La pràctica psicològica va portar Fina Sanz (València, 1948) a replantejar-se, no només valors i creences implícites en les teories imperants en aquells moments, sinó també a qüestionar-se el sistema de relacions i dels rols en la sexualitat. Psicoterapeuta, sexòloga, pedagoga, doctora en Psicologia i autora de nombrosos llibres, va crear la Teràpia de Retrobament. Consisteix en un enfocament de psicoteràpia, sexologia i educació per a la salut que entén a l’ésser humà de manera integral i per això planteja el “retrobament” de les persones amb si mateixes i amb les altres per una convivència més sana.
Una de les coses que tractes en els teus llibres és la qüestió de l’autoafirmació per a tenir relacions sanes. Per què és tan important?
Vivim en una societat patriarcal i jeràrquica. Val més el masculí que el femení, i aquesta estructura jeràrquica després es multiplica en altres àmbits. Val més qui és ric que pobre, qui és blanc i no racialitzat, qui és d’Europa, etc. Aleshores, aquest tipus d’estructura, que anomene “estructura de maltractament”, està normalitzada i no es veu, o millor dit, es nota només quan és molt violenta, quan explota, mentre en el dia a dia està invisibilitzada. La major part de les persones incorporem inconscientment aquests dictàmens de la societat: són valors, creences, comportaments, que aprenem i que es reprodueixen en tots els àmbits en què estem, des de la família fins a les amistats, el col·legi o la universitat. Ho incorpores de manera inconscient, i només quan t’adones del que passa i de com funciona ho pots canviar. Per transformar-ho has d’entendre què et passa, què et funciona, què vols canviar de la teua vida i llavors pots i has d’empoderar-te. Empoderar-se vol dir que la teua vida tinga sentit per a tu, que pugues viure bé, que pugues fer el que vulgues tenint en compte que sempre tindràs problemes i que no has de fer mal a les altres persones. D’alguna manera, que sigues propietària de la teua vida i que et sentes bé amb això. Aquesta, per mi, és l’autoafirmació. Si tu estàs autoafirmada, saps qui ets, què vols, i et col·loques en relació d’igualtat amb l’altra persona. “Jo soc jo” i “tu ets tu”, cadascuna som diferents, però tenim un valor en nosaltres mateixes. A partir d’allí ens col·loquem en relacions d’igualtat. Si jo no m’autoafirme, em col·loque per sota de tu, em desvalore, i aleshores es genera una relació de poder.
Avui dia es comença a parlar de la solteria com una opció política davant la parella heteropatriarcal. Altres models de relacionar-nos poden ajudar al canvi social?
“Vivim en una societat heteropatriarcal que considera que les persones han de constituir parella, família i tenir criatures”
Vivim en una societat heteropatriarcal que considera que les persones, arribat un moment, han de constituir parella, família i tenir criatures. No obstant això, hi ha espais per altres models: diversitats de parelles, la solteria, la vida comunitària, etc. El més important és fer el que tu cregues que està bé i que et done alegria fer-ho. Pots viure bé, perfectament en la solteria, perquè la teua vida té un sentit, perquè això et gratifica. Per descomptat, si desitges estar amb una persona i ella desitja constituir una parella amb tu, endavant. Però que servisca per al teu creixement personal, per al creixement de l’altra persona i per al creixement mutu. Siga com siga, és fonamental que visques la teua vida com a projecte d’amor, tant si vius sola, amb parella, o en comunitat.
En molts dels teus llibres parles del concepte de guió de vida. Què és?
Un guió de vida és com una persona ha construït la seua identitat. Com percep el món, com creu que és, com se situa en els vincles. Es construeix fonamentalment en els primers anys de la vida, fins i tot abans de parlar, a través del llenguatge del cos. Els vincles amb les figures pròximes són molt importants: normalment, mare, pare, germans i gent molt pròxima a la família. Com s’ha relacionat, com ha fet perquè els seus familiars li feien cas de xicoteta, com li han ensenyat, si molestava dient o fent una determinada cosa, com ha aprés a fer que l’estimen o a fer que no l’estimen. Es construeix per mitjà del que ha viscut també. Les creences, els valors, els comportaments que li van transmetre socialment a l’escola, per exemple. Tot això, un ésser humà ho incorpora inconscientment i després repeteix sempre el que ha aprés com si fora el guió d’una obra de teatre. Si diu sovint: “soc ximple” o, al contrari, “soc simpàtica”, és pel que li han dit en la seua història de vida en aquests primers anys. A més, s’aprenen els mandats socials, tota l’educació de gènere que es dona en la nostra societat patriarcal i que incorpora a través de la família, dels mitjans de comunicació, de l’escola.
Es pot canviar un guió de vida?
El guió de vida es pot canviar quan ens n’adonem. Podem apoderar-nos de la nostra vida quan som conscients d’això i canviar-la. Per exemple, quan dius: “Per què totes les meues amigues em deixen?”, fes-te una altra pregunta: “Per què cerques aquestes amigues?” Vull dir, què ocorre en aquestes relacions que tens? A partir de descobrir-nos una mica anem treballant amb una altra manera de situar-nos. Hem de conéixer els nostres processos i aprendre quines eines podem utilitzar per canviar aspectes de la nostra existència. Però has d’adonar-te de què has construït, del perquè i del com. Quan prens consciència, pots canviar-ho.
Un altre concepte que es repeteix en alguns dels teus llibres és el de laberint. Como funciona un laberint, segons Fina Sanz?
“El ‘bontractament’ és un acte d’amor on treballem amb valors com la cooperació, la solidaritat, la negociació o el respecte mutu”
Un laberint és un embolic, una situació caòtica. Al llarg de la nostra vida vivim molts laberints, molts dols i molts comiats d’etapes que hem viscut. A vegades, el laberint és un embolic en el qual em veig ficada, a vegades és personal, d’altres és relacional, d’altres, social. Per exemple, l’erupció volcànica de La Palma del 2021 va afectar com un laberint les persones d’aquella illa. D’un dia a l’altre tenien una casa, terres, animals i el volcà ho va destruir tot, i no sabien què fer o com fer-ho. Com en un laberint, no sabien per on tirar. El laberint és un procés que és difícil, però en el qual has d’aprendre alguna cosa per poder manejar la situació, per poder veure i comprendre. A vegades això requereix molt de temps. És molt important que quan s’està en un laberint sigues la teua pròpia aliada, que t’ajudes, que t’acompanyes, que et vulgues, que et tractes bé, que confies en tu. També has de buscar aliades, gent que t’ajude. El més fonamental és que tu sigues la teua pròpia aliada, perquè si tu funciones com enemiga, ningú podrà ajudar-te, ho desvalores tot. Si dius: “Mai eixiré d’ací, no valc per a res”, poden estar deu persones al teu costat i no en sortiràs mai. No obstant això, si dius: “No sé com eixiré, però sí que eixiré, jo m’ajudaré i compte amb gent que m’ajudarà”, així ho aconseguiràs. Com he dit, en aquest camí, tens alguna cosa a aprendre.
La primera vegada que vas parlar del laberint va ser en el llibre: Los laberintos de la vida cotidiana. La enfermedad como autoconocimiento, cambio y transformación (2002, Editorial Kairós). Per què?
Perquè vaig tindre una malaltia (també és un laberint) i vaig voler contar el procés que vivia. El laberint té un començament, un desenvolupament i una eixida. Com he dit abans, a vegades és la vida la que et fica dins el laberint –una guerra, una malaltia, la pandèmia, etc.–, a vegades et fiques a soles per com actues en les relacions, per desvalorar-te en alguns moments, perquè et poses en situacions que et fan mal sense adonar-te’n. El desenvolupament és el camí que has de fer, que a vegades no entens perfectament, però que sempre et deixa alguna cosa, aprens. I quan aprens, quan adquireixes coneixement et transformes i trobes l’eixida. Fa uns anys vaig tindre un càncer. Quan vaig començar a estar malalta, una amiga mexicana em convidà a anar al seu país, perquè un metge d’allí sabia tractar aquesta patologia. Entre sessió i sessió mèdica, la meua amiga em va animar a fer un grup terapèutic i això vaig fer. Anava i tornava de Mèxic, però, malgrat que el meu estat de salut empitjorava, el grup continuava. Al final, em vaig curar gràcies a altres mètodes, però la gent de Mèxic em va demanar que no deixara la meua feina allí. Des d’aleshores, fa vint anys que treballe entre l’Estat espanyol i Mèxic. Vaig sortir del laberint de la malaltia i vaig aprendre molt, i vaig crear vincles amb gent estupenda que duren fins hui dia.
A les teues xarrades repeteixes moltes vegades el concepte de bontractament en contraposició al del maltractament. Per què utilitzes una sola paraula en lloc de les dues?
Sempre he treballat per al bontractament, però no el posava en una sola paraula, feia servir bon tractatament. Abans d’escriure: El buentrato como proyecto de vida vaig decidir que havia de crear una sola paraula: bontractament, com a alternativa al maltractament i a maltractar. El model que està normalitzat és el maltractament, on tenim relacions de poder, ens barallem, ens desvalorem, ens desqualifiquem, desvalorem l’altra persona, etc. I això ens sembla la cosa més normal del món. Calia generar un altre model de relació humana, el bontractament i el bentractar. Un altre model on aprenga a cuidar-me, a tractar-me bé, a respectar-me, a cuidar a les altres persones, dialogar amb elles, que ens cuidem mutuament. El bontractament parteix de la capacitat d’amor que tenim totes les persones, és un acte d’amor on treballem amb altres tipus de valors com la cooperació, la solidaritat, la negociació o el respecte mutu. Crec que cal construir-lo perquè no sabem realment què és. De fet, des que vaig escriure el llibre, em demanen conferències, xerrades, tallers… sobre això, per explicar-ho. És una pràctica revolucionària perquè no ho vam aprendre ni ens ho ensenyen. Contraposa els valors que hem aprés des de xicotetes com la competició, la lluita, la guerra o la violència amb altres persones que ens fan sentir bé, que serveixen per a relacionar-nos bé i crear un altre món possible. Més equitatiu, igualitari, respectuós i útil per a les persones.
En el teu últim llibre, La pareja, un proyecto de amor (2020, Editorial Kairós) destaques una diferència entre diverses maneres d’abordar la sexualitat segons el gènere de pertinença o referència, la que anomenes “eròtica global” i “eròtica genital”. Pots detallar aquests conceptes?
Parle de l’eròtica global i de l’eròtica genital en el primer llibre que vaig escriure, que es diu Psicoerotismo femenino y masculino (1990, Editorial Kairós), perquè la majoria de les persones identifiquen erotisme amb genitalitat, i això no és cert. La genitalitat és un tipus de vivència, el què s’identifica amb sexualitat, però la sexualitat és també eròtica global, perquè tenim un cos sexuat sencer, de cap a peus, inclosos els genitals. Tanmateix, la sexualitat, el plaer en el cos i de la comunicació, no sols està en els genitals, està en la mirada, en l’olfacte, en el tacte, en els besos, en les carícies. Caldria desenvolupar tot el nostre cos, no només una part. A més, hem d’erotitzar el bontractament, perquè generalment hem aprés a sentir intensitat emocional amb el maltractament –encara que siga de ràbia–, sobretot quan el maltractament és fort i sents molta intensitat emocional en el cos. Tanmateix, a vegades, quan ens tracten bé, ens fan una carícia, ens somriuen, no ens adonem, no ho valorem. Sentim més emocions si ens diuen “ximple” que si ens diuen “graciosa”. Com a molt, pensem de la persona que ens ha dit una cosa positiva que és molt amable. Quan dic que cal erotitzar el bontractament vull dir que cal sentir la intensitat que es genera en el cos quan se senten paraules amables, d’un somriure, d’una bona comunicació. Sentir-ho intensament i emocionalment en tot el cos.
Com a sexòloga, estàs treballant sobre la sexualitat en les generacions jóvens i com l’arribada de la pornografia ha canviat alguns comportaments sexuals. A quines conclusions has arribat?
“Hem de conéixer els nostres processos i aprendre quines eines podem utilitzar per canviar aspectes de la nostra existència”
La pornografia actual està augmentant la violència. No és que s’haja perdut mai la violència en les relacions, sobretot la violència de gènere, però amb el porno que hi ha ara s’incrementa la violència pel maltractament, per les imatges que venen. S’està incorporant la relació sexual en grup com un ritu de pas de l’adolescència a l’edat adulta: les relacions sexuals en grup, les “manades”, etc. El porno d’ara és violència. A més, veig a la consulta que molts homes estan perdent el desig sexual amb la seua parella a la qual estimen, però les carícies de la parella no els exciten. En general, està baixant molt el desig sexual que no respon a alguns canons de la indústria del porno. L’altre dia vaig llegir que al Japó hi ha homes que no tenen cap relació sexual amb les seues parelles i que es compren nines de grandària natural o van a club on veuen pel·lícules porno i s’exciten més.
Has parlat del teu treball a Mèxic. Quines són les principals diferències entre el que fas ací i el que fas allà?
He estat fent des de fa anys Jornades de Teràpia del Retrobament des de la Fundació i he treballat amb la Facultat de Psicologia de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. He format moltes persones que al seu torn han creat una Associació Civil Fundació Teràpia de Retrobament Mèxic, on es fa també treball comunitari, a banda del que cadascú faça laboralment en els seus centres. El que més em crida l’atenció de la meua experiència allà és que la gent fa molta feina en la seua comunitat, potser més que ací. I pel que he vist, sembla que es mantenen més els vincles. Ací, en general, hi ha més individualisme. Tanmateix, les persones es formen amb mi, però després desapareixen, moltes vegades no sé molt bé on han acabat, mentre que a Mèxic moltes persones em transmeten el que van fent individualment, en grups i en la universitat.
