves fórmules de gestió de residus, etcètera. Aquests són elements que canvien una cultura política i la transformen en una llavor de la qual només poden germinar noves propostes de ruptura. Segurament, doncs, parlem de dues barricades que han de ser oposades, però que avancen juntes. I sovint, sense saber-ho, s’ajuden a créixer l’una a l’altra.

 

Les institucions no ens faran lliures

Carlos Navarro. responsable de comunicació i premsa de la CGT-Barcelona

En el si de les institucions polítiques, inclosos els ajuntaments, no és possible dur a terme un canvi radical de la societat actual. Les lleis sobrepassen l’àmbit municipal i redueixen la seva actuació a meres bones intencions o actes simbòlics. S’ha desplaçat una part de la classe política tradicional, però no es podrà desplaçar els qui ostenten de veritat el poder real: l’econòmic, el mediàtic, el policial i el judicial. Les estructures estan dissenyades per impedir qualsevol canvi profund. Les dinàmiques, les relacions i els incentius que ofereixen acaben absorbint els qui pretenen una transformació des de dins. Per part de la nova política, en poc temps hem vist abraçades totalment inacceptables i justificacions d’actes repressius contra migrants. Exemples com el d’Els Verds a Alemanya i el cas grec fan que no creguem en els canvis des dels estaments. El que més ens preocupa és que, una vegada instal·lats a les institucions, aquests moviments i organitzacions abandonin la lluita al carrer i el contacte amb les autèntiques reivindicacions. La història ens demostra que els veritables canvis s’han aconseguit lluitant als carrers.

 

El pa amb mantega i la revolució

Isabel Vallet, exdiputada i militant de la CUP i Endavant Gràcia

Per nosaltres, la lluita institucional suposa el difícil engranatge de combinar reforma i ruptura, de conciliar –com deia Gramsci– les exigències del moment actual amb les exigències de futur, el problema del pa amb mantega amb el problema de la revolució, “convençuts que en l’un hi ha l’altre”. La participació a les institucions pot ser un altaveu per a la socialització del nostre programa de ruptura. I pot presentar algunes oportunitats, si les sabem treballar. Podem actuar com a mur de contenció del capitalisme i de les polítiques d’austeritat, podem expropiar petits espais de sobirania a la institució i traure’ls al carrer i els centres de treball. També podem desemmascarar la manera de funcionar normal d’aquestes institucions –sovint a base de corrupteles, sempre afavorint unes determinades fortunes i classes. Podem lluitar per obrir escletxes dins el règim, com s’ha fet amb la lluita feminista contra la reforma de l’avortament, les lluites contra la MAT, BCN World, les bales de goma i els CIE. Però això únicament ho podem fer si hi ha diversos espais organitzats i actius que generin alternatives al sistema. La lluita institucional només és un mitjà més, mai l’únic: és impossible transformar la societat i aconseguir una plena sobirania popular només des de les institucions. Aquesta és la seva principal debilitat. El risc més gran és pensar que canviant la correlació de forces a les institucions aconseguirem generar unes condicions de vida dignes per les classes populars. Una solució històrica: fer que el carrer, l’organització popular i el contrapoder siguin sempre la nostra brúixola, la que ens lligue de peus a terra. 

 

Assumir els riscos sense oblidar qui som

Álvaro Porro, activista i participant de Barcelona en Comú

Els riscos existeixen i són recognoscibles. Jo destacaria la tendència a la frustració deguda a la relació tensa que s’estableix entre l’alt nivell de les expectatives i les limitacions de la pràctica institucional. L’altre gran risc seria el de l’apaivagament de les lluites socials, ja sigui per descapitalització de persones tractores, per dispersió de l’energia o per lleialtat mal entesa.

Però també hi ha potencialitats que ens motiven a assumir els riscos, per exemple, la possibilitat o, fins i tot, la necessitat d’ampliar i concretar els cicles de transformació a través de la incidència sobre el context estructural, a més del requeriment de dirigir-se (que és molt més que simplement referir-se) a les majories socials. D’altra banda, palpo que la relació entre la construcció de poder institucional i la construcció de poder popular no és un joc de suma zero. Ambdós processos es poden retroalimentar mútuament.

Més enllà d’anàlisis de riscos i potencialitats, hem d’assumir que, darrere aquests processos col·lectius i personals que impliquen tanta energia, desgast i incertesa, també hi ha una pulsió lligada a emocions divergents (compromís, ràbia, entusiasme, desesperança, egocentrisme, generositat, impaciència, curiositat...) i que es deixa endur per la intuïció amb tota la seva lucidesa i tota la seva temeritat. Davant d’això, cal posar-hi molta consciència i escoltar per no oblidar qui som.

 

La necessitat de contrapoders

Anna Peñalver, regidora de Castelló en Moviment i membre del Casal Popular de Castelló

La confluència de cultures polítiques molt diverses és una de les nostres principals febleses i fortaleses. Sovint, l’avanç és lent i ens desesperem o patim tensions internes que demanen molta paciència. Però això també ens obliga a superar inèrcies prèvies i a practicar el diàleg obert i constant que voldríem per a tota la ciutat. Les que venim dels moviments socials més clàssics repetim una sensació que ja vam tindre durant el 15-M: vertigen cap a allò desconegut i ganes d’arriscar, amb una certa incomprensió per part d’algunes companyes, amb les quals compartim eixe escepticisme vers les possibilitats transformadores de la política institucional. A Castelló, hem de reconstruir un teixit social crític que ha estat latent, però poc organitzat durant els llargs anys del PP. Sense ell, el nostre programa és irrealitzable, per molt assalt institucional que fem. Des de l’Ajuntament, tenim accés a informació, recursos i contactes que poden ser útils en aquesta reconstrucció de contrapoders.

 

El veritable repte és garantir l’autonomia dels projectes

Elba Mansilla, membre de la Comissió d’Economies Feministes – Xarxa d’Economia Solidària

La voluntat de transformació feminista mitjançant el treball cooperatiu enfocat al canvi institucional no és, en realitat, cap novetat. A tall d’exemple, el col·lectiu Tamaia-Viure Sense Violència va participar en la redacció del Protocol per a l’abordatge de la violència masclista en l’àmbit de la salut a Catalunya el 2011; la cooperativa Titània Tascó va desenvolupar la guia d’actuació en el part a casa el 2002. Són dues propostes que han servit per divulgar i formar professionals, per fer pressió per aconseguir canvis socials i legals que incorporen la perspectiva de gènere. Ambdues s’han aconseguit sota el govern de Convergència i Unió. La presència de candidatures alternatives a les institucions, en principi, hauria de dibuixar un escenari més receptiu i favorable a les propostes elaborades des dels moviments socials. Els veritables reptes són, però, transformar l’arquitectura política de la institució per garantir l’autonomia i la independència dels projectes, recollir les propostes, articular espais socials i comunitaris sense voler apropiar-se’ls i transformar uns indicadors i uns processos excessivament quantitatius i resultadistes en l’avaluació de l’acció de govern.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: