Internacional

La Xina, la distòpia de demà

L'article ha estat publicat dins el suplement elaborat conjuntament pel CineBaix i la 'Directa' sobre el cicle de cinema asiàtic que se celebra del 25 al 29 de gener a Sant Feliu de Llobregat
Veïnes d'un barri perifèric de Pequín marxen de casa en rebre l'avís de desallotjament
26/01/2018

La Xina es desperta amb la notícia de l’explosió de tres bombes –i tres morts– davant d’edificis governamentals a la ciutat de Fuzhou, al sud del país. Era el 26 de maig de 2011 i l’agència de notícies oficial Xinhua publicava una nota de premsa que esborraria al cap de poc, però les xarxes socials l’agafarien al vol i, malgrat la censura, la història de Qian Mingqi correria com la pólvora.

Qian havia patit l’enderrocament forçós de casa seva dues vegades. Dues vegades el govern l’havia fet fora de casa seva –a la Xina la propietat de la terra és estatal– per construir-hi una autopista, i dues vegades havia deixat el treballador d’una fàbrica de pirotècnia i la seva esposa amb poc més que un grapat de mobles polsosos i una indemnització ridícula. Després del segon desallotjament, el terreny del qual ni tan sols va acabar fent-se servir, Qian va reunir les poques forces que li quedaven per reclamar –amb les minses vies que hi ha a la Xina per fer-ho– indemnitzacions i reconeixement. No va obtenir cap resposta. Després, autodidacta en l’ús d’internet, va difondre el seu cas per intentar arribar a professionals de l’advocacia i col·lectius en defensa dels drets humans que poguessin ajudar-lo. La crida, però, sorda a l’internet xinès, es va ofegar en un mar de consums. Pel camí de la reivindicació, la seva dona –que segons algunes notes de premsa va emmalaltir a causa de l’estrès– va morir. Deu anys després, sol, pobre i silenciat, Qian va explicar a Weibo (l’equivalent xinès a Twitter) que triava “un camí que no volia prendre”. Tenia 52 anys i va fer explotar tres artefactes casolans –fets de pirotècnia– a les portes d’edificis governamentals, i en la darrera explosió es va immolar amb el seu cotxe. A més d’ell, van morir dos guàrdies de seguretat. Va causar desperfectes materials importants i –sobretot– una onada de solidaritat a les xarxes que va durar tant com se li va permetre. Uns dies. Després, silenci.

A finals d’aquest novembre, el govern de Pequín començava 40 dies de desallotjaments forçosos massius i d’enderrocament de barris sencers als afores de la ciutat de treballadores migrants de l’interior de la Xina. The New York Times titulava: “Per què hi ha parts de Pequín que semblen zones devastades per la guerra”. Fins a 300.000 treballadores migrants van perdre la casa, les botigues, el barri, la seva ciutat i la seva manera de guanyar-se el pa. Es va avisar el veïnat amb tres dies d’antelació, i no se’ls va donar alternativa ni cap tipus d’indemnització. Són majoritàriament migrants pobres sense papers al seu propi país. No tenen drets.

A la Xina hi ha un document de residència municipal, anomenat Hukou, que separa la població del país entre persones d’origen rural i persones d’origen urbà, i atorga drets diferents. Les persones amb Hukou urbà tenen millors serveis de salut i educació, i les persones d’origen rural no poden treballar legalment ni accedir –elles o els seus infants– als serveis socials de les grans ciutats. A més, és molt complicat canviar d’estatus. La Xina és sovint un mirall dels fenòmens del món capitalista més salvatge a escala pròpia. En un país on des dels anys 80 s’ha apostat políticament i econòmica pel desenvolupament de les grans ciutats i la indústria –en oposició a l’agricultura–, per convertir la Xina en “la fàbrica del món”, i prometre a les treballadores el “somni xinès” de creixement il·limitat, les zones rurals i les ciutats més petites han quedat absolutament abandonades per l’administració i són feus de cacics, corrupció, i misèria. El jovent –homes i dones– migra massivament a les grans ciutats, on netegen, fabriquen, construeixen i serveixen per enviar diners a casa. “Deixa que uns s’enriqueixin primer”, deia Deng Xiaoping, pare de l’obertura de la Xina al capitalisme durant la dècada de 1980. Per a algunes, però, no acaba d’arribar mai el torn.

Un document de residència separa la població del país entre persones d'origen rural i urbà

Hi ha 282 milions de treballadores migrants internes a la Xina vivint a les macrociutats –segons les dades de 2017 del govern xinès. Això representa més d’un terç de la població de tot el país. En el millor dels casos, els migrants només deixen un infant enrere a càrrec de l’àvia o la muller, i el veuen uns pocs dies a l’any durant la setmana de vacances. Això degrada les relacions, i l’índex de divorcis al món rural és cinc vegades superior al de les ciutats. Però, en el pitjor dels casos –i passa sovint–, infants de poca edat es queden sols a casa, pateixen de soledat perquè no sempre tenen germanes per jugar i augmenten els casos d’abusos sexuals i segrestos. A les zones rurals i a les petites ciutats hi ha, des de fa anys, un increment constant de suïcidis i delinqüència –tot i que les dades reals són difícils de contrastar perquè el govern no les facilita. Algunes fàbriques es van traslladar a prop de pobles i van crear llocs de treball, però també es van aprofitar de la impunitat i la corrupció establerta per explotar les treballadores –fins a l’esclavatge– i contaminar sense precedents els rius i la terra. A la Xina hi ha 450 –dels anomenats– pobles del càncer.

I la ciutadania xinesa es revolta. La pagesia i grangers fa anys que formen grups i fan cartes-peticions (l’única manera legal de presentar demandes al govern xinès) demanant-li que intervingui en disputes, sobretot per desallotjaments forçosos, pol·lució i frau electoral municipal. Però les respostes són minses. Organitzacions estrangeres i hongkongueses calculen que hi ha entre 80.000 i 100.000 “accidents de massa”, el terme que fa servir el govern per englobar tot tipus de protestes. Les xifres reals, però, només les té l’Estat i la definició és tan vaga –inclou disputes al carrer per motiu de joc, alcohol, sexe– que costa treure’n l’entrellat. No sabrem mai quants Qian Mingqi hi ha a la Xina.

L’app del control social

El 2013 Xi Jinping es convertia en el president de la Xina –com cada deu anys, en un canvi meticulosament dirigit pel nucli dur del Partit Comunista Xinès– i prometia “reformes econòmiques sense precedents” i una gran campanya contra la corrupció. El discurs era profund i engrescador i la Xina es va bolcar al nou líder, que, a més, va construir al seu voltant una mística personalista que el va convertir en una celebrity en poc temps i va concentrar –encara més– poder polític entorn seu. Xi va recuperar l’home fort de la Xina, Mao revivia.

Manel Ollé, professor d’història i cultura de la Xina Moderna a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, ho explica així: “Xi Jinping va fer una gran campanya anticorrupció molt popular que amagava una purga política dels tigres: van caure líders polítics, generals i el cap dels serveis secrets, que tenia cinc vegades el pressupost de l’exèrcit! Però, després, no ha fet res significatiu per reduir la pobresa, i, en canvi, sí per augmentar la repressió de la dissidència”.

El govern ha llançat una aplicació de mòbil com si fos un joc, però es tracta de control social

El control social, explica el professor, ja està a l’altura de la intel·ligència artificial. El govern ha llançat una aplicació mòbil que avui es presenta com un joc i que té molt d’èxit entre la gent jove. L’app es diu crèdit social, que “sona molt bé” –diu Ollé– però que permet monitoritzar “els teus usos del mòbil, fer-te un rànquing de mèrits i dèbits segons les teves compres i la teva actitud a les xarxes, i oferir-te rebaixes –o encariments– dels preus”. Segons Ollé, “el que permet és crear el que en l’època de Mao era un registre polític, però anant molt més enllà: posen la informació de l’ús del teu mòbil al costat del sistema de càmeres, la geolocalització… Es tracta d’un registre que dirà si has de ser contractat o no per una feina, que inclourà el teu registre mèdic, tenen tota la teva informació. I, en aquest format, ja s’està portant a la pràctica al Xingjang –territori de la minoria turca musulmana–, allà s’està estenent a través del sistema de recàrregues i geolocalització”.

“És la quarta revolució tecnològica en la qual tots estem posats”, continua el professor, “però ells són més explícits perquè no hi ha una societat civil que ho pugui parar, que és el que s’han anat carregant els dar-rers sis o set anys: advocats, periodistes, tuitstars… Un enduriment, però, que també hi ha qui diu que és fràgil i un error de càlcul”, insinua. “El 2013 hi havia il·lusió per Xi, avui tothom té algú que se l’han carregat, i s’ha recuperat un sistema de delació que recorda el pitjor de la revolució cultural”, detalla Ollé. Però el govern ha engegat una campanya de propaganda molt agressiva enfocada a la gent més jove i basada en el patriotisme de ser una superpotència i en l’accés al consum. “Jo tinc estudiants xinesos i fa uns anys els podies parlar de certes coses; des de fa un temps, quan preguntes, s’enfaden, s’aixequen i se’n van. Hi ha una identificació molt forta entre el partit i el país”, admet el professor.

L’empresa Huawei presentava al darrer Barcelona Mobile World Congress un sistema de ciutat intel·ligent radiant que permetia, a través d’una gran pantalla, seguir el trànsit i els serveis de Pequín en directe. És la mateixa ciutat que ha expulsat 300.000 treballadores migrants. “La classe mitjana de la Xina és un mite”, diu Manel Ollé, i continua: “El que hi ha és una elit molt enriquida i una classe treballadora que fa el que pot”. I el professor conclou: “El país se’n va de festa i tu mai no hi podràs accedir. Hi ha un enduriment perquè tenen por –les dictadures es basen en la por– i, a vegades, en una por exagerada”. Quants Qian Mingqi caldran per trencar la revolució tecnològica del Partit Comunista Xinès?

*Article publicat originalment al suplement 'Cicle de cinema asiàtic a Sant Feliu de Llobregat'


 

Continguts relacionatsMostra'l en portada

Notícies relacionades: