La creixent despesa militar i la securitització de fenòmens socials són les principals amenaces per la pau a escala global que identifica María Villellas Ariño, investigadora de l’Escola de Cultura de Pau de la UAB. En les seves darreres anàlisis, identifiquen fins a 34 conflictes armats i prop d’un centenar d’escenaris considerats “de tensió”, contextos en què, defineix la investigadora, “pot haver-hi dictadures amb graus de repressió molt forts o violències que fan que, tot i no ser guerres, no puguem dir que són situacions de pau”. Una metodologia que desmenteix la idea de certs territoris pacificats i ens revela una escala de grisos més preocupant
Amb “pau” ens referim a tot context en què no hi ha violència armada?
No parlem només d’absència de violència directa, sinó també d’absència d’altres violències, com les estructurals, les violències de gènere, les violències culturals, així com de respecte als drets humans i de condicions de vida dignes. Cada cop hi incloem més les violències ecològiques; les violències contra els ecosistemes. Pau és un concepte ampli, que inclou la lluita contra la pobresa i contra tota mena de desigualtat, per ser una pau plena de contingut. Això no vol dir que no li donem moltíssima importància a la violència directa. En els darrers anys hem detectat un augment dels conflictes d’alta intensitat, els que provoquen més morts, més desplaçaments forçats i més violència sexual. Molts dels esforços de construcció de pau estan enfocats a la reducció o eliminació de la violència directa, és un eix central. Però és important també tenir en compte altres eixos de violència en la mirada de què és la pau. Les desigualtats estan darrere de molts dels conflictes. De vegades, hi ha grups que es revolten per la via armada davant d’aquestes situacions. Els drets de les dones són una part intrínseca de la construcció de la pau, així com els drets de les poblacions no-blanques i de les persones LGTBI. Són part d’una pau de qualitat. Ho hem de mirar com un contínuum entre un escenari on tothom visqués sense cap mena de violència i l’altre extrem, on hi ha la guerra.
A 20 dels 34 països en què detecteu conflictes armats observeu que són territoris amb desigualtats “greus” de gènere. Hi ha una correlació entre el grau de violència armada que trobem en un escenari i la profunditat que hi té la desigualtat de gènere?
Hi ha estudis que constaten que a les societats en què hi ha més desigualtats de gènere hi ha més possibilitats que esclati un conflicte armat. Això no vol dir que la desigualtat de gènere sigui una causa directa dels conflictes armats, perquè, si no, tot el món estaria en guerra. Però patriarcat i militarisme van de la mà. El patriarcat ha servit per legitimar l’ús de la violència com una forma de fer front als conflictes socials. El patriarcat no només ha normalitzat la guerra, sinó que ha glorificat la figura del soldat, dels exèrcits… tot això associat a una idea de masculinitat poderosa. És per això que quan el patriarcat està molt accentuat és més fàcil que l’ús de la violència estigui normalitzat.
La paralització de l’activitat forçada per la pandèmia durant el 2020 ha afectat les negociacions de pau obertes?
Les negociacions de pau són processos molt delicats. No pots posar un líder guerriller amb un general a negociar en línia, quan el que és fonamental per posar fi a la guerra és construir confiança. Així que les rondes de negociacions s’han endarrerit, perquè els actors que havien de seure a una taula a parlar no podien fer-ho, per les dificultats en els desplaçaments i els confinaments. També la pandèmia ha posat de manifest com n’és d’important resoldre els conflictes per la via del diàleg per poder fer front al que és necessari per a les poblacions, com és la salut, encara més davant d’una crisi sanitària. El secretari general de les Nacions Unides va fer una crida a un alto el foc global per facilitar fer front a la pandèmia. Alguns grups armats i exèrcits van seguir la crida per permetre que sanitàries accedissin a les poblacions, però no ha tingut gaire continuïtat.
És habitual que els processos de pau quedin estancats?
Passa sovint. Els processos de pau passen per molts moments: fases de molta activitat, crisis que fan que s’aturin, esclats de violència… Posar fi a un conflicte armat és difícil i lent. Primer s’ha d’establir confiança, després s’ha de definir de què volem parlar, com ho fem, on ens trobem. Tot això fa que siguin processos que duren molts anys, plens d’avenços i retrocessos. En alguns moments, hi ha una utilització política dels processos, sigui per desmobilitzar una part de la població o un grup armat, sense tenir una voluntat genuïna de resoldre el conflicte, sigui per rearmar-se o reorganitzar-se.
Els conflictes armats impacten les dones de manera específica. La violència sexual és una arma de guerra que pateixen. Un cop s’obre un procés de pau solen tenir-hi espai les dones?
“La pau és un eix polític que mobilitza les dones, però això no vol dir que les dones siguin més pacífiques”
Els processos de pau són àmbits hipermasculinitzats. Hi ha molt poca presència directa de dones. A Síria, el Iemen, Mali, el Sudan, el Sudan del Sud, Myanmar, l’Afganistan… hi trobem moltes dones mobilitzades i exigint participar en les negociacions. Són dones que poden estar organitzades entorn de la defensa de drets culturals i polítics d’un poble o entorn d’una ideologia, però és cert que incorporar els drets de les dones és un element molt present, perquè si no són els moviments de dones els que ho porten a les taules de negociació, queda fora. Per exemple, que les agendes que es negocien incorporin reformes legislatives que reconeguin drets sexuals i reproductius o el dret a la propietat de la terra. La pau és un eix polític que mobilitza les dones, però no ens ha de fer caure en el prejudici que les dones són més pacífiques, perquè també hi ha moltes dones participant en grups armats i que defensen l’ús de la violència com a estratègia política. La mirada ha de ser més àmplia: les dones són víctimes dels conflictes armats, participen en els conflictes armats i també són constructores de pau. Ara bé, el fet és que la violència armada continua sent un fenomen molt masculí.
En els casos que les negociacions arriben a bon port i se signa un acord, de què depèn que la pau sobre paper arribi a les vides, a la quotidianitat de les poblacions?
La majoria d’acords de pau són signats entre elits, i això dificulta molt que tinguin una traducció en termes de vida quotidiana. Sabem que com més participatives són les negociacions de pau, més sostenibles són. Si aconseguim que un procés de pau deixi de ser un “pacte entre cavallers” i s’obri a la participació de la societat civil, a organitzacions de dones, comunitats camperoles, poblacions no-blanques, a qui sigui important que hi participi segons el context, això fa que la qualitat de la pau millori. Fa més difícil un retorn a la violència.
El de Colòmbia, firmat fa quasi cinc anys, és un exemple d’acord participatiu, però la violència armada segueix afectant gran part del país.
“El de Colòmbia és un acord de pau participatiu, però el canvi de govern n’ha dificultat la implementació”
El de Colòmbia ha estat un exemple d’acord molt participatiu, un procés de pau inclusiu, però el canvi de govern n’ha dificultat la implementació perquè, no és que no cregui en l’acord de pau, és que hi està en contra. La violència directa dirigida específicament contra qui s’ha implicat en l’acord de pau i contra qui decideix deixar la via armada i optar per una participació política civil, com passa a Colòmbia, hi afegeix obstacles. Per fer efectiva la pau acordada en unes negociacions, ha d’haver-hi la voluntat política de tots els actors implicats: exèrcits, grups armats i, és clar, governs. I una implicació de la comunitat internacional que no respongui a interessos propis, sinó a una voluntat genuïna d’acompanyar la construcció de la pau. Hem de pensar en els processos de pau com a processos a llarg termini.
Majoritàriament, els conflictes armats són interns, tot i que també remarqueu en les vostres anàlisis que s’internacionalitzen. En què es veu això?
Per exemple, el de Síria és un conflicte dins de Síria, però els Estats Units, Rússia, Turquia, hi tenen interessos i els traslladen a l’escenari del conflicte. Abans, les guerres mundials, la guerra freda… els conflictes eren entre estats, cosa que pràcticament ha desaparegut. La majoria de conflictes són entre actors d’un mateix estat, però l’economia internacional de la guerra, els fluxos d’armes i de recursos naturals, l’activitat d’empreses transnacionals que s’aprofiten de la situació de conflicte armat, així com el desplaçament de població víctima del conflicte armat a altres països, els dota d’una dimensió internacional.
Situeu el canvi climàtic com a un factor de risc per la pau. Com interaccionen crisi climàtica i conflictivitat armada?
El canvi climàtic no podem dir que sigui una causa directa de conflictes armats, però darrere de les causes dels conflictes armats, molts cops hi ha les condicions de vida de la gent, i aquestes condicions de vida sí que es veuen afectades pel canvi climàtic. I a mesura que es vagi agreujant, més impactarà. Si tenim situacions de creixent dificultat per accedir a recursos bàsics com l’aigua, els impactes greus en l’agricultura, la pèrdua de biodiversitat i de massa forestal, això afecta les comunitats i pot derivar en tensions polítiques que poden esclatar en violència. Ja hi ha desplaçaments de població a conseqüència dels canvis en el clima. La població ja ho està patint. També hi ha un perill de securitització de la crisi climàtica. Hi ha molts països que ja plantegen que els exèrcits hauran de tenir un paper en la contenció de les conseqüències del canvi climàtic. Això ens ha de posar molt alerta. La construcció de la pau ha d’incloure la justícia climàtica.
Des de l’òptica securitària dels estats, trobem una amalgama de realitats socials que es consideren amenaces a la seguretat nacional. A més del canvi climàtic, els fluxos migratoris, per exemple.
La securitització d’aspectes socials és molt preocupant, perquè vol dir que els exèrcits jugaran un paper en el qual s’hauria d’abordar per via de polítiques públiques que no siguin de seguretat militarista. Per exemple, la securitització dels desplaçaments forçats i de les fronteres, el que hauria de ser és garantia del dret d’asil i protecció de les persones. Construir murs i sistemes tecnològics supersofisticats és un gran negoci. Però la gent es desplaçarà igualment, perquè hi ha violència.
Tenim ubicat el negoci de les armes com a negoci de guerra per excel·lència, però n’hi ha d’altres també, extremadament lucratius, entorn dels conflictes armats?
Al voltant dels conflictes armats floreixen moltes economies lícites i il·lícites. El narcotràfic és una via de finançament per molts grups armats arreu del món. També trobem el tràfic de persones amb finalitat d’explotació, que afecta sobretot a dones i nenes. Però també hi ha un capitalisme extractivista, explotador dels recursos naturals, entorn dels conflictes armats. Hi ha empreses transnacionals que s’aprofiten de situacions d’inestabilitat política i social per fer negoci extraient minerals o fusta. I també hi ha la reconstrucció d’infraestructures després d’un conflicte armat. Es pot fer d’una manera que sigui justa per la població que ha patit la guerra o es pot fer beneficiant grans empreses transnacionals. L’economia política que hi ha al voltant de la guerra té moltes derivades. La securitització de les fronteres és un gran negoci, amb un desenvolupament tecnològic al seu voltant molt gran.
Davant la brutalitat dels conflictes armats, s’interpel·la la comunitat internacional per fer d’aturador de les violacions extremes de drets humans. Quina acostuma a ser la resposta de l’ONU? Té un paper efectiu en la construcció de pau?
Les Nacions Unides són un gran engranatge. És una organització d’organitzacions i, alhora, està formada pels estats i, per tant, pels governs. Això dona lloc a moltíssimes limitacions. Les Nacions Unides acompanyen molts processos de pau. Són un actor de mediació important. Al mateix temps, hi ha contradiccions. Per una banda, defensen la participació de les dones en els processos de pau, i per una altra, tenen missions de manteniment de la pau passives davant de violacions flagrants de drets humans, i fins i tot responsables de violacions de drets humans. Tenim moltíssimes denúncies de violència sexual per part de Cascos Blaus. També els interessos geoestratègics dels estats troben lloc a les Nacions Unides. El Consell de Seguretat de l’ONU està integrat per alguns dels principals exportadors d’armes del món. Alhora, la idea que va donar lloc al naixement de les Nacions Unides, ser un espai en què els estats tinguin un fòrum en què resoldre les diferències per la via del diàleg, és una idea que té molta vigència.
La Unió Europea s’ha de considerar també un actor constructor de pau?
Ha jugat un paper en alguns processos de pau. Ha facilitat negociacions. Però això entra en completa contradicció amb les polítiques de securitització de les fronteres. La Unió Europea és el màxim exponent de la militarització i de manca de resposta davant les violacions flagrants de drets humans. No és compatible dir que ets un actor constructor de pau quan després participes activament en conflictes armats, quan estàs exportant armes i estàs violant els drets de la població refugiada. La Unió Europea podria ser un actor de construcció de pau molt important, però els estats que la conformen haurien de revisar les seves pròpies polítiques: armamentisme, despesa militar, polítiques d’asil i refugi… Són eixos molt vinculats a la construcció de la pau i, malauradament, hi ha una hipocresia molt gran per part dels governs europeus.
Enfront de la securitització dels Estats, el que plantegen diverses organitzacions defensores dels drets humans és donar una volta a què són polítiques de seguretat i respondre al concepte de seguretat humana. Quines mesures demana aterrar aquesta altra seguretat?
Entenem que la seguretat no ha de posar els estats al centre, sinó que ha de posar-hi les persones. Ha de reconèixer que totes les persones som vulnerables i que construïm la nostra seguretat a partir de la relació amb les altres. El que ens dona seguretat és tenir les necessitats bàsiques cobertes, els nostres drets protegits i garantits. Més despesa militar, més armes, més exèrcits… no ens dona més seguretat. Durant la pandèmia ho hem vist molt clar. Ens ha protegit tenir els nivells de despesa militar mundial que tenim? El que ens protegeix és la despesa en sanitat i en serveis socials, que tenen a veure amb les condicions de vida de la gent! El que ens dona seguretat és que tothom tingui garantida la cura que, en moments diferents de la vida, necessitem. Som interdependents, ens necessitem les unes a les altres, i per això construïm seguretat quan construïm comunitats cohesionades i amb accés als drets bàsics.
