Històricament s’ha universalitzat el cos de l’home als estudis mèdics i s’han invisibilitzat les diferències que presenta el cos de la dona i les condicions socials que afecten cada gènere. Carme Valls, experta endocrinòloga, fa dècades que lluita i treballa per aplicar la perspectiva de gènere a l’hora d’estudiar i tractar la salut. A Mujeres invisibles para la medicina (Capitán Swing) fa un recorregut pels assumptes que afecten les dones al llarg de tota la vida i qüestiona algunes certeses que estableix la medicina. Amb un llarg recorregut a l’esquena, ens explica i ens apropa aquesta mirada, i ens convida a deixar de ser “pacients submises” per començar a tenir veu i domini sobre la nostra salut.
En un moment tan important per la medicina com el que estem vivint, catorze anys després de la primera edició de Mujeres invisibles para la medicina, s’han constatat avenços en perspectiva de gènere en la investigació i el tractament de la salut?
“De cop i volta es va deixar d’estudiar el cicle menstrual, perquè de vegades la ciència genera en funció de qui paga”
En alguns casos hi ha hagut avenços. Així com fa uns quinze o vint anys es constatava que no hi havia cap dona en els treballs de recerca que es feien sobre malalties cardiovasculars, infarts, tractaments de l’aspirina, tractaments de les coronàries…, en aquest moment hi ha entre un 30% i un 40 % de treballs que inclouen dones en els estudis sobre mortalitat cardiovascular i problemes relacionats amb els factors de risc. Però, tot i que la malaltia cardiovascular és la primera causa de mortalitat entre dones, encara queda a la ment de molts metges i metgesses quan surten de la facultat que és al revés, que el problema és masculí. En altres camps s’ha anat enrere. El cicle menstrual va tenir un petit boom d’estudi cap a la primera dècada dels anys 2000, i de cop i volta es va deixar d’estudiar perquè moltes vegades la ciència genera en funció de qui la paga, i aleshores no hi devia haver beques suficients. De fet, en vaig demanar una per estudiar la síndrome premenstrual a l’Estat espanyol i se’m va dir que no era un tema important. A partir d’aquí hi ha hagut un retrocés i ara, quan hi ha alteracions de la menstruació, es recepten anticonceptius per fer veure que no la tens. Després hi ha camps que estan estancats, que són els relacionats amb el tema del dolor, de predomini femení. Hi ha unes 28 malalties que poden provocar dolor que són molt més presents en les dones que en els homes. D’aquestes malalties no et mors, però vius amb molt poca qualitat de vida, i aquesta banda de la medicina està molt poc estudiada. I finalment, hi ha una altra vessant que no és que no estigui estudiada, sinó que està medicalitzada, que és tot el que envolta la salut mental i la sexualitat de les dones. La sexualitat s’ha volgut equiparar a la dels homes i s’ha acabat fabricant una pastilla rosa –que no deixa de ser un antidepressiu– perquè la dona tingui un orgasme més al mes. S’ha establert tot un sistema de medicalització de moltes etapes de la vida de la dona i no tenim una vessant de ciència que estudiï bé les diferències entre homes i dones.
A què és deguda aquesta sobremedicació de les dones per tractar temes de salut mental o de sexualitat?
“Hi ha 28 malalties que provoquen dolor que són molt més presents en les dones que en els homes”
Podríem remuntar-nos a la història. Primer, com que falta ciència, no saben què fer davant de les demandes d’una dona enfront de les d’un home. A les persones professionals els costa molt dir “no ho sé” perquè sembla una humiliació, i aleshores els surt dir “probablement això són nervis” o “probablement vostè està estressada”. Hi ha una tendència a sedar la demanda, a donar un sedant o un antidepressiu. És per falta de ciència, per ignorància o per considerar que el que li passa a la dona és inferior o poc important, que això sí que ja ve de l’època filosòfica. Aristòtil considerava que el que li passés a la dona sempre era inferior. Els pares de l’Església consideraven que les dones eren éssers de pecat i, per tant, ja els anava bé tot això que els passava. I així va anar avançant la història, sempre considerant poc important o inferior tot el que li passa a la dona. També hi ha un aspecte inconscient en la sobremedicació per silenciar i controlar des de la creença que les coses importants són les que li passen a l’home. I les coses importants li passen a l’home perquè molts arriben a l’hospital directament perquè no tenen una major atenció sobre el seu cos, quan tenen un problema van al bar, es droguen, fumen… Aleshores, quan arriben a l’hospital, ja estan molt malament perquè no han anat a demanar ajuda a l’atenció primària.
Al llibre parles d’aquests inicis històrics de la devaluació de la dona en el context europeu, fomentada per la religió, els mites i la filosofia. Què fa que aquest sistema de creences es perpetuï en el camp de la medicina avui dia?
No som alienes a altres ciències; totes les ciències es van descuidar de les dones. La medicina com a ciència neix principalment als hospitals i allà hi predominen els homes, igual que en un temps determinat els metges també eren predominantment homes. Actualment quasi és al revés, hi ha un 10% de nois i un 90% de noies a les facultats de medicina de l’Estat espanyol. Aquí tenim una diferència abismal de com ha evolucionat els últims cinquanta anys la medicina. Però no tant la ciència, perquè totes aquestes dones han estat formades en les mateixes facultats androcèntriques, estudiant amb làmines d’anatomia d’home, posant els punts de dolor dels cossos maltractats per violència de gènere en làmines que són figures masculines… Després de protestar, ja hi ha una figura femenina per poder indicar els punts del maltractament. Tota la ciència ha nascut a l’alçada de l’home i pensant que home i dona eren iguals i que no hi havia cap diferència en l’emmalaltir. Explicar que sí que n’hi ha ha sigut un procés lent però progressiu.
Actualment s’està aplicant aquesta perspectiva de gènere al currículum universitari de les facultats de medicina?
“Si l’evolució d’un fàrmac és diferent entre home i dona, cal estudiar-ho perquè no et donin una dosi que no et va bé”
Clarament no. I seria una solució perquè la ciència de la diferència avancés. Exigir, de la mateixa manera que s’exigeix a una persona catedràtica que sàpiga idiomes, que tingui publicat algun treball amb perspectiva de gènere, que hagi analitzat el perquè de les diferències en algunes malalties o per què alguns fàrmacs actuen i evolucionen diferent en el cos de dona que en el d’home. El currículum universitari hauria d’incloure treballs que ho haguessin estudiat perquè voldria dir que la persona catedràtica mira tots els treballs d’una manera diferent, que sap diferenciar entre sexe i gènere. Aspiro al fet que a primer de medicina tinguem una assignatura que es digui “medicina amb perspectiva de gènere”. Així, l’alumnat quan anés avançant a la carrera ja es miraria les coses d’una manera diferent. De fet, algunes estudiants de medicina ho han aconseguit i ens conviden des de fa anys al CAPS (Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris) a fer classes sobre aquest tema. S’han adonat que això falta i, per tant, estan tenint una mirada crítica sobre la seva ciència, i una mirada crítica segur que serà més científica: la ciència no és creure-t’ho tot, al revés, és dubtar de tot per trobar un camí.
Què significa exactament la ciència de la diferència?
Que la investigació sobre les malalties, les seves causes, els seus problemes, la biologia molecular… ha de tenir informació sobre què li passa a un sexe i a un altre. Quan es fa així, es troben coses curioses i sorprenents com, per exemple, un últim treball publicat a la revista Science d’investigadores catalanes que han esbrinat que hi ha proteïnes que fabriquen les cèl·lules de la dona que no les fabrica l’home. Segur que hi ha biòlegs que havien estudiat les cèl·lules, però no s’havien dedicat a mirar si hi havia alguna proteïna diferent entre un sexe i un altre. Si les diferències en les malalties, l’evolució de l’anatomia, la fisiologia, etcètera, són rellevants, cal estudiar-les. Si l’evolució d’un fàrmac és diferent entre l’home i la dona, cal estudiar-ho perquè no et donin una pastilla amb una dosi que a tu no et va bé en comparació a l’home i a l’inrevés, potser a l’home li donen una dosi que no és l’adequada per tractar-li una malaltia.
Estem parlant d’un binarisme home-dona, però cal aspirar a incloure també la realitat d’altres cossos i identitats de gènere?
La meva aspiració és que es pugui incloure, que estudiem altres possibilitats, altres problemes o altres diferències que hi ha intragènere. Hi ha també un tema important a tractar referent a la medicalització. De la mateixa manera que hi ha la tendència a medicalitzar la vida de les dones, fins a quin punt és conscient la tendència a medicalitzar tot el procés de la transsexualitat? Però no són ells o elles qui han de ser-ne conscients, és la mateixa medicina. Com és que estem donant tants fàrmacs? Què els pot passar a aquestes persones en el futur? No s’ha estudiat, tot i que no hi ha hagut mai un moviment tan gran de gent prenent tanta pastilla per canviar els seus caràcters exteriors. La medicina, en aquest sentit, ha seguit la pauta de la indústria i moltes persones han anat prenent fàrmacs i després, si han volgut retrocedir, per exemple, no han pogut. Encara que es tracta d’una medicalització que demana la persona, sobretot, cal assegurar que aquesta llibertat s’exerceix de manera totalment informada.
Hi ha molta desinformació i manca de consciència dels drets que tenim com a pacients. És un problema estructural del sistema sanitari?
“El pacient té dret a ser informat, a ser escoltat; són els drets de la sanitat pública i ètica, però han de ser exercits”
Sí, però no tant del sistema. La poca consciència dels propis drets és un tema més social. A la societat occidental i rica on som hi ha la cultura de la pastilla; la cultura de la defensa de drets és més a l’Amèrica Llatina, on les dones demanen drets sexuals i reproductius. A Europa, els drets que tenim com a pacients estan establerts; des de les directives europees fins a la llei de sanitat espanyola defensen els drets dels pacients. El que no sé és si els pacients coneixen aquests drets. El pacient té dret a ser informat, a ser escoltat; tots aquests drets són els drets de la sanitat pública i ètica, però han de ser exercits. Els i les pacients han de fer l’esforç de conèixer aquests drets i defensar-los. Si no sabem tractar un cansament, esperarem que hi hagi més ciència, però mentrestant que no em donin un sedant, que encara estaré més cansada.
Quines polítiques públiques podrien contribuir a trencar amb aquesta mirada androcèntrica de la medicina?
Al Canadà, per exemple, hi ha una llei des de fa deu anys que obliga que els treballs mèdics siguin fets amb perspectiva de gènere i que incloguin les diferències de sexe. Als Estats Units, l’any 1993 es va posar una norma a l’Institut Nacional de Salut i no se subvencionen treballs de recerca que no incloguin dones ni minories ètniques. Els països nòrdics europeus i el Canadà s’han trobat amb un problema a l’hora de fer guies i protocols per a l’atenció sanitària perquè no hi ha ciència bàsica per poder fer-les. Com falta ciència bàsica, és molt difícil que es pugui aplicar la ciència de la diferència. Una altra política pública que ha sigut revolucionària és el fet que Escòcia aprovés el mes passat la gratuïtat de tota la higiene menstrual. De cop i volta, una política pública posa de manifest que existeix la menstruació i que no és allò fastigós de què ningú pot parlar. Existeix, hi ha milers de persones que la tindran des dels 10 o 12 anys fins als 55 i tindrà un sobrecost a les seves vides, amb l’afegit que la menstruació suposa la garantia que l’espècie humana pugui continuar sobrevivint. Això és un homenatge a una realitat i és una política pública. No és aliè que la presidenta d’un país sigui una dona.
La menstruació i la sexualitat femenina són dos dels grans tabús que van destapant-se. Comencen a tractar-se amb una visió més conscient des de l’atenció ginecològica?
Aquí no tant. Un tema com la menstruació, que afectarà durant anys la vida de moltes persones, ha de començar a tractar-se des de l’atenció primària, atenent bé tot el cicle. La ginecologia no pot atendre totes les alteracions del cicle, no té capacitat perquè té altres coses a fer més urgents: ha d’operar, ha de treure quists, ha de treure tumors… La ginecologia ha rebut queixes per part de moltes dones, ja que és on s’han sentit més maltractades i on han patit violència obstètrica [mala praxi abusiva per part dels professionals sanitaris]. També hi ha moltes ginecòlogues que ja són conscients, però és curiós que en tot l’Estat espanyol, havent-hi més del 50% d’especialistes en ginecologia que són dones, no hi hagi cap catedràtica d’aquesta especialitat, ni tampoc de la pediàtrica. Encara és molt masculí el món de dalt de tot, des d’on es prenen decisions que afecten les dones.
Al final del teu llibre, et refereixes a l’etapa que comença a partir dels cinquanta anys com a oportunitat de renaixement.
Imitant Maria Zambrano –una filòsofa que va tenir una malaltia greu i se’n va sortir, va sentir l’oportunitat de renéixer personalment i tornar a agafar les rendes del seu cos–, el que recomano és que les dones es facin protagonistes de la seva salut i no ho esperin tot de la medicina i que busquin tots els espais que les puguin fer més saludables. Que gaudeixin de l’espai de buscar el plaer, de buscar la bona sexualitat i sensualitat. Hi ha temps a totes les edats. Pot semblar que ho dic només a la gent gran, però també ho dic a dones de 30 i 40 anys que pel que sigui han passat una etapa difícil i se les ha pogut diagnosticar. Hi ha dues possibilitats: o et converteixes en víctima, que és el que la societat a vegades demana de les dones, o recuperes el teu propi desig de viure i les ganes de passar-t’ho bé. L’esperança de vida mitjana són 84 anys, amb 50 com a mínim en queden 34 i, a més, moltes dones estan arribant als 100 anys. Hem d’arribar-hi amb el cos sa, havent fet exercici; hem de moure’ns, estimar i passar-nos-ho bé. Encara que sigui lent, que sigui trist, que sigui amb onades que van endavant i endarrere, cada cop tenim més ciència. Hi ha molta gent que està investigant, el llibre té 900 cites bibliogràfiques de persones que estudien ciència de les diferències. Algú les havia de recopilar i m’ha tocat a mi, aquesta vegada.
